Ahir dimecres 3 de novembre, vam fer cap a la Sala Atrium per veure una proposta que va ser un èxit al Festival Grec d’enguany i que compta amb cinc nominacions als Premis Butaca, es tracta de M’HAURÍEU DE PAGAR de Jordi Prat i Coll.
L’espectacle consta de tres monòlegs que ens parlen sobre la soledat. És la història de tres veus, de tres personatges, de tres revelacions. Tres persones que estan soles malgrat viure rodejats de gent. Persones amb les quals no poden comptar, persones que desconeixen totalment la soledat immensa d’ells, persones amb les quals “ella”, “ell” i “el fill” no volen establir lligams perquè senten que ja han patit massa.
“Ella” és una guia de museu que condueix una visita a tres “Anunciacions” en un Museu de la ciutat. Demana disculpes perquè gesticula molt i parla sense aturador. Però de mica en mica descobrim que és una dona que viu entre mentides i ens parla de la seva vida, la seva relació amb l’amiga de tota la vida, amb la seva germana i amb la seva mare. Visita amb regularitat a una psicoanalista a la qual també menteix inventant-se un passat inexistent.
“Ell” és un jove que treballa oferint el seu cos per satisfer fantasies sexuals a congressistes. Se’ns presenta com un jove aparentment fred que no sap estimar perquè mai s’ha sentit estimat. Orfe de ben petit va ser cuidat per totes les persones del seu poble que l’acollien a les seves cases per rigorós torn. Quan es va adonar que no l’estimaven va fugir i es va establir a la ciutat.
“El fill” és una persona gran, un pianista que ha deixat de tocar perquè les seves mans no li responen. Ara vol fer un últim concert curt pel seu públic. Però tot i està rodejant de gent que l’admira se sent immensament sol, trobant a faltar els seus pares.
Una posada en escena sense quasi escenografia, que fa centrar la nostra atenció en el text i en el treball actoral. Una proposta que comença amb la música de la Guillermina Mota (“La Soledat”) i acaba amb una peça de Brahms.
“Ella” és Àurea Márquez, que ens ha ofert una interpretació extraordinària amb uns canvis de registre brutals que ens han deixat absolutament bocabadats. Transmet la seva enorme solitud creada pel rebuig sentit en el seu entorn proper.
“Ell” és Francesc Cuéllar, un actor al qual seguim des dels seus inicis a l’Institut del Teatre i que ens sorprèn cada vegada pel seu creixement a l’escenari. Absolutament magnífica la seva interpretació d’aquest jove fred i que vol mantenir les distàncies; un home que totalment nu de cos davant nostre, ens transmet de forma brutal el dolor de sentir-se utilitzat. A la representació d’ahir, a nosaltres de vegades ens arribava tan sols un fil de la seva veu, que malauradament va dificultar el bon enteniment del seu monòleg, especialment en els darrers minuts. Aquest paper l’interpretarà en Carles Roig en algunes representacions.
“El fill” és Albert Pérez amb una interpretació commovedora, la més curta de les tres però d’una intensitat emocional abassegadora. Mentre sona la música, amb cada nota, el seu rostre reviu la tempesta interior que els records li provoquen.
Jordi Prat i Coll ens ha ofert un text punyent que ens ha colpejat. Amb un fil de comèdia en alguns moments, ens permet veure la desolació que omple el món interior dels tres personatges. Una solitud que no deixa de reflectir la solitud que podem sentir nosaltres en moments determinats de la nostra vida.
Extraordinària proposta que es podrà veure a la Sala Atrium fins al 21 de novembre.