Ahir divendres 28 d’abril, vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per veure un espectacle de la companyia Solitària amb autoria de Victoria Szpunberg i direcció d’Andrea Jiménez. Es tracta de MAL DE CORAÇON un espectacle divertit i diferent que té les seves arrels en l’obra de santa Teresa de Jesús.

Mal de coraçon és una de les maneres amb què Santa Teresa anomenava la seva malaltia encara que no se sap quina patia exactament. A la seva obra es fa evident que la seva relació amb el dolor era forta i intensa.

Es tracta d’una proposta encarregada pels membres de la companyia, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals a l’autora del text. Un text que voreja l’experiència mística a través de la mirada dels seus tres personatges protagonistes. Tres persones perdudes, mig alcoholitzades, que es troben en un bar, en un teatre. Totes tres pateixen algun dolor a l’ànima i estan a punt  de sucumbir. 

Victoria Szpunberg ha creat aquest text des d’una escolta profunda, honesta, valenta i lúdica del pensament de Santa Teresa, però també de les veus i els llenguatges artístics dels membres de la companyia i de la directora de la proposta.  

En les seves tres últimes obres, la dramaturga i directora de teatre Victoria Szpunberg (Buenos Aires 1973) ens torna al cos: és el cos desdoblat entre la violència física i la violència online a “AMOR MUNDI” (Sala Beckett 2019), cos que es mor i es gestiona a “EL PES D’UN COS” (TNC 2022), i cos traçat, cos marcat a MAL DE CORAÇON (marques suïcides, marques amatòries, les flagel·lacions, els blaus de la ira .…). El cos com un receptacle de tot el bé i el mal de què la humanitat és capaç.

Els personatges de Mal de coraçon no tenen nom, tenen un cos, unes marques i una veu. Una cambrera, es diu Maria “i punt” i somnia en ser actriu, prepara un càsting per a un musical sobre Santa Teresa, i mentre treballa memoritza el text. Ella és Júlia Barceló.

Un enamorat, mig paranoic que busca desesperadament a la seva xicota, na Maria, que l’ha abandonat. Ell no sap per què ho ha fet ni on és ara. Ella ha donat tot el que tenia a una ONG i ell porta a la motxilla un mocador i un ninot que van quedar abandonats.  Junts feien croquetes. Ressentit amb tothom, lluita per entendre. Ell és en Pau Vinyals.

Un professor de filosofia que ha estat acomiadat de la feina i desitja poder tornar a casa amb la seva família, que també l’ha fet fora. Un professor fracassat que necessita ser redimit.  Ell és en Pol López. 

Són tres personatges que es troben perquè necessiten fugir de la quotidianitat, uns personatges sense rumb que volen trobar el seu lloc al món. A fora d’aquest espai on es troben, l’amenaça del col·lapse, un diluvi ha aturat la ciutat.

Una proposta que és pur Teatre, i que en principi pot descol·locar a un determinat tipus de públic, perquè l’argument potser no és massa lineal, a vegades es converteix en un “musical” i força sovint té escenes volgudament esbojarrades. Però nosaltres per sort hem pogut entrar en el joc proposat i ens ha divertit com feia molt de temps no ens passava. 

Unes excel·lents interpretacions dels tres actors, a qui hem vist treballar en solitari molt sovint i plegats com a companyia a “FILLA DEL SEU PARE” (Teatre Lliure, 2017). Uns actors que transmeten al públic, disposats aquest cop en tres grades, la seva implicació i les seves ganes de passar-ho bé interpretant aquests personatges.

Els versos de la fundadora de l’Ordre de les Carmelites Descalces, ressonen a escena des del mateix inici de la funció amb la cambrera repassant el text:

… Nada te turbe, nada te espante

Todo se pasa, Dios no se muda,

la paciencia todo lo alcanza.

Quien a Dios tiene, nada le falta

Solo Dios basta ….

La direcció de la proposta, de la mà de la directora i actriu Andrea Jiménez (Madrid, 1987) ha portat el text per un terreny on es barregen la realitat i la ficció, on el text oníric es troba amb el que és performatiu amb molt sentit de l’humor.

Una posada en escena que podríem titllar de feliçment esbojarrada, amb escenografia de Judit Colomer Mascaró, on pren protagonisme l’aigua, il·luminació de Conchita Pons i un magnífic espai sonor de Lucas Ariel Vallejos.

No volem explicar el desenllaç de la proposta, per no fer espòiler, però us assegurem que és diferent de tot el que heu vist fina ara i molt, molt i molt divertida.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, dirigit per la periodista Sílvia Cóppulo amb la participació de l’autora del text, la directora i els tres actors de la companyia. Normalment, nosaltres intentem anar els dies que se celebren els col·loquis, ja que sovint en el transcurs dels mateixos t’adones de molts aspectes que durant la representació et poden passar per alt. En aquest cas celebrem haver-ho fet especialment.

Una molt bona proposta que ens permetem aconsellar, que es pot veure a la Sala Tallers del TNC fins al 21 de maig.