Fa uns dies, concretament el passat dimecres 6 d’Abril, ens varem apropar al Teatre Nacional de Catalunya, per veure el treball de L’Anònima Imperial que ha fet aquest espectacle per tal de celebrar que fa 25 anys que ballen i que ja han estrenat una trentena de muntatges.

En Juan Carlos Garcia, que es la persona que ha creat aquesta producció, i que a mes a mes la dirigeix, ha dit que a pesar de que han rebut en aquets 25 anys nombrosos premis, “la part dolenta és que en aquest país passes examen cada any i no importa el teu historial“.  A mi em sembla que això es del mes normal….passa en aquest país i en tots els altres.   La meva crònica no intenta examinar a ningú, però crec que no seria just si jo no expliques el que vaig veure i no pogues explicar-ho en llibertat.  Son  les meves impressions al veure l’espectacle.

Sincerament em va decebre i per això el valoro tan sols en dues estrelles (**) sobre 5.   Es un espectacle que te una mica de tot, però que en una durada de 70 minuts, crec que voler fer això… una mica de tot, aconsegueix que sigui una mica de res.

Es un espectacle estrany, en el que s’intenta en un ambient de cabaret ???… o de circ ??? fer dansa contemporània (el millor de tot), números de trapezi, malabars, musica en directe, projeccions de cinema sobre pantalla i “acudits”…. diuen a mes a mes que vol ser un espectacle “provocador i amb grans dosis d’irreverència”… no se jo.

MUSICOLÈPSIA, rapsòdia per a set putes (**), vol ser tot això però no aconsegueix un bon resultat, per intentar fer massa i a mes a mes  barrejat sense to ni so, sense gust.   Si avaluem per separat cada un del aspectes, la cosa canvia totalment…. sincerament la DANSA (****) que interpreten els ballarins (Elia López, Marco Purcaro i Lorena Nogal)…. ens va agradar molt…  la varem trobar d’una sensibilitat fora del normal… una molt bona feina.   La noia que treballa fent acrobàcies (Eva Szwarcer***) realment també es bona i sembla que fins i tot podria actuar al Cirque du Soleil.   La música interpretada per dos instruments, acordionista i veu (Edurne Arizu) i el trombonista (Frédéric Filiarte)… la vaig trobar quelcom repetitiva, però digne.   El malabarista (Emiliano Alessi) sincerament em va sobrar…i això que no ho feia pas malament….. però que tenia a veure en tot allò ?

El que no em va agradar gens es l’interpretació del que vol ser el presentador ? pallaso? del espectacle, (Jaime Lema) intentant explicar “acudits” (*) que ja sabem tots de sobres, perquè son els que ens enviem a diari els uns als altres per email….. i rebotem un cop i un altre a les nostres amistats …. acudits “gastats” de tant repetir-los.   Acudits malsonans, “bruts” … que fins i tot em sopta de que encara aconsegueixin que algú d’entre els espectadors es sorprenguin i els hi faci riure.   Com mes vegades es digui PUTA al escenari i mes es cridi per dir-ho, mes agrada a un sector de gent (poca) que s’ho passa d’allò mes be.  A mi em recorda sincerament quant jo era petit i ens rèiem entre els amics al dir entre nosaltres “culo”, pedo”, “teta”, “puta”,”polla”…..jajajajaja   …. que divertit !!!

Diu el creador que la dramatúrgia esta basada en textos antics, com “La puta de Babilonia” de Fernando Vallejo, Les ciutats invisibles” d’Italo Calvino…. acudits…dites populars… i retalls de premsa.    Poder si, segurament si.   Però el resultat deixa molt que desitjar.

També diuen que el espectacle vol representar….. el Cel i el Infern, els homes i els set pecats capitals, la luxúria, els excessos papals d’Alexandre VI de la dinastia Borja…. tot això en 70 minuts en que l’espectador surt atordit i sense entendre gaire be res del que ha vist.

No creieu que el que escriu tot això esta pensant en fer-se  un “esquinçament dels seus vestits”… per el que pretén ser “una dura critica vers a l’Església catòlica“…. res mes lluny de tot això… per començar jo soc agnòstic i m’agraden els espectacles provocatius.   Aquest, no crec ni que ho sigui.

Sincerament el resultat, en el seu conjunt,  per mi, no es bo.