Finalment, i amb moltes ganes, hem pogut veure l’espectacle FALAISE de la companyia Baró d’Evel, que va obrir temporada al Teatre Lliure de Montjuïc la temporada 2019-2020 i que per diferents raons se’ns havia anat escapant. 

FALAISE és la segona part del díptic “Là, sur la falaise” una proposta de circ, poesia i animals en una peça coral. Aquest espectacle va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona 2020 en la categoria de circ, i el Premi de la Crítica 2020 a l’espectacle, a l’espai escènic per a Lluc Castells i a l’espai sonor per a Fred Bühl.

La companyia Baró d’Evel, va ser creada l’any 2000 per un col·lectiu de sis artistes: Julien Cassier, Adrià Cordoncillo, Camille Decourtye, Mathieu Levavasseur, Nicolas Lourdelle i Blai Mateu Trias, sent la Camille i en Blai els seus responsables artístics des del 2006.  

Nosaltres vam veure “LÀ” el juliol de 2018 al Teatre Lliure de Gràcia, dins del Festival Grec. Les dues peces van estar concebudes per explorar les dualitats, que es mouen entre conceptes oposats, negre i blanc, equilibris i desequilibris.  Podeu llegir la nostra ressenya de “LÀ” en aquest enllaç.

Els animals són part essencial en la poètica dels seus muntatges.

Mitjançant una combinació d’acrobàcies, dansa i música, els artistes exploren la relació entre la natura i l’ésser humà, i reflexionen sobre com podem trobar l’harmonia i la connexió en un món cada cop més tecnològic i allunyat de la natura.

A LÀ era un corb i a FALAISE són un cavall i alguns coloms. 

Amb la parella titular intervenen Lucia Bocanegra, Noëmie Bouissou (la núvia), Oriol Pla, Julian Sicard, Martí Soler (el nuvi) i Guillermo Weickert (el rodamons). Com llegim, tots ells treballen i dansen plegats i a l’uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos.

A LÀ la idea d’explorar els contrastos es va fer palès amb el blanc i el negre de les plomes del corb i que a poc a poc van envair l’espai escènic que havia començat amb una gran blancor.

A FALAISE el blanc i el negre tornen a envair l’escenari i els vestits dels intèrprets que protagonitzen una mena de ritual que troba la seva força en la unitat del grup. Escenografia en negre contrapunt al blanc de la primera part del díptic, un negre que acaba pintat de color blanc impregnat pel blanc dels ocells i del cavall.

L’escenari és una ciutat fosca on les parets s’escarden i cauen a trossos, on les persones que hi viuen semblen perdudes dins d’un laberint i que fan miques els seus vestits foscos i encostronats, amb el moviment. Una plàstica escènica absolutament impactant i que no sabem ben bé si és circ o es dansa acrobàtica (han comptat amb la col·laboració en la direcció de Maria Muñoz i Pep Ramis de Mal Pelo).

Esplèndida l’escena de la parella que en abraçar-se es trenca a bocins.

Un diàleg de frases inacabades, bona part en anglès, que es complementa amb sons gravats (Joel Bardolet) o música en directe (Fred Bühl). Els tocs d’humor se succeeixen al llarg de tot l’espectacle.

Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l’escena. 

Ens ha sorprès el diàleg de la Camille amb el cavall, Chapakan, que l’escolta i obeeix com si veritablement entengués el llenguatge de la seva ensinistradora. Entra-i-surt d’escena amb una tranquil·litat i elegància que ens ha deixat bocabadats. I els coloms es passegen per l’escena seguint unes pautes coreogràfiques perfectament definides. Molt divertida l’escena on el Blai utilitza la cua del cavall com si fos la seva cabellera.

Un espectacle visual i poètic que ens ha commogut i emocionat. Un espectacle que és circ, és mim, és clown, és teatre, és música, es dansa, és poesia. Un espectacle peculiar i surrealista que ens ha fet riure. Un espectacle d’una gran sensibilitat i emotivitat. Un espectacle total.

Magnifiques les interpretacions dels vuit artistes que ballen, toquen instruments i es mouen amb una impactant coreografia i amb moviments acrobàtics sovint inversemblants.

Hem sortit del teatre amb la sensació d’haver viscut una experiència única i irrepetible. Potser el millor espectacle que hem vist al llarg de la nostra vida. No podíem posar més de 5 cargols i per això hem afegit tres signes de “+” per diferenciar-lo de la resta.

Senzillament brutal. Una proposta que ha exhaurit totes les localitats a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure i que s’ha pogut veure des del 30 de novembre fins al diumenge dia 10 de desembre.