– 087 (23/24) – Òpera – EL MESSIES (Händel/Mozart) – Gran Teatre del Liceu – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 18/03/2024

Aquest passat dilluns 18 de març, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per veure la representació de l’oratori “EL MESSIES” de Georg Friedrich Händel i Wolfgang Amadeus Mozart en la versió escènica de Robert Wilson (Waco, Texas 1941).

Robert Wilson és el director d’escena (co-direcció de Nicola Panzer), l’escenògraf (co-escenografia Stephanie Engeln) i el creador de la Il·luminació (co-il·luminació Marcello Lumaca).

Aquesta extraordinària versió escènica prové de la Mozartwoche de Salzburg on es va presentar el gener de 2020 i està basada en la versió alemanya del 1789.

EL MESSIES és un oratori en tres parts que Händel va compondre per encàrrec, en només 24 dies amb llibret de Charles Jennens. Es va estrenar el 13 d’abril del 1742 a Dublín. La versió del 1789 va ser arranjada per Mozart a petició d’un important mecenes francmaçó el baró Gottfried van Swieten. Un jove Mozart va adaptar el llibret a l’alemany i va reorquestrar part de la partitura original.

Nosaltres fins ara havíem escoltat moltes vegades aquest oratori, però sempre en versió concert, tant en directe a l’Auditori o al Palau de la Música, com també gravat digitalment. Recordem especialment la gravació de la Filharmònica de Berlín…, i com no les moltíssimes vetllades amb “El Messies participatiu” amb el que hem vibrat fins al punt d’emocionar-nos.

Ara amb aquesta versió, a més a més d’escoltar-lo, l’hem pogut veure representat a un escenari…. i hem de dir que ens ha semblat realment fascinant.

Tal com explica Robert Wilson …

Per a mi, El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.”

El seu muntatge busca que el missatge religiós del Messies vagi més enllà de la tradició cristiana i pugui expressar qualsevol espiritualitat.

El Messies és llum“. Així es defineix la producció: llum per crear imatges irreals i perquè l’espectador tingui la seva pròpia visió. Wilson ha adaptat el famós oratori de Händel/Mozart com una successió d’escenes abstractes, marcades per la llum i una intenció poètica.  

EL MESSIES és una obra sense acció ni història, i en què cada número és més un missatge que una narració. Cada ària, recitatiu o cor ens mostra els cantants caracteritzats amb robes de tons grisos (vestuari de Carlos J.Soto ), envoltats de llum celestial que deambulen per l’escena, es mouen dins una barca o porten objectes. 

I com hem pogut comprovar, a banda de la magnífica il·luminació utilitza vídeos compostos per Tomasz Jeziorski, destaca especialment la presència del ballarí Alexis Fousekis que domina l’espai en moments culminants de l’oratori.

EL MESSIES no té personatges, té quatre veus portadores del missatge dels profetes i dels evangelistes, a la primera part de l’oratori s’anuncia l’arribada del Messies, a la segona ens parla del naixement i la mort de Jesús i a la tercera es fa una reflexió sobre l’impacte de l’arribada del Messies.

Les quatre veus han estat la soprano russa Julia Lezhneva amb una veu excel·lent i una magnífica interpretació, la mezzosoprano nord-americana Kate Lindsey, amb una bona veu, però que no tenia suficient potencia per a fer-se escoltar com hauríem desitjat des del quart pis, on estàvem situats; també magnífics el tenor nord-americà Richard Croft i el baix croata Krešimir Stražanac.

Tots quatre han tingut una presència estàtica a l’escenari i quan es bellugaven, ho feien com si estiguessin en una cinta transportadora; anaven maquillats (maquillatge de Manu Halligan) com a actors de cinema mut o actors de teatre kabuki japonès.

També han intervingut en la posada en escena l’home vell, l’actor Max Harris i la nena Alma Shuyuan Altur/Sofía Borrero

La direcció musical ha estat a càrrec de Josep Pons amb una magnífica Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. També magnífic el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Pablo Assante.

Per a nosaltres ha estat un autèntic plaer poder escoltar novament aquest oratori, però molt especialment hem gaudit de valent per la superba posada en escena, amb imatges teatrals que ens han fascinat.

– 086 (23/24) – Teatre – AMB LA CLAREDAT AUGMENTA EL FRED (🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 16/03/2024

… I al vespre del mateix dia 16 (CAP BUTACA BUIDA), tornem a asseure’ns, aquesta vegada molt lateralment a les primeres fileres del Teatre Romea, per veure “AMB LA CLAREDAT AUGMENTA EL FRED“, un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre “Els meus premis” de Thomas Bernhard.

Thomas Bernhard (1931-1989) va ser un novel·lista, dramaturg i poeta austríac que a causa d’una malaltia pulmonar va estar reclòs al sanatori Grafenhof del 1949 al 1951. Un gran melòman que es va preparar com a músic i actor a Salzburg abans de començar la seva carrera d’escriptor. Era una persona a qui no agradaven els reconeixements públics ni els premis i les seves inevitables cerimònies per recollir-los. Aquest neguit que li ocasionaven l’entrega de premis és el que queda recollit en el seu llibre pòstum “Els meus premis” (publicat en 2009).

Aquest muntatge, creat, dirigit i interpretat per Pep Tosar, s’inspira en aquest llibre d’on ha agafat el títol d’un dels discursos d’agraïment per donar títol a la proposta teatral. A la dramatúrgia ha participat Evelyn Arèvalo que interpreta el paper de periodista. La traducció del text és de Clara Formosa.

La magnífica i molt estimada Imma Colomer, completa el trio d’intèrprets de la proposta. 

Aquest espectacle va ser estrenat el 2013 a l’Espai Lliure, dins del Festival Grec, amb el títol “Allò de què parlem roman inexplorat” i amb Òscar Intente interpretant el paper del periodista. Imma Colomer interpretava també el paper de la “tia”, la dona que compartia la vida amb l’escriptor i amb el que es portava 37 anys.

L’obra és una entrevista d’una periodista (Evelyn Arévalo) a l’escriptor austríac (Pep Tosar) i a la seva companya, a la que ell anomena “tia”, (Imma Colomer). A l’inici i durant diferents moments de la proposta podem veure i escoltar el vídeo de les Variacions Golberg (Johann Sebastian Bach) interpretades pel pianista Glenn Gould el 1981.

Tota l’entrevista gira al voltant dels premis que va rebre l’escriptor i als que no renunciava mai, malgrat l’aparent fàstic que li feien, perquè en tot cas no volia renunciar als beneficis econòmics associats al premi. Una entrevista al llarg de la qual va desgranant anècdotes sobre la seva vida i ens parla del seu íntim amic Paul i del seu germà que sempre l’acompanyaven. Un personatge rondinaire que dota a les seves paraules d’una fina ironia en descriure cadascuna de les entregues de premis sobre la que és entrevistat.

Amb la seva veu esmolada, Bernhard/Tosar critica als organitzadors dels certàmens literaris, als jurats que atorguen els premis, als governants que els han d’entregar, al públic assistent…..

El resultat és un muntatge basat en la paraula, que no ens ha acabat d’atrapar, segurament al fet que el moviment escènic es limita al canvi d’ubicació dels tres protagonistes, aprofitant els moments musicals, en una posada en escena francament avorrida.

Malgrat tot, paga la pena veure l’espectacle per la magnífica interpretació de l’Imma Colomer amb les seves puntualitzacions que ajuden a centrar el pensament dispers de l’escriptor.

Pep Tosar fa creïble el seu personatge durant la durada de l’entrevista, però hem de dir que el monòleg final, com si estigués fent el seu discurs d’acceptació d’un premi, és força feixuc i baixa de cop la nostra empatia cap a la proposta.

Val a dir que un maleït i inesperat mal de ventre, m’ha fet patir la darrera mitja hora, en la que m’he vist impossibilitat de sortir de la meva butaca, a causa de la increïble disposició de les primeres fileres d’aquest teatre, que ha eliminat els passadissos laterals. Creiem que s’hauria de replantejar aquesta disposició de les butaques, que en cas d’una urgència podria causar algun accident greu.

Una proposta que sorprenentment s’ha programat al Teatre Romea únicament els dissabtes del mes de març. Encara teniu dos possibilitats per veure-la.

– 085 (23/24) – Teatre – VOLTAIRE/ROUSSEAU. LA DISPUTA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 16/03/2024

Dissabte 16 de març era el dia escollit per aconseguir el repte col·lectiu d’omplir els teatres de Catalunya amb el lema de “CAP BUTACA BUIDA” i nosaltres hi van posar el nostre granet de sorra anant a veure dos espectacles, tots dos al Teatre Romea.  

A la tarda vam veure VOLTAIRE/ROUSSEAU LA DISPUTA, escrita per Jean-François Prévand (Isère-França, 1944) amb dramatúrgia i direcció de Josep Maria Flotats (Barcelona 1939) i traduïda per Salvador Oliva (Banyoles, 1942). 

Moltes vegades els nostres amics ens pregunten si en les nostres valoracions sempre estem totalment d’acord. Doncs aquest és un cas en què no pensem exactament el mateix… a l’Imma l’hi ha agradat molt … i al Miquel no tant, potser s’esperava molt més després de llegir la majoria de les opinions entusiastes i algunes crítiques.

François-Marie Arouet, conegut com a Voltaire (París 1694-1778) va ser escriptor, historiador, filòsof i advocat que va pertànyer a la francmaçoneria i va ser un dels principals representants de la Il·lustració francesa. Va emfatitzar el poder de la raó i la ciència en detriment de la religió. En constant batalla contra el fanatisme i la intolerància, defensor de la llibertat i la igualtat entre les persones. Va viure molt de temps a cavall entre Suïssa i França.

Jean-Jacques Rousseau (Ginebra 1712-Ermenonville, França 1778) va ser escriptor, pedagog, filòsof, músic, botànic i naturalista. Va ser considerat un dels primers escriptors del preromanticisme. Va enfocar la pedagogia centrant-la en l’evolució natural dels infants i les seves idees van influir en la Revolució Francesa. Contrari als sistemes polítics que condueixen a la desigualtat i a la creació d’una societat burgesa.

La representació teatral te com a protagonistes a Josep Maria Flotats que encarna a Voltaire i Pep Planas que es converteix en Rousseau. La veu en off a l’inici de l’obra és d’Arnau Puig.

Cal destacar el vestuari d’ambdós protagonistes, creat per Renato Bianchi, Grand Maître Tailleur de la Comédie, expert en vestuari dels segles XVII i XVIII. L’espai escènic és del mateix Josep Maria Flotats i la il·luminació d’Insuel.

Un text que presenta la conversa entre els dos filòsofs com una disputa dialèctica que a moments esdevé vertiginosa i dificulta seguir fil per randa els raonaments i contra raonaments de tots dos. Un text que dibuixa a un Voltaire madur i molt segur de si mateix i de la seva posició, i l’enfronta a un Rosseau molt més jove i una mica ingenu, que sovint no sap defensar amb convicció els seus raonaments. Una disputa que va evolucionant i acaba presentant a un Rosseau enfortit, convençut de les seves idees i la seva fe.

Rosseau visita Voltaire per descobrir l’autor d’un pamflet anònim titulat “Sentiments dels ciutadans” que el critica i el ridiculitza. Ell creu que Voltaire n’és l’autor, però espera que sigui ell qui ho digui.

Les interpretacions són absolutament magistrals, amb un gran domini del text i una dicció perfecta de tots dos.

Josep Maria Flotats, torna a mostrar el seu estil inconfusible, declamant els diàlegs del seu personatge i reconeixem en ell la influència de la seva formació a la Comédie Française. Pot agradar més o menys, però aplaudim la possibilitat de tornar a veure a l’escenari català a un intèrpret de la seva categoria. Un autèntic “monstre” de la interpretació.

Pep Planas, al que feia molt de temps que no veiem actuar, ens ha sorprès molt positivament amb una magnífica interpretació d’un personatge que defensa les seves conviccions i no es deixa vèncer per un partenaire que en un primer moment el vol ridiculitzar.

Una proposta que ens ha agradat a tots dos, malgrat que amb diferents graus d’entusiasme “cargolaire”.

Es pot veure al Teatre Romea fins a l’1 d’abril, però compte que queden poquíssimes localitats ….

– 084 (23/24) – Dansa – ASCENT (Sydney Dance Company) — (🐌🐌🐌🐌🐌) – Mercat de les Flor- 15/03/2024

El passat divendres 15 de març, vam passar la tarda/nit al Mercat de les Flors. A mitja tarda una reunió a la sala SG on l’Àngels Margarit (directora del Mercat), ens va explicar les obres de remodelació que han començat a l’edifici del Mercat…

… i en Marc Olivé (responsable de programació), ens va presentar les propostes del “Circ d’Ara Mateix”, que tindrà lloc del 27 d’abril a l’11 de maig en sala i carpa.

Després a la Sala MAC, hem assistit a la representació d’un triple espectacle de dansa realment fascinant, “ASCENT” una proposta de la SYDNEY DANCE COMPANY, un programa de dansa format per un tríptic de diferents coreògrafs, “I AM-NESS” del director artístic de la companyia, Rafael Bonachela, “THE SHELL, A GHOST, THE HOST & THE LYREBIRD” de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell i l’obra “FOREVER & EVER” d’Antony Hamilton, proposta guanyadora del premi Helpmann.

Una proposta que combina la dansa clàssica contemporània amb l’experimentació futurista, plena de moviments elèctrics amb una gran fisicalitat i una gran força emocional. 

La Sydney Dance Company va ser fundada l’any 1969 per la ballarina Suzanne Musitz. 

Rafael Bonachela (La Garriga, 1972) és director artístic i coreògraf resident a la Sydney Dance Company des del 2009. Va començar a ballar a Barcelona abans de traslladar-se als 18 anys a Londres a formar part de la Rambert Dance Company. En 2006 va crear la seva pròpia companyia, la “Bonachela Dance Company”. El 2008 va estrenar 360°, la primera gran producció per a la Sydney Dance Company, de la qual va acabar sent director artístic.

La Sydney Dance Company, actualment està formada per setze ballarins que el mateix coreògraf ha seleccionat. Nosaltres vam tenir l’oportunitat de veure’ls al Festival Grec 2019, on en aquest mateix espai, van presentar la proposta “AB (INTRA)”. 

Des del 2009 la companyia ha consolidat la seva fama de motor creatiu i combina obres noves de Bonachela amb obres noves d’altres coreògrafs, dissenyadors, compositors i músics. També ofereix, com una via d’autofinançament, estudis amb orientació professional per a ballarins. La companyia manté la seva seu a Sidney, al reformat Walsh Bay Arts Precinct, al que van tornar en 2021.

El programa triple que hem pogut gaudir, “ASCENT” va ser estrenat a l’Òpera de Sydney en la celebració del seu 50 aniversari, i Barcelona és la primera ciutat on es representa en l’inici de la seva gira internacional.

I AM_NESS” de Rafael Bonachela és una peça per a quatre ballarins que vol mostrar un món, en canvi, constant on les persones estem connectades.

Amb la música del compositor letó Pēteris Vasks, “Lonely angel” meditation for violin and strings”, compositor amb el qual havia treballat a la peça AB (INTRA), ens ha ofert una deliciosa proposta on explora la individualitat compartida de les persones. El magnífic disseny d’il·luminació és de Damien Cooper i el vestuari del mateix Rafael Bonachela.

Després d’aquesta peça, en els deu minuts d’interval, el mateix Rafael Bonachela ens ha parlat de la seva trajectòria artística i ens ha presentat les següents propostes.

_______________________________________________________

THE SHELL, A GHOST, THE HOST & THE LYREBIRD” de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell, actual directora de la Danish Dance Theater, és una peça que planteja moltes preguntes, el significat del cos i la seva capacitat de transformació, la relació amb la tecnologia i la connexió amb la natura.

Segons la seva creadora, la peça és el viatge d’uns cossos cap al desconegut com criatures mutants en un vall oníric. Una posada en escena absolutament magnífica, on set ballarins manipulen les immenses teles que recorden les veles dels vaixells i van canviant constantment de forma. La composició musical de Nick Wales inclou el cant de l’ocell Lyrebird conegut per la seva capacitat d’imitar sons. L’escenografia i el disseny de vestuari són de Laurent Brincat i Leah Giblin i el magnífic disseny d’il·luminació de Damien Cooper.

_______________________________________________________

FOREVER & EVER d’Antony Hamilton es va estrenar l’any 2018 i va tenir la seva estrena internacional al Theatre Bonn d’Alamània l’octubre de 2023 tornant ara a Europa dins de la trilogia ASCENT.

Amb una música absolutament estimulant de Julian Hamilton, el disseny de vestuari de Paula Levis i el disseny d’il·luminació de Ben Cisterne, la peça fusiona dance, techno, alta costura (aquest aspecte té força importància en la impactant posada en escena) … i una il·luminació amb vida pròpia, creant un efecte hipnòtic. Explora les idees d’ordre i caos.

Ens ha deixat literalment clavats a la butaca. Absolutament genial.

En acabar la representació va tenir lloc una interessant conversa amb Rafael Bonachela i Richard Cilli (director d’assajos de la companyia) conduït per Ester Vendrell Sales, graduada en Dansa Contemporània i Coreografia i doctora en Història de l’Art.

Hem sortit del Mercat de les Flors gairebé a les onze de la nit, cinc hores després de la nostra arribada, però amb moltes ganes de què arribi dimecres per poder gaudir de l’altra espectacle que presenta la companyia, “IMPERMANENCE“.

– 083 (23/24) – Teatre – LA VERITAT DE LA MENTIDA – Teatre Akadèmia (🐌🐌🐌+🐚) – 10/03/2024

Avui diumenge 10 de març ens hem dirigit al Teatre Akàdemia per veure l’espectacle LA VERITAT DE LA MENTIDA (L’Envers du décor) una comèdia irònica de Florian Zeller, traduïda per Joan Casas i dirigida per Guido Torlonia

Tal com ens van comentar a la roda de premsa del passat dia 4, Florian Zeller (París, 1979) un dels autors europeus més prestigiosos de l’actualitat, acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita, però en aquesta comèdia és tot el contrari.

Nosaltres, el públic, som testimonis dels pensaments dels personatges tal com els tenen dins del seu cap.

La trama de l’obra és típica de la comèdia francesa i es va estrenar el gener de 2016 al Théâtre De París. Una crisi de parella que gira al voltant d’un sopar i amb un final molt tòpic.

En Daniel (Enrico lanniello) convenç a la seva dona, la Isabelle (Concha Milla) perquè convidi a sopar al seu amic Patrick (Frank Capdet) que ha deixat la seva dona per poder estar amb la seva nova parella, l’Emma (Aida Llop), molt més jove que ell. Però l’arribada al grup d’aquesta dona de trenta anys posa en crisis a la parella de vells amics. Es converteix en el catalitzador que provoca incerteses, dubtes i inseguretats i desperta en la parella d’amics frustracions, gelosia i rancúnia.   

En aquesta obra l’autor ens implica i ens converteix en còmplice dels personatges que comparteixen amb nosaltres els seus pensaments més íntims posant als actors en la tessitura del doble llenguatge i ens mostraran les contradiccions entre el que pensen i el que diuen. Una gran feina interpretativa i de direcció

El títol original de l’obra és, traduït literalment, “Darrere les càmeres”, ja que els personatges escenifiquen els seus pensaments mentre mantenen una conversa normal amb els seus interlocutors.

El protagonista de la peça és sense dubtes Enrico lanniello (Caserta- Italia, 1970). Ell fa un temps que viu i actua al nostre país i nosaltres el vam descobrir a “FILUMENA MARTURANO” que vam “repescar” al teatre Auditori de Granollers el novembre del 2021. És un actor que dota a les seves interpretacions d’una gran comicitat i en aquesta ocasió ho fa íntegrament en català. Ens ha agradat molt la seva gestualitat i la seva aparent inseguretat. 

Concha Milla, la seva parella en la ficció, és actriu, directora i dramaturga i en aquesta ocasió interpreta el paper de la dona madura, professora, que porta més de vint anys de convivència amb la seva parella i veu com tot trontolla quan el seu marit sospesa la possibilitat de trencar-ho tot i començar una nova vida seguint les passes del seu amic.

Frank Capdet (Barcelona 1971) és un bon amic nostre, al que seguim i que hem vist actuar en els musicals “GOLFUS DE ROMA” (Teatre Condal, 2022), “LA FAMILIA ADDAMS” (Teatre Coliseum, 2018) o com a dramaturg en “PAQUITO FOREVER” (Teatre Almeria, 2017). El paper que interpreta esplèndidament, és el de l’home madur que creu que el fet de tenir una nova parella molt més jove, el fa triomfador i que uns canvis en el seu vestuari i els seus hàbits el faran, per força, rejovenir.

Aida Llop és actriu i en aquesta ocasió interpreta el paper de la noia jove i seductora que ha aconseguit trencar el matrimoni del Patrick i es belluga fent ostentació de les seves corbes i la seva “insultant” joventut. 

Una posada en escena on queda molt ben resolt el joc dels pensaments versus les paraules pronunciades. 

L’espai escènic de Paula Bosch, la Il·luminació de Lluís Serra, el vestuari de Nídia Tusal i l’espai sonor de Sergi Andrades, fan amb les bones interpretacions i l’acurada direcció, un espectacle que paga la pena veure.

Una comèdia, sí, efectivament …. però que amaga sota els riures, l’amarga realitat de les parelles que després de molts anys de convivència, han arribat a la rutina i es comencen a plantejar si paga la pena continuar o no amb la seva relació.

LA VERITAT DE LA MENTIDA és la segona producció pròpia del Teatre Akadèmia d’aquesta temporada, després de “ELS BUONAPARTE” que vam veure el passat desembre i que va aconseguir excel·lents critiques, i un gran èxit de públic.

Programat al Teatre Akadèmia fins al 31 de març

– 082 (23/24) – Dansa acrobàtica / Circ – CORPS EXTRÊMES (Rachid Ouramdane/Compagnie de Chaillot) (🐌🐌🐌🐌🐌 +) – Mercat de les Flors – 09/03/2024

Ahir dissabte 9 de març a la Sala Mac del Mercat de les Flors hem pogut veure l’espectacle de dansa CORPS EXTRÊMES. Un espectacle inclòs dins del festival Dansa Metropolitana, un espectacle de format gran que és una fusió entre les arts del circ, la dansa contemporània acrobàtica i l’escalada.

És una de les escassíssimes ocasions que la valoració màxima que ens hem imposat al nostre Blog, la dels “5 cargols”, se’ns queda molt petita. Es tracta d’una de les produccions més espectaculars i fascinants que han vist els nostres ulls.

Firmat pel coreògraf francès d’origen algerià, Rachid Ouramdane (Nimes 1971), director des de l’abril del 2021 del “Chaillot – Théâtre national de la Danse de París” i responsable d’inaugurar el Festival Grec 2023. amb el funàmbul Nathan Paulin que va travessar la plaça de Catalunya per un cable a 50 metres d’alçada (… i que és un dels protagonistes d’aquest espectacle). Un coreògraf que nosaltres vam conèixer el 2019 amb “TORDRE” que es va presentar en aquest mateix espai.

CORPS EXTRÊMES compta amb uns exercicis basats en la confiança, en la companyonia i en el suport entre els intèrprets perquè del treball en comunitat depèn la seguretat de cada un d’ells.

Els intèrprets Joël Azou, Nina Caprez, Tamila De Naeyer, Clotaire Fouchereau, Chloé Frappat, Charlie Hession, Nathan Paulin, Maxime Seghers, Seppe Van Looveren i Owen Winship es mouen en dos espais perpendiculars, el terra de l’escenari i el cable aeri que el travessa i la paret del fons que ha estat dissenyada com un rocòdrom. 

Per aquesta paret els artistes pugen, baixen i salten impulsats pels que estan a terra, o es deixen caure sobre ells des de la paret a la qual estan enfilats, al ritme de la música de Jean-Baptiste Julien (guitarra elèctrica de jazz). L’espectacle inclou tres monòlegs breus en francès subtitulats al català. És magnífica la il·luminació de Stéphane Graillot

Suspès sobre l’escenari evoluciona el highliner Nathan Paulin, del que hem vist una filmació vertiginosa projectada a l’inici de l’espectacle i on ens explica el que experimenta quan practica la seva activitat favorita. En aquesta projecció, en Miquel, inclús va patir uns moments de vertigen que l’obligaven a desviar els ulls de l’enorme pantalla.

Els bellíssims moviments coreogràfics i la sincronització dels ballarins acròbates és mil·limètrica, ja que no es poden permetre cap error perquè la seva seguretat depèn totalment dels moviments del conjunt de tota la companyia.

Com ja hem dit a l’inici d’aquesta ressenya, és sens dubte una de les produccions més espectaculars i fascinants que han vist els nostres ulls.

Abans de la representació vam poder assistir a la sessió introductòria a l’espectacle “Una hora abans” amb Guy Nader i Maria Campos (ballarins, coreògrafs i directors de GN/MC) i moderat per Clàudia Brufau. Aquestes sessions són coordinades per BdDansa_Explicadansa.

En aquesta ocasió, no ens va aportar massa.

Malauradament, només s’han programat tres sessions d’aquest espectacle i el que vam veure nosaltres era l’últim.

Ha estat senzillament magnífic. No oblidarem mai aquesta vetllada al Mercat de les Flors.

– 081 (23/24) – Teatre – ENTREVISTES BREUS AMB DONES EXCEPCIONALS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 08/03/2024

Divendres 8 de març a la Sala Petita del TNC hem pogut veure ENTREVISTES BREUS AMB DONES EXCEPCIONALS del dramaturg Joan Yago. Una obra escrita fa més de set anys i que  es va representar a París i a Montreal, ara s’ha estrenat amb la direcció de Mònica Bofill que amb el dramaturg han fet una revisió del text per actualitzar-lo.

ENTREVISTES BREUS AMB DONES EXCEPCIONALS. Una mirada sobre la defensa de les llibertats individuals amb un text farcit d’ironia i sentit de l’humor. Podríem pensar que és també un homenatge a l’entrevista com a gènere.

Cinc entrevistes fictícies, cinc dones, que podríem titllar d’excèntriques, l’estil de vida de les quals posa al descobert les contradiccions humanes i els perills de la defensa aferrissada de les llibertats individuals. Cinc entrevistes que a nosaltres, com a espectadors, ens provoquen sentiments contradictoris, ja que les conviccions d’aquestes dones ens generen al mateix temps empatia i incomoditat.

Una model ucraïnesa, Natalia Yaroslavna, convertida en una Barbie de carn i ossos, que busca la perfecció externa amb dietes i exercici i la perfecció interna amb la meditació. Magnifica i sorprenent la interpretació de l’Elisabet Casanovas

Una congressista nord-americana del partit republicà, Susan Rankin, que desitja una Amèrica on tots els nens i nenes puguin anar a l’escola amb una pistola a la motxilla, que defensa una actuació armada davant de qualsevol amenaça i que al mateix temps vota a favor dels matrimonis entre persones del mateix sexe. Esplèndida Anna Barrachina.

Una nena de sis anys, Rose Mary Powell,  a qui li encanta despertar-se cada dia en aquest món meravellós i ha de dormir amb el seu peluix. Però ella té seixanta anys, ha estat casada i té tres fills…. La seva psicòloga s’ha convertit en la seva mare i viu amb ella. Tendre, meravellosa i convincent Muntsa Alcañiz.

Una reconeguda científica, Roberta Flax, que treballa en un projecte per a aconseguir la immortalitat del gènere humà, fita fixada en el 2045. La seva proposta de solució a la mortalitat consisteix en acoblar ments humanes en androides. Porta a l’entrevista un cap robòtic (dissenyat per Gadget Efectos Especiales) connectat al cervell de la seva mare, que va morir de càncer. Però no tot resulta com ella voldria. Bona interpretació de Yolanda Sikara.

I finalment el programa ha entrevistat a una grangera de pell blava, Glenna Pfender, que viu feliç encara que pateix una descontrolada addicció a la plata col·loidal. A l’entrevista hi són la seva parella Jacky Pfender (Elisabet Casanovas) i la doctora Nancy Sayderman (magnífica Muntsa Alcañiz). La dona de pell blava ha estat esplèndidament interpretada per Miranda Gas.

El paper de l’entrevistadora ha estat interpretat per la Mònica Almirall, que l’ha dotat de molta credibilitat, dinamitzant les preguntes i respostes i portant a contradiccions als seus entrevistats.

La proposta s’ha estructurat de forma que veiem les diferents capes de la construcció d’un programa d’entrevistes televisiu, amb quatre actuacions musicals intercalades, la crònica d’una notícia o la conversa de tres “homes” tertulians (esplèndids els homes interpretats per Elisabet Casanovas, Muntsa Alcañiz i Anna Barrachina). Passem de la veu en off a la primera entrevista a la sortida triomfal de la presentadora saludant al públic del plató en l’última abans de seure amb les entrevistades en el set del programa. 

Molt remarcables les actuacions musicals amb la Mónica Almirall a la bateria, les veus esplèndides de Yolanda Sikara i Miranda Gas i les actuacions com a coristes d’Anna Barrachina i Elisabet Casanovas.

L’escenografia espectacular de Joana Martí amb diferents espais que s’obren i es tanquen als nostres ulls, l’esplèndida caracterització de Cláudia Abbad, el vestuari de Maria Armengol, amb la Il·luminació de David Bofarull (AAI), el so de Damien Bazin, el vídeo de Joan Rodón i el moviment escènic d’Ariadna Monfort, han conformat una esplèndida proposta que ens ha fet gaudir.

En acabar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui conduït per la periodista i presentadora Sílvia Cóppulo amb la presència de Joan Yago, Mònica Bofill i les actrius de la companyia.

Una proposta molt recomanable programada fins al 31 de març a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

– 080 (23/24) – Teatre – L’IMPERATIU CATEGÒRIC (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 07/03/2024

Ahir dijous 7 de març, al Teatre Lliure de Gràcia, vam poder veure L’IMPERATIU CATEGÒRIC, una peça escrita i dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Àgata Roca i Xavi Sáez.

Una tragicomèdia social que ens presenta a Clara G. una professora associada d’ètica a la Facultat de Filosofia. Nosaltres els espectadors, som els alumnes de la seva classe i abans de començar-la ens alliçona sobre els mòbils, el fet de xerrar a classe i ens pregunta si hem llegit “El procés” de Kafka, un text segons ella imprescindible per entendre Kant. 

Ella té més de cinquanta anys i està en crisi. S’ha separat de la seva parella, un fons voltor ha comprat l’edifici on viu i ha de buscar habitatge, professionalment no viu un bon moment perquè no ha aconseguit plaça fixa a la Universitat, i la salut li està jugant males passades. Una persona abocada a la precarietat professional, sentimental, d’habitatge i de salut. Es desmaia sovint, sent sorolls persistents, els seus alumnes pensen que els menysprea i l’envaeixen pensaments foscos. 

Una persona que ha format part del sistema i en aquest moment de la seva vida sent que el sistema la vol deixar al marge. Una persona que se sent invisible per a la societat i on una sèrie de fets puntuals la van portant al límit. Una troballa casual: un ganivet de cuina que incorpora a la seva bossa marcarà la seva evolució vital i la seva forma d’enfrontar-se als problemes.

Topa amb diferents homes, el venedor de pisos, el seu cap a la universitat, el seu contacte de Tinder, el cambrer, el metge, el veí … homes diferents que per a ella tenen alguna cosa en comú.

Hem gaudit d’unes interpretacions brillants, la d’Àgata Roca que ens ha sorprès molt per la naturalitat i convicció amb què ha interpretat el paper de Clara G. amb un gir final que ens ha deixat clavats a la cadira. Realment esplèndida en, potser, un dels millors papers que li hem vist interpretar mai

I brillant també en Xavi Sàez, que s’ha adaptat a cada un dels seus personatges, interpretats sense interrupció, canviant totalment de registre i presentant diferents cares de la masculinitat. Amb una energia mesurada es transforma en qüestió de segons de professor a metge o de “ligue” passat de voltes a cambrer apocat. Realment magnífic.

El text de Victoria Szpunberg ens parla d’ètica i de moral dins d’un sistema regit pels conceptes de l’imperatiu categòric d’Immanuel Kant. Es tracta d’un principi ètic que ens mostra racionalment quina ha de ser la pauta de la nostra conducta i que es basaria en la màxima actua com creus que hauria de fer-ho tothom”.

Un magnífic text, ple d’ironia que porta a escena una ciutat hostil pels que l’habitem, una Barcelona que fa fora a la seva gent dels seus barris i on la precarietat laboral ho impregna tot. I ho focalitza en una persona en l’edat madura, que ha tingut tot de cara i que amb cinquanta anys veu com la seva vida rodola en pendent desintegrant-se.

Un bon text, però potser des d’una visió un pèl massa negativa, almenys pel nostre gust, ja que creiem que viure a la nostra ciutat, Barcelona, és extraordinari … i també es podria veure des d’una perspectiva molt més positiva.

De la mateixa autora nosaltres hem pogut veure “MAL DE CORAÇON” (TNC, 28/4/23), “EL PES D’UN COS” (TNC, 4/6/22), “AMOR MUNDI” (Sala Beckett, 11/7/19), “LA MÀQUINA DE PARLAR” (El Maldà, 28/10/17) ó “L’ONZENA PLAGA” (Espai Lliure 5/6/15) 

L’IMPERATIU CATEGÒRIC és un muntatge molt dinàmic amb un continu canvi d’espais, amb uns plafons que van transformant l’espai des d’un loft sense encant, a un despatx d’universitat o un restaurant. L’espai escènic és de Judit Colomer, la Il·luminació de Marc Lleixà (A.A.I), l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejo i el vestuari de Joana Martí.

Després de la representació va tenir lloc un interessant col·loqui, on a falta de moderador, van intervenir Victoria Szpunberg, Àgata Roca, Xavier Sàez i també en Pau Serés, alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia (ITB).

Una proposta que està exhaurint totes les localitats i que ha hagut de prorrogar sobre la data inicialment prevista, fins al 30 de març.

Totalment recomanable al Teatre Lliure de Gràcia.

– 079 (23/24) – Teatre – ASMODAI (🐌🐌🐌) – Aquitania Teatre – 03/03/2024

I per completar el diumenge 3 de març, a la tarda, ens vam dirigir a l’Aquitània Teatre per veure “ASMODAI una comèdia de por” escrita per Xavi Morató (Barcelona 1983) i dirigida per Pau Doz (Barcelona 1982).

Xavi Morató és un creador de comèdies que ja ens va sorprendre amb “El futbol és així (de gai)” que vam veure al Teatre Gaudí en 2018 i posteriorment amb “El poliamor és així (de complicat)” que vam veure a l’Aquitània en 2022.

I tal com ell mateix va comentar a la roda de premsa del passat 29 de gener

Roda de premsa – 29/01/24

ASMODAI … es tracta d’una proposta que barreja la comèdia i el terror abordat des de l’òptica de la comicitat, de manera que els ensurts “terrorífics” provoquen unes reaccions en els actors que ens fan riure. “Tenir por d’alguna cosa és literalment el contrari de riure-se’n, i malgrat tot, jo he acceptat el repte d’escriure una comèdia de por” ha dit en Xavi Morató.

El Ritxi (Jaume Casals) i el Biel (Àlex Ferré) són parella, però són molt diferents. El Ritxi vol ser actor i viu la vida esperant la seva oportunitat a l’escenari en tant que en Biel treballa en una joieria i vol una vida tranquil·la. Han anat a passar el cap de setmana a casa de l’àvia del Biel (Meritxell Duró), una casa que segons expliquen es troba embruixada. Ella és una dona molt gran que ho pot fer tot, ni que sigui a poc a poc, molt arrelada a les tradicions i que amaga un secret familiar. 

L’Àlex Ferré i en Jaume Casals ja havien treballat junts a “Kràmpack”, una proposta que nosaltres vam veure en aquest mateix teatre en 2019 i és evident la bona companyonia que hi ha entre ells. La Meritxell Duró va ser la magnífica àvia de “La familia Addams, el musical” (Teatre Coliseum 2018). 

Segons expliquen, Asmodai, príncep dels dimonis, s’apareix als homes joves i els assassina. El Ritxi no es creu la història i en fa broma. El Biel hi creu perquè la seva àvia, va veure Asmodai quan era petita i no en vol parlar. Petits senyals indiquen que avui Asmodai ha de tornar.

Una comèdia simpàtica, d’aquelles que et col·loca el somriure a la cara des del començament i que passa fàcil. Situacions còmiques inversemblants, ensurts dels protagonistes, equívocs i un desenllaç inesperat ens han fet passar una bona tarda. Hem de dir que hi ha persones del públic que riuen a riallades tota l’obra.

Nosaltres anàvem amb les expectatives força baixes, a causa pels comentaris que havíem escoltat en el nostre cercle “teatraire” i perquè sabem que no és aquest el nostre tipus de teatre, i hem de dir que hem sortit satisfets de la sala.

Un text que aborda també l’acceptació familiar de les relacions de parella homosexuals i la conveniència de treballar encara que això impliqui deixar aparcats els teus somnis, però que et dona l’autonomia suficient per no dependre econòmicament d’un altre.

Unes bones interpretacions, que en alguns moments voregen volgudament l’exageració, però que provoquen el riure de la major part del públic.

La caracterització és de Júlia Ramírez i Montse Tolosa. L’escenografia de Xavi Erra reprodueix fidelment una habitació atrotinada d’una vella casa plena de records i la il·luminació de Jordi Ventosa ajuda amb els efectes sonors de Pau Doz a crear els moments de “terror” de la proposta.

Una proposta que recomanem per passar una bona estona sense buscar res més i que podeu veure a l’Aquitània Teatre fins al dia 17 de març.

– 078 (23/24) – Teatre Musical – LOS CHICOS DEL CORO —- Teatre Tivoli – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 03/03/2024

Ahir diumenge 3 de març, al matí, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure el musical LOS CHICOS DEL CORO sota la direcció d’escena de Juan Luis Iborra i direcció musical de Rodrigo Alvarez.

Amb text original de Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval, la proposta està basada en la pel·lícula francesa “Les Choristes” dirigida en 2004 per Christophe Barratier.

La traducció, adaptació, dramatúrgia i lletres addicionals per a la versió espanyola són de Pedro Víllora. Les cançons que interpreta el cor són les mateixes de la pel·lícula. A diferència de la versió cinematogràfica s’incorporen quatre intèrprets femenines que formen part del cor infantil.

L’acció està ambientada a la França de la postguerra i està situada en un internat de reeducació de menors, anomenat “Fondo del estanque”, que acull a orfes i a nois problemàtics. Ens explica la història de Clément Mathieu (un convincent Manu Rodríguez), un professor amant de la música, a l’atur, que accepta un lloc de treball com a professor substitut a l’internat. 

El centre és dirigit per un autoritari i repressiu director, Rachin (Rafa Castejón) que xoca amb el professor Mathieu des del moment zero. Amb visions oposades sobre el sistema educatiu emprat, el nou professor utilitzarà el poder transformador de la música contraposant-lo amb el sistema acció-reacció del director i els castics associats.

El professor Mathieu posa en marxa una coral per intentar treure el millor de cada noi i fomentar entre ells la companyonia, la solidaritat i l’amor. Li fan costat la professora Langlois (magnifica Eva Diago), professora de matemàtiques accidental, ja que és la directora de l’internat de noies que han hagut d’abandonar temporalment, i l’oncle Maxence (Xisco González) conserge i “manetes” de l’internat on viu d’ençà que va arribar de nen.

El cor l’integren 15 nois/noies seleccionats en un càsting fet al mateix teatre Tívoli el mes d’octubre passat i que formen part del cor de 80 joves que integren la coral de l’escola Los Chicos del Coro i que s’estan preparant des del mes de novembre passat. Els joves d’entre 6 i 15 anys es van alternant en les diferents funcions. 

Mondain (Iván Clemente) és l’intern que s’incorpora des d’un centre penitenciari i altera la dinàmica del grup i finalment Violette Morhange (Chus Herranz) la mare d’un dels interns que desperta esperances en el solitari professor Mathieu.

Una producció molt dinàmica amb ràpids canvis en l’espectacular i acurada escenografia i amb la música en directe interpretada per Isabel Fernández/Jaime González-Sierra al piano, Linibeth Conde a l’oboè i corn anglès, Irimia Mechero a la viola i Feliu Llobet al violoncel.

Una proposta molt treballada, que ens ha agradat molt i que fins i tot ens ha arribat a emocionar, en bona part per l’excel·lent actuació dels nens que actuen com a veritables professionals.

Malgrat que la proposta no ha estat traduïda al català, cal destacar que almenys un cop finalitzada la representació, a banda de què ens han ofert un parell de bisos del mateix espectacle, com a colofó els nens ens han interpretat una part de “El cant dels ocells”.

Un espectacle tendre que com ja hem dit, ens ha fet emocionar i que fins i tot se’ns han humitejat els ulls a l’escena final, amb una molt bona posada en escena i unes excel·lents interpretacions.

La podeu veure al Teatre Tívoli fins al dia 21 d’abril.