Festival TNT 10 anys – Segona jornada (matí) (temp. 17/18 – espectacles nº 38 a 40)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
No podia rebre millor regal pel dia del meu sant, que passar tot el dia immers al Festival TNT de Terrassa …. i ben d’hora, ben d’hora, a dos quarts de 10 del matí estàvem davant del Teatre Principal; aquest passat divendres vàrem poder veure fins a 7 espectacles i aquesta és la crònica dels 3 d’aquell matí …
GRANOTES (🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 38)
Comencem amb un viatge narratiu a Estats Units, d’un músic gallec, resseguint una tragèdia íntima.
A la sala d’assaig del Teatre Principal GRANOTES ens fa entrar al món d’en Lalo (Gerard Bosch) que a través de la seva narració reconstrueix el viatge que va fer Laura, la seva parella, abans de morir al llac Walden.
Gerard Bosch un artista al que vam descobrir com a músic a “Quan arribi la tardor“, la temporada passada i que ara ens ha seduït amb la seva capacitat d’improvisació i la seva proximitat.
Escrita i dirigida per Oriol Morales que “volia un espectacle que es resumís en una idea bàsica: un individu explica una història a uns altres individus que el volen escoltar. I aquesta premissa ens ha permès despullar Granotes de tot allò que l’allunyés d’aquest camí. Perquè tornar a les històries, als contes a la vora del foc també és tornar a una comunitat més estreta. Més curiosa. Més feliç“.
Lalo ens convida a entrar al seu món i ens parla a través dels records de la seva parella, les seves llibretes, els seus dibuixos … intenta reproduir el seu viatge i ens canta en directe els temes O Manso i Helena de Davide Salvado, improvisant també a partir de tons musicals que demana al públic.
Un espectacle íntim i emotiu que ens ha arribat a l’ànima.
Direcció I dramatúrgia: Oriol Morales
Intèrpret: Gerard Bosch
Ajudant de direcció i video: Aleix Plana \ Espai escènic i il.luminació: Mercè Lucchetti \ Imatge: Pere Torrent
Idioma: català i castellà
Durada: 80 minuts
_____________________
HASTA AGOTAR EXISTENCIAS (🐌🐌🐌) – (temp. 17/18 – espectacle nº 39)
I de la sala d’assaig del Teatre Principal ens dirigim a la Sala Cúpula del mateix teatre per veure la proposta de Verónica Navas que porta per títol Hasta agotar existencias (ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida).
Una reflexió sobre la relació mare-filla. Una idea fixa persegueix a l’autora, creu que la seva mare morirà de sobte, avui o demà, i ella es trobarà sola i no podrà fer el que fa ara amb ella i al mateix temps podrà fer coses que ara no fa, com retorçar-la, olorar-la o fer-li pessics.
Un monòleg que va ser presentat a l’Antic Teatre dins del Festival Grec d’enguany.
Visc amb la idea recurrent què la meva mare morirà en qualsevol moment i sense previ avís i de què, arribat el dia, no tindré amb què vestir-la. Enfoco la meva atenció cap a la seva aparença (i hi desvio el meu pànic): sé que res del que li posi li farà justícia, però ella ja no hi serà per portar-me la contrària o per protestar.
Una proposta que ens ha agradat, tot i que no ens ha sorprès, ja que es basa massa en la utilització de tècniques audiovisuals que últimament tothom fa servir en excés, com són les projeccions o les càmeres en directe; creiem que la proposta guanyaria molt si l’autora arribes als espectadors únicament amb la seva narració i la seva gestualitat sense mes.
Autoría: Verónica Navas Ramírez
Assistència en direcció: Ona Sallas
Mirada externa: Anna Pérez, Agustina Basso, María Garcia Vera \ Disseny d’il.luminació i assistència en espai escènic: Oriol Corral
Idioma: castellà
Durada: 50 minuts
_____________________
CARAVANA DE TRÀILERS – (temp. 17/18 – espectacle nº 40)
I de la Sala Cúpula als Amics de les Arts per gaudir de la presentació de 6 tràilers escènics de peces en procés de creació.
Aquesta iniciativa està promoguda per G.R.U.A. Grup de Recerca d’Universos Artístics que està format per Pere Faura, Anna Rubirola i Claudia Solwat i tenen com a objectiu fabricar o promoure nous contextos i formats d’exhibició artística, transportant pràctiques i pensament contemporani a diferents entorns i paisatges.
El públic que assisteix a aquesta iniciativa, en finalitzar vota la proposta que li agrada més i aquesta passarà a un procés de creació que la completarà i serà estrenada en la pròxima edició del Festival TNT.
Les propostes en forma de “tràiler” no poden tenir pas una duració que superi els 5 minuts; els 6 tràilers seleccionats han estat els següents:
1 – KAPITAL PERFORMANCE de Soren Evinson (🐌🐌+🐚)
…. És fàcil passar-ho bé en una bona performance, però no tothom sap passar-ho en una performance que és una merda. En última instància es pot dir que si el públic no ho passa bé és única i exclusivament per culpa seva….
Un espectacle amb un sol actor, que intenta ser provocador al màxim amb el públic. Ens ha semblat divertit i s’endevina com una de les millors propostes que s’han presentat i creiem que quan es desenvolupi podrà arribar a ser una proposta trencadora; malgrat tot, aquesta no va ser una de les dues que nosaltres vam escollir.
En el recompte del resultat final de públic va haver-hi un empat i aquest “tràiler” va ser un dels escollits. La direcció del TNT va considerar que les dues propostes guanyadores serien representades íntegrament la pròxima edició del Festival.
2 – SUGA de Sepa & Lara Browm (Sergio de Pablo i Lara Ortiz) (🐌🐌)
Nada es neutro. Ni siquiera el el desierto es neutro. Todo significa. El tono que tiene todo pero que no te das ni cuenta de que está teñido….. Es lo que hace que las cosas sean algo en concreto y no otra cosa.
Todo un mundo es susceptible de que un texto se le ponga encima y lo convierta en otra cosa un poco distinta.
Hay una cosa que siempre está ahí. Y a esa cosa se le pone un nombre. Y el nombre se queda ahí quieto. Y la cosa se sigue moviendo.
No vàrem connectar amb la proposta i per tant difícilment endevinem per on es pot desenvolupar.
3 – WE CAN DANCE de Esther Rodríguez Barbero (🐌🐌+🐚)
Un acte de celebració. Un solo o un solo acompanyat o més aviat una invitació al ball o potser, només, potser, també una discoteca.
En quin moment comença el ball ? Quan pots dir que estàs ballant?
Un “solo” que parla de les lleis que regulen l’acte de ballar en diferents llocs. Una peça sobre l’acte de ballar, sobre el que ens mou.
Un tràiler que ens va agradar en alguns moments però que no ens va acabar d’atrapar.
4 – SAUNTERER (🐌🐌🐌) de Colectivo Ameno (Marc Rodrigo)
…. i sortim del Teatre per veure aquesta quarta proposta, ja que està pensada per representar-se al carrer. A algunes persones ens donen uns cartons en forma de pancarta per “reivindicar” aspectes socials. Arribem a la plaça del Vapor Vell i encerclem a Marc Rodrigo.
Una performance basada en la filosofia de Santiago López Petit i en els Pressentiments d’Espai en Blanc. Un gest radical d’algú que vol fer del seu voler viure un desafiament col·lectiu. D’algú que vol alliberar-se del que la realitat l’obliga a ésser, que vol deixar de ser la marca en què ens hem convertit. Obrir forats per poder respirar, encendre focs en la nit.
Una proposta que vol ser participativa i que ens va agradar força, malgrat que no som capaços d’intuir en cinc minuts per on pot arribar a desenvolupar-se.
5 – PORN IS ON de Marina Rodríguez (🐌🐌🐌+🐚)
Entrem de nou a la Sala de Teatre per veure les dues últimes propostes, i en entrar veiem els actors amb el seu cos completament nu i asseguts al voltant d’unes taules.
La manera en què es filma una pel·lícula de Pornografia Mainstream té el seu propi llenguatge.
Que passaria si agaféssim aquest llenguatge i el transportéssim a una situació quotidiana i trivial ?
Independentment de la primera imatge dels homes despullats al que ja tothom estem acostumats a veure en diferents espectacles, l’argument que es va poder intuir en aquest petitíssim temps, i malgrat la seva duresa, ens va semblar molt interessant de veure com es pot desenvolupar en una proposta completa.
Aquesta PORN IS ON és una de les que nosaltres vam votar i aquesta vegada vam encertar, ja que precisament va ser també una de les escollides pel públic.
6 – RELOADED AUTÓNOMA (🐌🐌🐌) de Cia. Pelipolaka (Néstor Reina i Irene Vicente)
És la recerca de la necessitat real de “l’artista” per a fer “art”, la lluita de la creadora de la peça perquè aquesta sigui vista i se’n reconegui la seva transcendència. Si és que la pot arribar a tenir.
Una proposta molt interessant que un de nosaltres també va votar i que ens agradaria poder veure representada sencera, malgrat que no va sortir escollida.
