Fa uns dies, concretament el passat dimecres 6 d’Abril, ens varem apropar al Teatre Nacional de Catalunya, per veure el treball de L’Anònima Imperial que ha fet aquest espectacle per tal de celebrar que fa 25 anys que ballen i que ja han estrenat una trentena de muntatges.
En Juan Carlos Garcia, que es la persona que ha creat aquesta producció, i que a mes a mes la dirigeix, ha dit que a pesar de que han rebut en aquets 25 anys nombrosos premis, “la part dolenta és que en aquest país passes examen cada any i no importa el teu historial“. A mi em sembla que això es del mes normal….passa en aquest país i en tots els altres. La meva crònica no intenta examinar a ningú, però crec que no seria just si jo no expliques el que vaig veure i no pogues explicar-ho en llibertat. Son les meves impressions al veure l’espectacle.
Sincerament em va decebre i per això el valoro tan sols en dues estrelles (**) sobre 5. Es un espectacle que te una mica de tot, però que en una durada de 70 minuts, crec que voler fer això… una mica de tot, aconsegueix que sigui una mica de res.
Es un espectacle estrany, en el que s’intenta en un ambient de cabaret ???… o de circ ??? fer dansa contemporània (el millor de tot), números de trapezi, malabars, musica en directe, projeccions de cinema sobre pantalla i “acudits”…. diuen a mes a mes que vol ser un espectacle “provocador i amb grans dosis d’irreverència”… no se jo.
MUSICOLÈPSIA, rapsòdia per a set putes (**), vol ser tot això però no aconsegueix un bon resultat, per intentar fer massa i a mes a mes barrejat sense to ni so, sense gust. Si avaluem per separat cada un del aspectes, la cosa canvia totalment…. sincerament la DANSA (****) que interpreten els ballarins (Elia López, Marco Purcaro i Lorena Nogal)…. ens va agradar molt… la varem trobar d’una sensibilitat fora del normal… una molt bona feina. La noia que treballa fent acrobàcies (Eva Szwarcer***) realment també es bona i sembla que fins i tot podria actuar al Cirque du Soleil. La música interpretada per dos instruments, acordionista i veu (Edurne Arizu) i el trombonista (Frédéric Filiarte)… la vaig trobar quelcom repetitiva, però digne. El malabarista (Emiliano Alessi) sincerament em va sobrar…i això que no ho feia pas malament….. però que tenia a veure en tot allò ?
El que no em va agradar gens es l’interpretació del que vol ser el presentador ? pallaso? del espectacle, (Jaime Lema) intentant explicar “acudits” (*) que ja sabem tots de sobres, perquè son els que ens enviem a diari els uns als altres per email….. i rebotem un cop i un altre a les nostres amistats …. acudits “gastats” de tant repetir-los. Acudits malsonans, “bruts” … que fins i tot em sopta de que encara aconsegueixin que algú d’entre els espectadors es sorprenguin i els hi faci riure. Com mes vegades es digui PUTA al escenari i mes es cridi per dir-ho, mes agrada a un sector de gent (poca) que s’ho passa d’allò mes be. A mi em recorda sincerament quant jo era petit i ens rèiem entre els amics al dir entre nosaltres “culo”, pedo”, “teta”, “puta”,”polla”…..jajajajaja …. que divertit !!!
Diu el creador que la dramatúrgia esta basada en textos antics, com “La puta de Babilonia” de Fernando Vallejo, Les ciutats invisibles” d’Italo Calvino…. acudits…dites populars… i retalls de premsa. Poder si, segurament si. Però el resultat deixa molt que desitjar.
També diuen que el espectacle vol representar….. el Cel i el Infern, els homes i els set pecats capitals, la luxúria, els excessos papals d’Alexandre VI de la dinastia Borja…. tot això en 70 minuts en que l’espectador surt atordit i sense entendre gaire be res del que ha vist.
No creieu que el que escriu tot això esta pensant en fer-se un “esquinçament dels seus vestits”… per el que pretén ser “una dura critica vers a l’Església catòlica“…. res mes lluny de tot això… per començar jo soc agnòstic i m’agraden els espectacles provocatius. Aquest, no crec ni que ho sigui.
Sincerament el resultat, en el seu conjunt, per mi, no es bo.
Realmente, hoy en día, es relativamente fácil encontrar espectáculos en los que se mezclan un poco de todo y al final te quedas con la sensación que tú dices: un poco de nada. Creo que este “sincretismo” escénico es un fruto más de la época en la que vivimos, pero que acaba por aburrir al espectador y dejarlo medio vacío o intentando indagar “mensajes” que se prometían pero que no vemos por ninguna parte por mucho que analicemos el espectáculo que hemos visto. Algo parecido me pasó a mí con la obra de teatro “Santo” que se representó hace unas semanas en el Teatro Español (sala pequeña), una obra que ha tenido lleno total desde el primer día pero que provoca un silencio “sospechoso” del público cuando sale. Francamente resulta cada vez más complicado elegir una obra de “nuevo teatro” porque, casi ya, no te puedes fiar de las críticas. A veces pienso que éstas forman parte del marketing. No sé…
Gracias por tu apreciación de una obra que, si llega a Madrid, no pondré entre mis preferencias.
SI, millor que no hi vagis. El trist de tot plegat es que la Companya porta 25 anys a dalt del escenari i ens ha ofert espectacles d’una qualitat sense lloc a cap dubta. Aquest no es el cas.
Ens apuntem “Santo” per tal de No anar-hi.
Crec que efectivament pot tenir a veure el marketing que se li vol donar a una obra i que ens fan empassar l’ham com si res, anuncien una obra transgressora, que pot ferir la sensibilitat del espectador, irreverent, amb algo de musical i/o circ ……. et generen una necessitat de no perdre l’oportunitat
i després la decepció …. han jugat amb mi ??? com pot un espectacle avorrir a la gran majoria del públic d’aquesta manera ??? els comentaris al nostre voltant eren : quina llàstima, quina pèrdua de temps, quin desastre …. amb això es resumeix tot.
Jo crec Imma, que tot plegat es causa d’una direcció inadequada, ja que cada un dels elements (o quasi tots) per separat eren francament dignes. El resultat com tu molt ben dius es decebedor i fins i tot avorrit.