– Teatre – LA CIUTAT (***+)

El divendres 9/12/2011 tornem a trepitjar el Teatre, aquesta vegada la Sala Beckett, per tal de veure LA CIUTAT, un obra escrita per Martin Crimp i traduïda i dirigida per Víctor Muñoz i Calafell.

La Beckett es un teatre que es garantia assegurada; crec que mai hem sortit decebuts del que veiem i aquesta vegada amb LA CIUTAT no podia ser menys. La Sala es petita i garanteix que sempre estaràs ben aprop de la representació… que gaudiràs de bon teatre, dels gestos, de les expressions, de les cares… de les mirades. Ens agrada molt aquest teatre de tan aprop… es un luxe.

Evidentment es necessari que el text tingui qualitat, i els responsables de la Sala Beckett saben escollir. Amb l’elecció del text del escriptor angles Martin Crimp l’han tornat a encertar.

…

En Chris (Joan Carreras) i la Clair (Sílvia Bel) són una parella jove, amb dos fills (la parelleta), feines respectables i propietaris d’una bonica casa amb jardí. El seu futur és d’allò més prometedor. Tot i així, els esdeveniments alteraran lentament aquesta placidesa i aquesta seguretat: la Clair vol que li facin un petó, i certament no pas el seu home; a en Chris no li funciona la targeta d’accés a l’edifici on treballa, i les dones de fer feines, que ell coneix bé, l’ignoren; la Jenny (Míriam Iscla) descobreix que en Chris és l’home que acostuma a mirar-la des d’una finestra veïna mentre ella es desvesteix; i el marit de la Jenny es troba lluny de casa, participant en un projecte ben estrany.

Martin Crimp

Aquest es l’argument que en principi sembla absolutament realista…. la convivència d’una parella que com totes han passat de l’amor apassionat a la rutina del dia a dia, amb els seus problemes de convivència… la pèrdua de la feina, la crisi econòmica, la crisi com a persona i de seguretat amb un mateix , el desig de arribar a ser una bona escriptora i no una simple traductora… la relació amb els veïns…. la sempre difícil relació amb els fills. Tot explicat en escenes separades per el temps entre les quals, passa tot un any… i amb aquest any, veus la transformació dels personatges.

Víctor Muñoz - Joan Carreras - Míriam Iscla - Sílvia Bel

Però tot el que veus com molt real… molt casolà… molt lineal…. en realitat no ho es gens ni mica. Al espectador li comencen a estranyar escenes que tenen molt de surrealistes… es pregunta que cony esta passant, t’adones que i a quelcom que no entens gaire… que no enganxa amb un argument lineal i lògic. Al final la sorpresa total, que és ben be com un cop de puny a la cara del espectador i que fa que tot el que ha vist davant dels seus ulls s’ensorri en uns segons. Desprès dels aplaudiments i al sortir mig noquejat i sense entendre encara tot el significat del final totalment imprevist…. et comences a adonar que el text es una verdadera joia.

I contra mes temps passa i mes penses en el que has vist t’adones que el text t’agrada mes i mes i que dona per fer una tesi doctoral… que potser t’agradaria fins i tot que comences de nou la representació per veure-la de nou e immediatament, per poder gaudir d’aquest sorprenent text.

Tot passa en un espai que sembla l’interior de la sala d’estar de la parella i a vegades no saps si en realitat estas en el jardí, ja que l’escenografia de Sebastià Brosa juga amb L’ambigüitat del espai. El temps entre una escena i la següent es trencada per la foscor però sobretot per una impactant i efectista sonoritat que es responsabilitat de Samuel Törnqvist.

La protagonista del text es la Clair, que interpreta SILVIA BEL, i que sap aprofitar aquest “regal” perquè ho fa d’una manera magistral, amb un canvi de estats emocionals que deixen bocabadats al espectador, encara que al principi de la representació jo la trobava força distant,….segurament es voluntat del mateix director que vulgui que aparegui aixi.

L’altre protagonista, es el seu home, en Christopher, interpretat per JOAN CARRERAS ... el seu paper es força difícil ja que passa del gran triomfador a ser un pobre fracassat en el mon laboral i sobretot en la relació amb la parella i els fills. No puc ser gaire objectiu amb aquest actor, ja que sempre m’ha semblat un dels millors actors de casa nostre. M’alegro de que tingui continuïtat en altres escenaris fora del Teatre LLiure, ara que en Alex Rigola voluntàriament hagi deixat pas a un nou director. La seva interpretació, encara que no tan important com el de la Silvia, es magnific… inclús en els silencis que es veu obligat a fer.

Els altres dos personatges tenen papers molt mes petits, sobretot el de la nena que interpreta DIANA GÓMEZ amb un personatge força inquietant. Però la gran sorpresa de la representació es el de l’actriu MÍRIAM ISCLA, en el paper de Jenny (la veïna que treballa d’infermera), que tan sols amb un parell d’escenes en tota la representació, especialment amb el primer monòleg es porta la meva menció d’honor. Absolutament BRUTAL !!!

La suma d’uns actors magnífics amb un text sorprenent. Ens ha agradat força i per això li atorguem una mica mes que 3 estrelles… entre 3 i 4 estrelles La nostra valoració, te en compte que el text no es segurament valid per tot tipus d’espectadors; solament per això no m’atreveixo a recomanar l’obra a les que prefereixen un tipus de teatre mes comercial i realista. Apta per la gent que estima el TEATRE amb majúscules….. i sobretot la capacitat creativa dels escriptors (aquesta ultima frase es una bona pista de per on va tot plegat… i no diré mes).