Ahir era la nit d’estrena a La Villarroel d’una proposta al voltant de la soledat. COMENÇAR de l’autor anglès David Eldridge ha estat traduïda, adaptada i dirigida per Pau Carrió.

Una obra plagada de pauses i silencis volguts, amb forces monosíl·labs entre els dos protagonistes, que especialment a l’inici de la representació, desconcerten als espectadors.

Laura (Mar Ulldemolins) ha fet una festa a casa seva per la inauguració del seu nou pis, la festa ha acabat, però un dels participants (un desconegut, amic d’un amic), decideix no marxar, és en Dani (David Verdaguer).

Un llarg silenci inicia una estranya relació entre tots dos, dos desconeguts que es fan preguntes, preguntes sovint sense resposta o respostes que no tenen res a veure amb la pregunta feta per l’altre.

De mica en mica tots dos ens van mostrant, tot descobrint la soledat en la qual viuen i la por a restar sols.

Ell té quaranta anys, està divorciat, té una filla a la qual no la deixen veure i torna a viure a casa de la seva mare.

Ella és una empresària de trenta-vuit anys que no té família i fa dos anys va deixar una relació estable de parella.

Ella aparentment està molt segura del que vol, ell totalment insegur.

Dues persones solitàries que intenten apropar-se i ens van descobrint de mica en mica els secrets de les seves vides. Dues persones ferides, amb molta por, que han de decidir com acaben la nit de dissabte, la seva vulnerabilitat els tenalla, i els domina la por a començar una història que els pugui abocar a un nou fracàs.

En paraules d’en Pau Carrió al programa de mà: “Començar de nou. Plens de totes les ferides, dels dubtes, amb el pas creuat, sense estar preparats i a contratemps si cal. Qui sap mai, abans de començar, si era o no el bon moment per a fer-ho?“

Una proposta de noranta minuts, amb la que ens ha costat força connectar, potser pels interminables silencis inicials, però suposem que també provocat per estar envoltats per un grup d’espectadors força estranys, que no han parat de comentar en veu alta les jugades i que en moments de cert dramatisme, han esclatat en riures nerviosos i aplaudiments sense una raó aparent.

Una inoportuna i insistent trucada telefònica a la grada del davant nostre, i en un moment força dramàtic, acaba d’esgarrar la màgia teatral de la vetllada.

Ha pagat la pena, però, poder veure aquesta representació, almenys per les magnífiques interpretacions dels dos protagonistes.

Una posada en escena volgudament lenta, que potser en un altre moment i sobretot amb un altre tipus de públic, hauríem connectat molt millor amb aquesta proposta escènica.