BRASITA, PERRO CHAGUELO (temp. 17/18 – espectacle nº 340)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ens hem apartat per un dia del Festival Grec per donar cabuda a dues propostes, la primera d’elles ha estat a Porta 4 on hem vist BRASITA PERRO CHAGUALO, de la companyia La Joda Teatro d’Argentina.
La companyia està efectuant una gira europea amb aquesta proposta, estrenada en 2015, que planteja la problemàtica social de la immigració i el treball clandestí en condicions d’esclavatge. Una gira que els ha portat per França, Alemanya i Espanya, on han fet representacions a Málaga al Centro Social y Cultural la Invisible i a Madrid a la sala El Umbral de Primavera en el marc del III Cicle de Teatre argentí.
La Joda Teatro és un grup, independent i autogestionat, sorgit en 2007, arran dels moviments socials i culturals que a principis del 2000 van promoure la necessitat d’unir-se i generar un art inclusiu i popular. Des de la seva creació el grup produeix i gestiona obres, intervencions urbanes, trobades teatrals, gires, seminaris intensius i tallers anuals pel que fa a les àrees d’actuació, dramatúrgia, direcció escènica, entrenament físic i expressió corporal. Joves de tot el país es troben periòdicament a la ciutat de la Plata per recórrer junts el camí teatral amb independència dels circuits oficials.
BRASITA PERRO CHAGUALO explica en clau tragicòmica la història de dos immigrants il·legals procedents d’un país de ficció, que anomenen Braliguay, i que està situat en algun punt de Llatinoamèrica. Treballen clandestinament, tancats en un soterrani fabricant sabates.
Dos personatges, el baix (Flavio Bosco) i l’alt (Damiàn Le Moal) conviuen gran part de la seva vida tancats en aquest soterrani, estranyant una vida que mai van tenir i anhelant un progrés que no acaba d’arribar.
Un d’ells, el baix va convèncer l’altra per emigrar i intentar sortir de la misèria, però d’ençà que van arribar viuen esclavitzats per en Canelo. I passen els anys i res no canvia. L’alt enyora el que va deixar enrere i la seva xicota. El baix actua com a líder i l’anima a treballar, a fer sabates, com única forma d’alliberar-se. Finalment, quan aconsegueixen els diners necessaris, ja vells, decideixen comprar el taller i reproduint el sistema, fan venir a parents seus, nous “brasitas”, de Braliguay.
La tierra de uno es la tierra de uno, un corazón que late más fuerte y todo eso; pero el progreso està acà, en la ciudad, y para triunfar hay que chambear, y mucho, si queremos algun dia ser como ellos. Mi pana, te lo digo con respeto: dejá de pasar hambre en Braliguay. En la piecita hay lugar, hablamos con el Canelo y mañana mismo estàs haciendo zapatos con nosotros.
Una proposta de creació col·lectiva que ha nascut del diàleg entre el dramaturg (Emmanuel Burgueño), la directora (Emilia Benítez), l’escenògrafa (Valentina Rodriguez Kees) i els dos actors, i que té com a resultat una peça on l’acció, el text i els objectes participen per igual.
Una magnífica posada en escena amb un inici realment claustrofòbic, els dos actors, quasi a les fosques, repeteixen maquinalment els seus moviments, dormir, dinar i treballar …. dormir, dinar i treballar …. el soroll de les màquines de cosir, les sabates a terra i una imatge d’un sant, aquesta si acolorida i amb molta llum.
La música de Nahuel Doménica ens condueix del brogit de les màquines a la música melancòlica de la nostàlgia pels temps viscuts, que els protagonistes han deixat enrere.
Unes esplèndides interpretacions que van del mim al clown i que amb la música es transformen en dansa. Un text que ens ha agradat per la seva sonoritat i contundència encara que sovint se’ns escapa el significat de les paraules com chela, culigo, bicha, chagualo …..
Una proposta que és una metàfora del problema global al qual els governs no són capaços de donar resposta, la legítima aspiració de tots a gaudir d’un futur, d’una vida millor lluny de la misèria.
Aquesta obra ha estat reconeguda amb el premi del Concurs de la Comedia Municipal 2017 de La Plata, Buenos Aires, amb menció al millor actor Flavio Bosco, la millor direcció, la millor dramatúrgia i la millor música. També va obtenir la menció literària al guió en el III Concurs Nacional de Teatre “Enrique Santos Discépolo” en 2014.
La llàstima és que una proposta amb gran qualitat com aquesta, només s’hagi pogut representar una sola vegada a Barcelona i no hagi tingut més reso entre els amants del teatre “autèntic”, pensat, escrit i representat des de l’ànima.
Entenem perfectament que la Sala Porta4 no té els recursos econòmics necessaris, com altres teatres, per publicitar les propostes que es representen a la seva sala; però alguna cosa hauria de fer l’administració de l’ajuntament de Barcelona i la de la Generalitat, per ajudar a fer arribar almenys la informació al públic dels esdeveniments Culturals que es poden veure a la ciutat; … i encara més, si es tracta d’una companyia que fa l’esforç de viatjar des d’Argentina, per donar-la a conèixer.
Per sort, nosaltres ens vàrem assabentar fa uns mesos de què vindrien, per un missatge que ens va enviar directament la companyia.
Dramaturgia: Emmanuel Burgueño
Direcció: Emilia Benítez
Interpretació: Flavio Bosco i Damián le Moal
Música: Nahuel Domènica \ Vestuari i escenografía: Valentina Rodriguez Kess \ Disseny gràfic: Cufa \ Producció de gira: Sofía Urosevich \ Assistencia coreogràfica: Diego Bailen \ Premsa: Paula Ponce
Idioma: castellà – Durada: 50 minuts
Retroenllaç: VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques. Critica de Brasita en Barcelona