Aquesta producció va ser estrenada ja fa forces dies, concretament des de el 24 de febrer. Teníem les entrades per els primers dies de la seva representació però les varem tenir que bescanviar. Per fi, divendres passat 8 d’abril la varem poder veure , un parell de dies abans de que acabessin les seves representacions.
Havia llegit, per tant casi totes les critiques i forces d’elles no la deixaven massa ben parada, sobretot feien èmfasi en el gran desequilibri entre la magnifica interpretació de Sílvia Bel i la resta d’actors. Per tant anàvem una mica amb el temor de que no ens agrades del tot. Anar al final de tot, a vegades te premi, perquè quasi totes les interpretacions les varem trobar ja molt “rodades”….. magnifiques i l’obra ens va agradar molt. Com veieu la valorem en 4 estrelles (****) sobre 5.
Aquesta vegada el TNC ha reduït l’aforament de la Sala Gran (crec que en alguna altre ocasió ja ho havien fet) i es de agrair perquè les files de darrera tenen una audició francament dolenta. El que no s’entén gaire es perquè no s’intenta solucionar el problema d’una vegada per totes… ja que la reducció d’aforament també implica una gran pèrdua de ingressos.
L’autor de UN MES AL CAMP es en Ivan Turguénev que esta considerat com el mes “europeista” del escriptors russos del segle XIX. Aquesta està considerada com la seva obra mestre. L’escriptor descriu el desfici d’una dona madura, Natàlia Petrovna, al enamorar-se d’un home molt mes jove que ella i quasi tot l’argument gira sobre aquesta temàtica. Per això es necessita una gran actriu que assumeixi aquest rol. Jaume Mestres que dirigeix aquesta producció, ja ha dirigit 6 vegades a Silvia Bel i aquest cop l’ha tornada a elegir i ha sigut tot un encert.
Silvia Bel, ja havia interpretat una Natàlia, precisament la Colometa de la Plaça del Diamant on va assolir la fama que a hores d’ara te. Ara fa una interpretació magnifica, de les que no oblidarem mai… el paper el broda amb fils d’or. Es una llastima que interpretacions d’aquestes es perdin en el oblit quant les representacions finalitzen i no s’arribin a fer filmacions per editar amb posterioritat DVDs que els aficionats podríem visionar en el futur. Llenço des de aquest petit racó de “Voltar i Voltar” aquesta idea a la direcció del TNC per que estudii aquesta possibilitat, que ben portat podria donar beneficis al Gran Teatre Public de Catalunya.
Natalia Petrovna enamorarà a tres homes, el bondadós marit (Xavier Boada – Arkadi), l’amic i confessor ( Josep Manel Casany – Rakitin ) i el jove e inexpert amant, que es el que provoca sense voler tot el enrenou (Robert Gonzalez – Aleksei ). Els tres actors sota el meu punt de vista, fan un treball excel·lent, però evidentment el que te un paper mes extens (Josep Manel Casany), seria poder el meu preferit. El seu treball el vaig trobar magnific.
Cal destacar també l’actriu Carme Sansa en el paper de Anna Semiónovna, la sogra de la protagonista….. una feina també ben feta, aixi com el del actor Carles Martinez en el paper de Xpiguelski… un personatge cròmic i alhora molt cruel……un paperás).
Diana Torné en el paper de jove enamorada (Vérotxka) ho fa prou be, però se li nota que encara te poca experiència en papers tan importants…. però que consti que em va agradar força.
La escenografia de Pep Duran, em va semblar impactant, magnifica… amb un Jardí/bosc amb arbres de debò al fons del escenari i un berenador o mirador de la pròpia mansió en primer terme…. escenografia ple de realisme i alhora senzilla i plena de llum i d’espai. El vestuari molt ben estudiat, de l’època, també magnific, realitzat per Nina Pawlowsky (particularment tot el que fa, m’agrada) . El bon treball en la il·luminació d’en Ignasi Camprodon ajuda molt a que l’espectador l’hi sembli que esta en plena natura.
Menció a part i que cal remarcar es que la música es original de LLuís Llach, i fins i tot ha titulat una cançó amb el nom de “Sílvia”, que sembla ser, es un homenatge a l’actriu.
La Traducció de l’obra original es de Miquel Cabal (versió de Joan Sellent).
La resta del Repartiment
Míriam Alamany es Lizaveta
Tilda Espluga es Kàtia
Max Jiménez/Oriol Agell/ Adrià Roca son alternativament Kólia
Joan Raja es Bolxintsov
Hans Richter es Schaaf
David Segú es Matvei
Val a dir, que jo personalment, no vaig trobar dolentes cap de les interpretacions, mes aviat tot el contrari, la qual cosa contradiu les critiques que havia llegit prèviament. Evidentment Silvia Bel, sense voler, eclipsa a la resta dels personatges, però es el que l’obra original també demana.
Desprès van venir els aplaudiments… força estona amb tots els actors a dalt l’escenari. Llavors la Carme Sansa de sobte es va avançar i va fer un gest per que guardéssim silenci….
….. ens va donar la trista noticia de que feia poques hores havia mort el seu company d’escena i gran actor català ALFRED LUCCHETTI,…. i que aquella funció que havíem vist la dedicaven a ell.
El públic emocionat va reaccionar posant-se en peu i aplaudint força estona .
ALFRED LUCCHETTI…. el gran patriarca d’una saga d’actors, va morir aquell mateix dia, 8 d’Abril del 2011 amb 77 anys. Germà del també actor Francesc i del polític Antoni. Va tenir una llarguíssima carrera amb mes d’un centenar de títols, al teatre, al cinema i a la televisió, que el va portar a la fama amb la sèrie de TV3 Poble Nou. A partir d’aquí va intervindre a series de TV com Rosa, Nissaga de poder, Estació d’enllaç, Jet lag, Médico de familia, El comisario i Hospital Central.
Va obtenir el premi Honorífic de Cinema de la Generalitat el 1994, la Creu de Sant Jordi el 1995, Premi Butaca 1997, concedit pel públic i el premi MAX al millor actor de repartiment al 2001.
La seva filmografia :
Aborto criminal (1973) d’ Ignacio F. Iquino
Furia española (1975) de Francesc Betriu
Las largas vacaciones del 36 (1976) de Jaime Camino
La ciutat cremada (1976) d’Antoni Ribas
Cambio de sexo (1977) de Vicente Aranda
La oscura historia de la prima Montse (1978) de Jordi Cadena
Un hombre llamado Flor de Otoño (1978) de Pedro Olea
Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn i Costa
La verdad sobre el caso Savolta (1980) d’Antonio Drove
Adela (1986) de Carles Balagué
Barcelona Connection (1987) de Miquel Iglesias i Bonns
Mi general (1987) de Jaime de Armiñán
La teranyina (1990) d’Antoni Verdaguer
Ho sap el ministre? (1992) de Josep Maria Forn i Costa
La febre d’or (1993) de Gonzalo Herralde.
El coronel Macià (2006) de Josep Maria Forn i Costa
En la condició de “gran” secundari, va tenir sempre una actitud contestatària i rebel. Va denunciar l’existència d’unes “llistes negres”, que el van allunyar dels escenaris a Catalunya en la dècada dels 90. No li va quedar mes remei que refugiar-se a Madrid per poder continuar treballant en el mon del teatre.
Quant a teatre, va interpretar al Teatre Nacional de Catalunya L’heroi de Santiago Rusiñol (1982), dirigit per Fabià Puigserver – La filla del Mar (2000) d’Àngel Guimerà; el 1995 va traduir i protagonitzar Filumena Marturano d’Eduardo de Filippo. Al seu poble d’estiueig, Sant Pere de Vilamajor dirigí el retaule medieval “Presència Històrica et Feyts de Vilamagore” (1993-2000), obra de Francesc Bardera i Massó representada per més d’un centenar d’actors amateurs del mateix poble cada segona setmana de juliol.
L’actitud compromesa d’Alfred Lucchetti es va manifestar tant per la seva vella militància al PSUC com per la tasca en defensa dels drets dels artistes, que va fer que dirigís l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya entre el 1988 i 1995.
“Va ser un lluitador incansable a favor de la justícia social. La cultura catalana el trobarà a faltar“
Miquel,
Subscric cadascuna de les paraules d’aquest post, tan les referents a l’obra un mes al camp, de la qual ja en vam parlar fa un dies i vam manifestar el molt que ens va agradar , com del petit homentage que fas al gran Alfred Lucchetti recordant-nos la seva llarga carrera amb títols inoblidables.
Gràcies.
Una abraçada i fins ben aviat
Gracies per el teu recolzament. Acabo de deixar una nota en el teu Bloc en una entrada sobre el mateix tema que encara no havia llegit…. i que sorprenentment m’adono que acostumem a fer valoracions en el mateix sentit d’opinió.
Em semblava just fer aquest petit homenatge a Alfred Lucchetti per tots aquells moments que ens ha fet “creure” el seu personatge a les sales de Teatre, al cinema i sobretot a la Televisió. El trobarem a faltar, segur…. però ell ara ja forma part del “pòsit” de el que es considera “cultura catalana”, sobre el que tenim que continuar tots plegats, seguir construint amb el nostre “granet”, encara que sigui amb la nostre assistència a les sales dels Teatres..
Una abraçada
Tu comentario invita a ver la obra y otras sin hacer excesivo caso a las críticas que se suelen publicar. Agradezco y em encantan tus comentarios porque, de alguna manera, es como si asistiera al espectáculo desde una “butaca” escondida y con otra mirada.
No dona no….. t’ho agraeixo, però no es el mateix. Millor sempre sortir de casa, treure’s la mandra de sobre i anar al Teatre… el de veritat.
A la propera vegada que vinguis a Barcelona m’agradaria que poguéssim anar plegats amb tu al Teatre Nacional de Catalunya… crec que no el coneixes encara i això per una catalana com tu, es imperdonable.
M’agrada que em llegeixis, però sobretot que deixes constància de que ho has fet,. Una abraçada
Hola Miquel,
Amb alguns matisos, però coincidim en l’opinió de l’obra. M’agrada llegir-te, perquè sempre és bo conèixer punts de vista diferents, encara que sovint veiem les coses d’una manera similar. El dia que nosaltres hi vam anar, la Carme Sansa també es va adreçar al públic per comunicar-nos la mort d’en Jordi Teixidor, l’autor, entre d’altres, del Retaule del Flautista. Vaig tenir la sensació que els aplaudiments que li vam dedicar eren una mica freds, potser pel no ser una persona especialment coneguda per la majoria. Però jo tinc un gran record del Retaule, i em va impactar la notícia.
Fins aviat !
Gracies Antoni per deixar rastre de la teva visita a casa nostre. Poques persones ho fan a pesar de que entren al bloc de promig mes de 100 visites diàries.
Lo bo de la cultura i especialment del TEATRE es que cada un de nosaltres te una visió diferent de la mateixa obra i això es enriquidor. Imma, la meva companya, a vegades en els viatges que fem ….alguna nit em comenta alguna cosa que li ha agradat o que l’ha sorprès…. de vegades penso que no es possible que jo no m’ha hagi adonat d’allò, perquè tot i viatjant junts… cada un de nosaltres es fixa en coses diferents.
Per això mateix, m’agradaria que en facis arribar aquells “matisos” que vas veure diferents a “un mes al Camp”. Una de les raons d’aquest Bloc es precisament el poder tenir contactes amb persones amb les mateixes aficions i amb diferents visions i sobretot exposar-les.
Gracies de nou per participar …. i de debò m’alegro moltísim de que “em llegeixis” sovint.
Una abraçada