Aquesta vegada “VOLTEM” per el mon del cinema i còmodament asseguts al sofà de casa nostre.
Ahir diumenge , i desprès d’un mati de musica amb el concert matinal de la OBC al auditori i que tenia com solista la coneguda violinista Hilary Hahn , vam decidir veure la pel.lícula “Nadie sabe nada de GATOS PERSAS“, que ens varem perdre en el seu moment a las sales de cinema…. i que ara com ens hem portat bé, els Reis Mags d’Orient ens la van regalar en format DVD.
Nadie sabe nada de GATOS PERSAS
La pel.lícula explica com després de sortir de la presó, dos joves músics decideixen muntar un grup de musica. Recorren tot Teheran a la recerca d’altres músics underground i intenten convèncer-los que els acompanyin fora d’Iran a fer una serie de concerts, per desprès tornar. Sabent que no poden promocionar-se a Teheran, somien amb sortir de la clandestinitat i amb tocar a Europa. Però fins a on poden arribar sense diners i sense passaport?
Guanyadora del Premi Especial del Jurat en la Secció “Una certa mirada” de Cannes 2009, “Nadie sabe nada de GATOS PERSAS” reflecteix una de les realitats menys conegudes d’Iran: la persecució de tota música que soni occidental, o fins i tot encara que no ho sembli sigui massa moderna o “no religiosa”. El seu director, Bahman Ghobadi , és un melòman confés, i aquest motiu fa que volgués descobrir el subsòl clandestí de grups i públic que existeix en ciutats com Teheran. Un món fascinant que desborda inquietuds artístiques, però que constantment sofreix detencions i pallisses per part de la policia.
El to de docudrama que adquireix la història es reflecteix en un elenc sense rostres coneguts. Els dos joves rebels que lluiten per complir els seus somnis musicals són debutants. Els seus personatges, nois talentosos però amagats entre quatre parets, són comparats pel director amb els valuosos gats perses que no surten de casa, la qual cosa ha inspirat el títol de la pel·lícula.
Tal com imaginàvem ens va agradar molt, i mes encara perquè ens va fer recordar el nostre viatge al Iran al 2009, on la guia que ens acompanyava ens explicava justament això, com hi ha musica en un país on esta prohibida la musica i com viuen amb la por constant a ser descoberts per la policia del regim.
En el nostre viatge a IRAN, la repressió es respirava en TOTS els aspectes de la vida quotidiana, però parlant del tema que tracta la pel.licula, varem viure en viu i en directe dos experiències que recordem especialment:
El primer va ser en un restaurant “turístic”en una ciutat del sur del país, on tota la gent que estava asseguda a les taules estava en absolut silenci, m’entres un grup folklòric tocava els instruments “oficials” de la tradició iraní; l’unic soroll que s’escoltava era el dels coberts (que no gabinets) al introduir-los al plats per dinar; llavors jo vaig començar a tocar suaument les palmes per sota la taula seguint el ritme de la musica, sense apenes fer soroll i els que estaven a la bora meva em van imitar molt tímidament durant una bona estona….. la cosa es va anar animant i la gent començava a bellugar-se compassadament sense aixecar-se de la cadira intentant també seguir el ritme …. llavors un cambrer va entrar a la sala i amb cara d’espant va dir que paresim de “ballar” i de fer soroll perquè si la havia algun policia secret entre el public assistent , podia arribar a fer TANCAR el local per sempre i que seriem culpables de la seva ruïna. Tothom va emmudir… i el dinar va continuar com si res. Val a dir que els únics turistes assistents en aquell restaurant “turístic” erem nosaltres dos, ja que un mes abans havia esclatat la revolució verda del poble, que va ser esclafada immediatament pel regim provocant centenars de morts.
La segona experiència ve ser al anar un dia al hotel d’Isfahán, on estàvem allotjats, a la piscina del hotel que estava situada en un soterrani, i que únicament obria a partir de la posta de sol, ja que era Ramadà i no es podia accedir abans d’aquesta hora (fossis musulmà o no). Evidentment vaig tenir que anar sol i l’Imma no va poder accedir perquè era dia sanàs i per tant era un del dies dels homes. Per cert el homes tenien accés 4 dies a la setmana i les dones sols 3. A la piscina plena d’homes i de nens vaig estar una estona observant i quant em vaig cansar de tafanejar vaig decidir entrar a la sauna. Al apropar-me i abans d’obrir la porta em va semblar que estaven els homes en el seu interior canta’n alguna cançó…i efectivament era així. Baix obrir la porta de la sauna i la gent ma emmudir i es va fer un silenci sepulcral. Em vaig donar compta enseguida de la por que tenia aquella gent i de la meva intromissió en el seva estona d’esbarjo i em vaig sentir absolutament incomode…. però no se perquè vaig oblidar-me de la meva timidesa i la meva reacció quasi d’immediat va ser començar a cantar en veu alta una cançó catalana “a grito pelao”. La gent em va abraçar i tots el homes em volien donar petons i abraçades… de s’opta es van posar tots a ballar dins de la sauna i a cantar les seves cançons amb un volum molt mes alt que abans; em vaig sentir integrat i feliç…. desprès vindrien les preguntes de que d’on era i perquè estava visitant Iran si no valia la pena…ells desitjaven conèixer Europa i la LLIBERTAT. Una experiència que no oblidaré mai.
L’arribada al poder en 2003 de Mahmoud Ahmadinejad comportava, entre altres coses, la persecució de qualsevol música no religiosa. Les dones no poden cantar, excepte en cors, ja que les emocions que produeixen les seves veus es consideren pecat. A Teheran existeix una rica escena musical, però que és literalment underground, ja que els intèrprets han d’amagar-se en soterranis perquè ningú els senti assajar.
Tot el mostrat en el film és real, excepte els últims successos. A pesar que la seva falsedat no és completa, doncs aclareix Ghobadi que les festes solen acabar així, aquests fets finals s’han introduït perquè es percebi la gravetat de l’assumpte. El futur d’Iran, absolutament aliè a les consignes oficialistes, volent fer-se sentir davant la sordera crònica i repressora del present i del passat.
Una pel.lícula per no perdre’s.
Nota : l’Imma ha redactat el post sencer i jo únicament he afegit les anècdotes del nostre viatge.
Director: Bahman Ghobadi
Intèrprets: Negar Shaghaghi, Ashkan Koshanejad, Hamed Behda
Títol en VO: Kasi az gorbehayeh irani khabar nadareh / No One Knows About Persian Cats
País: Iran – Any: 2009 – Data de l’estrena: 16-04-2010
Duració: 90 min.
Guió: Bahman Ghobadi, Hosein M. Abkena, Roxana Saberi
Fotografia: Turaj Aslan
Donçs amb perdó de l’Imma, les anecdòtes ha estat fascinants. Es a dir, si en tens més per explicar…
Parlant de cinema -en pantalla gran-, va agradar-nos I MOLT, la darrera de Clint Eastwood MAS ALLÀ DE LA VIDA. Reconemable.
Gracies Pere per ser tan fidel del BLOC i llegir-te quasi sempre el primer de tots, el que s’ens acut, sigui o no interessant.
L’idea de publicar aquest post ha sigut totalment de l’Imma, perquè a mi ni se m’havia passat per el cap, ja que tenia pendent explicar les meves sensacions no gaire bones dissabte al anar a la Biblioteca de Catalunya a veure “la MORT d’IVAN ILITX”, aixi com també el concert de l’OBC d’ahir…. però trobo que l’idea ha estat genial i ha quedat un Post que particularment a mi m’agrada molt.
Evidentment que tenim altres anècdotes del nostre viatge a IRAN i poder mes frapants que aquestes dues que he exposat aquí, aprofitant que el post tractava de la prohibició de qualsevol música “no religiosa” o”tradicional iraní”. Les explicaré quan toqui el torn de publicar el diari de viatge d’IRAN.
Precisament vaig començar aquest BLOC per recollir els nostres records, narracions i fotografies dels nostres viatges, però que malauradament per falta de temps i masses hores de feina, no podem dedicar-li el que nosaltres voldríem. Potser quan em jubili, començo no paro… jejejejeje TREMOLEU !!!!
S’em va passar, ho veig ara, al veure que es el mateix director de “Las tortugas también vuelan” una crua i boníssima pel•lícula que no penso repetir.
Les anècdotes boníssimes, historia de primera mà. ¿Quina cançó va ser la del grito pelao?
“Las tortugas también vuelan”, es una pel.licula que tinc encara pendent de veure. Ara buscant referencies per Internet he trobat la pel.licula sencera en Castellà. Se que es molt dura i que m’has comentat que no penses repetir…. però ara si es gratis…. et resistiràs ?
http://www.youtube.com/view_play_list?p=939997894F95A703
Reconec que les anècdotes que he explicat en el post, ales persones que no coneixen IRAN els pot fins i tot impactar. Tinc d’altres que ja explicaré a la narració del nostre viatge.
De totes maneres vull deixar clar que IRAN i sobre tot la seva gent es MERAVELLOSA i el viatge FASCINANT que repetiria ara mateix. Evidentment viure allí i no com a turista deu ser diferent, sobretot si estas acostumat a viure en uns societat on “teòricament” es viu en llibertat.
Quina feinada que fas amb aquest bloc Miquel! Et felicito! En silenci, feia temps que et llegia… I ara que ja has fet la crítica del meu espectacle, i no ha de semblar que et vull fer la pilota, t’ho dic: et segueixo i sóc fan dels teus escrits sobre teatre i aquesta vegada sobre cinema també! Animo a tothom que et llegeixi i que si s’animen, facin blocs com el teu!
Força Miquel!
Una abraçada,
Cris
No saps quina alegria he tingut al rebre per fi el teu missatge a traves del BLOC.
Per fi t’has atrevit a fer-ho i entenc perfectament que no trobessis potser massa “ètic” deixar el teu primer comentari precisament al post de “Vimbodí vs Praga”.
Saps que el que vaig escriure en ell va sortir directament del cor i evidentment era absolutament sincer en el que expressava, i sobretot també que la nostra valoració màxima de 5 estrelles (incloc a la meva dona IMMA) era i ES el que realment creiem, a pesar de que alguna critica (poques) no l’han deixat gaire be.
Quant varem escriure el post encara no ens coneixíem ni havíem tingut cap contacte…. ni creia que mai tindria la sort de poder dialogar com estem fent ara per aquest mon virtual d’Internet. Em vaig portar una alegria immensa al sapiguer posteriorment per tu mateixa , que llegies els meus comentaris sobre Teatre i que el dia de la trobada amb l’autora ( o sigui TU), em vas reconèixer però ni em vas saludar, poder per evitar que si ens coneixíem poguessis influir en el meu anàlisi sobre l’obra. Menys mal que la varem valorar be !!! .
M’alegro de que segons ultimes noticies del TNC, tinguis quasi be cada dia les entrades exhaurides i….. de debò et desitjo el mateix que li va passar a Jordi Galcerán i el seu extraordinari “Mètode Grönholm”, …….
…… autor català contemporani i casi novell, ( com tu), que va estrenar al TNC aquella obra (com tu) i que quasi ningú donava un duro per ella. Desprès, tots sabem el que va passar…… va funcionar el boca a boca dels aficionats, amb independencia de les critiques “oficials” i l’any següent va tornar a un altre Teatre amb tant d’èxit que no saben ni ells mateixos quants anys porten de reposicions. La teva obra espero que segueixi aquest camí i com el “Mètode” sigui estrenada a mig mon.
Espero que quant siguis famosa continuïs de tan en tan, visita’n aquest “Voltar i voltar”. Una abraçada Cris.
Hola Miquel,
Com anem? He sabut pel Txetxu del teu espai web. Felicitats per la feina feta a tots dos!
Què et sembla si et deixo “las tortugas” en versió original, si tu em deixes la dels “gats perses”?
Aprofito per animar als teus lectors que visitin l’Iran. Per a mi, un dels millors països que he visitat, per no dir el millor. Molts ànims als nostres companys iranians, egipcis, argelins, … un dia aconseguiran la llibertat, així els hi desitjo.
Molts petons i
Em fa molta il.lusió Marga que hagis descobert el meu Bloc i que a mes a mes deixis el teu comentari.
No podria ser d’un altre manera… tenies que deixar el teu comentari precisament amb un Post que parla d’Iran, un país del que sé, estas profundament enamorada, tant de la seva cultura com de la seva meravellosa gent.
Estic amb tu…. IRAN es meravellós. Es poder el “bressol” de la nostre cultura, molt mes antiga que la grega o la romana. Molta gent encara no sap que PÈRSIA es l’actual IRAN i això es molt trist.
Evidentment que et deixo la pel.licula “GATOS PERSAS”, encara que no em deixis tu “las TORTUGAS”. No es la primera vegada que compartim experiències de la cultura iraní i espero que no sigui l’última.
Espero Marga, que continuïs fent alguna “Volta” per aquest Bloc. M’agradaría molt.
Una abraçada