– 069 – Teatre – EL GEGANT DEL PI– (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Tantarantana – 28/01/2022

Aquest divendres passat, 28 de gener, amb moltes ganes vàrem fer cap fins al Teatre Tantarantana per veure EL GEGANT DEL PI, un monòleg interpretat, creat i dirigit per Pau Vinyals, amb la codirecció de Júlia Barceló.

Aquesta proposta va adoptar primer un format radiofònic, dins de la programació “confinada” del Teatre Lliure, passant després a l’escenari. Es tracta de l’òpera prima de l’actor on comparteix una profunda reflexió personal, que gira entorn de la descoberta d’un secret familiar.

Pau és un home de trenta-cinc anys que s’ha comprat un pis al barri del Raval amb la seva parella, la Judit. Mentre va traient de les caixes tots els objectes i records familiars, en Pau recorda el seu avi que l’estimava molt. També recorda que un bon dia va descobrir que el seu avi era franquista.

Aquesta veritat fa que en Pau es qüestioni la seva identitat, l’educació rebuda, la legitimitat dels béns de la seva família i de l’herència familiar. Busca les bases per construir el seu futur gestionant els privilegis que ha heretat.

El meu avi va morir quan jo tenia deu anys. El recordava meravellós i ple d’amor, com un home que sabia escoltar i estimar. Un dia, la meva mare, com qui no vol la cosa, em va explicar que a 28 anys, durant la Guerra Civil, havia decidit lluitar al bàndol franquista. En aquell instant, encara ben petit, em va semblar anecdòtic, que no tenia res a veure amb mi. Amb el temps, però, aquest fet m’ha generat una distància dolorosa amb el seu record.

En Pau ens parla del dolor i la culpa per gaudir dels béns materials que ha heretat i per sentir amor cap a un avi que als seus ulls, ara, no hauria d’estimar. Ell no és, òbviament, culpable que el seu avi fos franquista, que a la guerra fes de xofer d’alts comandaments ni que després de la guerra hagi delatat a veïns i amics. Tampoc, no n’és culpable que s’hagi enriquit per estar al bàndol dels nacionals.

Ell, no n’és culpable, però se sent brut. I es despulla mentalment i físicament i empra l’al·legoria de la dutxa en escena, recollint la merda deixada, com la manera de treure’s de sobre aquesta culpa.

L’escenografia de Judit Colomer Mascaró i el magnífic espai sonor d’Arnau Vallvé donen el punt just per reforçar l’important d’aquesta proposta, que no és més que l’enorme expressivitat i autenticitat de l’actor que sentim proper, sincer, a estones juganer, a estones pallasso i a estones trasbalsat pel record de les seves vivències personals.

Un actor, en Pau Vinyals, que havíem vist treballar en moltes ocasions, però que en aquesta peça, hem redescobert. Una interpretació realment extraordinària, d’aquelles de les quals és difícil oblidar-se.

Un text d’una gran potència, íntim, en què l’actor fa un viatge de Ravós de Terri, el seu poble natal al Pla de l’Estany, i on viu la seva família, a Barcelona, on ell s’ha establert amb la seva parella. Segons ens diu, un documental del 33 sobre fosses comunes, va ser el punt d’inflexió en la seva vida, perquè encara no sabia que el seu avi era franquista. Un somni li fa recordar quan el seu avi, l’avi Pi, li deia que no vengués mai …. “Les terres sempre hi són, els diners no“.

Una peça que comença amb en Pau Vinyals vestit de superheroi i on ens parla dels balls de gegantes a la plaça major del seu poble, o de quan s’amagava a la sagristia de l’església o de la seva veneració de Tortell Poltrona. Uns records, (alguns són verídics i d’altres no), que l’actor comparteix amb nosaltres amb un ritme sense pausa.

Una posada en escena molt dinàmica, amb molts canvis de ritme i un actor absolutament entregat.

Es pot veure als Baixos del Teatre Tantarantana fins al dia 6 de febrer, però compte, que estan exhaurint …..

Leave a Reply