Sense gaires ganes de fer aquest post, per el desencís al veure les meves expectatives frustrades, quasi be per terra; ho faig perquè crec que també tinc que deixar constància d’aquells espectacles que no m’han “arribat” i que fins i tot he trobat avorrits fins al limit que m’han vingut ganes de sortir a  mitja representació.

No dubto pas de que el text que va escriure LEV TOLSTOI a l’any 1886, es un molt bon i excel·lent text. No es tampoc culpable del meu desencís,  el tema poc “alegre” de descriure com una persona veu  arribar la MORT, perquè fins i tot crec que es bo adonar-sen del fet de que vas vivint sense pensar gaire en aquest fet, dia a dia, i de sobte t’adones que ha arribat el moment en el que et tens que “marxar” i no estas preparat.

El que passa es que jo crec que aquesta obra es per LLEGIR-LA poc a poc, sense presses i fins i tot assaborint el text. Inclús crec que es ideal per ESCOLTAR-LA com feia  jo de petit al escoltar per la radio les funcions teatrals que llavors seguien amb atenció els meus pares a la nit…i que era l’únic que importava llavors…tot es parava i en silenci al voltant de la enorme radio del menjador, vivíem histories increïbles. Val a dir que la TV no havia arribat  a les nostres vides.

La proposta de ORIOL BROGGI, no m’agrada i ho intentaré raonar.  Es un text quasi be llegit on tres personatges (dos homes i una dona) narren l’historia…. tots 3 vestits d’igual forma, intercanvia’n-se el papers… moltes vegades hieràtics sense moure’s en absolut. Sembla fins i tot que vulguin que els espectadors tanquin els ulls i simulin que escolten la radio.  Al final et fas un embolic per sapiguer quin interpret està fent d’IVAN ÍLITX en cada moment…. d’això es tracta l’espectacle ?  d’esbrinar-ho ?.  Per altre banda no es fa cap o mes ben dit, poques accepcions a aquesta sobrietat tan absoluta, tan sols un piano redera del tot on una dona interpreta en directe una musica agradable.  Els actors modulen perfectament el text però l’interpreten ????. Jacob Torres, Òscar Muñox i Pilar Pla, posen tot el seu interes en dir el text el millor que ho saben fer…. però no arriba al public…. i crec que no es culpa d’ells, sincerament.

Entre la foscor del espai, la musica i el “sonsonete” de les veus que van “llegint” el text…la realitat es que avorreix i fins i tot fa que l’espectador li agafi son i tingui ganes de fugir. Per mi el que falla es la posada en escena, massa minimalista, sense llum..   intentant amb la musica posar quelcom diferent però sense aconseguir el objectiu.  Al començar unes projeccions i unes veus en off afegeixen encara mes la sensació d’avorriment tot i i esperant que comenci de debò,  a que passi quelcom… però per desgracia això no arriba mai a succeir.

Quant arriba la MORT de debò, la pianista que a vegades canta sense gaire encert, comença a ballar una especie de “zapateao” que deixa al espectador (en aquest cas ,JO) perplex i amb la sensació una mica de presa de pel i sobretot de que ha perdut la tarda.

Intentaré llegit el text de  TOLSTOI….. i estic quasi segur que m’agradarà molt mes que en aquesta posada en escena.

Això per mi NO es teatre…. i si es tracta quasi be d’una lectura dramatitzada, crec que es mes honest avisar als espectadors abans de pagar l’entrada.  Assisteixo a vegades a lectures dramatitzades al Teatre Romea o a altres espais i m’agrada fer-ho, però ho saps per avançat i quasi sempre son gratuïtes i tenen millor qualitat.

Al final, la majoria de gent aplaudeix i no entenc res.  Lo bo del TEATRE i també del ser humà es que al que a un l’entusiasma a l’altre l’avorreix… i no passa res per això.  Lo mes segur es que jo no tingui raó i l’espectacle sigui l’hòstia… No soc critic i SI un gran aficionat al TEATRE… per això escric el que penso, amb tota honestedat.