Per IMMA i MIQUEL
Quan deixem la Fortalesa ens dirigim als Museus, però abans d’arribar fem una parada a l’Església cristiana on estan celebrant una Missa, ens quedem atrapats amb el fervor de la gent i els càntics que entonen coralment, l’església plena de gom a gom… i ens quedam una bona estona veient el diferent que és la litúrgia que a casa nostra….. tothom canta, pica de mans i toquem els timbals amb una alegria que per nosaltres voldrien.
Anem a visitar el Palau que forma part dels Museus però està tancat per reformes, un home s’ofereix a fer la visita però amb la condició de què no traiem entrada i li paguem directament a ell. I així ho fem, de fet és una persona molt amable que ens ensenya i explica la utilitat de cada una de les habitacions.
Decidim dinar al restaurant que hi ha davant de l’Església i on abans hem pres un refresc, amb la intenció de no perdre gaire temps i poder continuar la visita cap la ciutat macuti. La intenció és bona però també ho és la lentitud del servei i ens passem pràcticament dues hores que d’altra banda també va bé per descansar.
Continuem la visita cap a la part sud de l’illa entrant de ple en la part mes habitada i mes viva d’Illa, i també la mes pobre i deixada.
Tornem a la mesquita d’aquest mati i l’ambient és totalment diferent… gairebe sols i poden entrar…
Deixem les cases de maó i de pedra…. i ens endinsem on veritablement viu la majoria de gent al sud de l’illa, en barraques, però on es respira la VIDA que sembla a ulls d’un occidental molt mes feliç que la nostra…. no tenen res material, però ho tenen TOT.
Voltem i voltem, tot coincidim avui amb la celebració de la fi del Ramadà que provoca que vagin sortint de las cases multitud de nens i nenes vestits de gala, amb pentinats super-historiats, sabates de taló, ulls pintats, … una autentica demostració d’alegria. No calen mes paraules… crec que lo millor és deixar les imatges que parli per si soles, perquè podeu intentar entendre l’ambient que ens varem trobar a ILHA DE MOÇAMBIC…. una gent extraordinària.
Pont que uneix l’ilha de Moçambic amb el continent
Com veieu, no podem parar de fer fotos i de voltar fins que mica en mica es fa l’hora de sopar.
Anem a sopar a un dels restaurants recomanats pel Francesc i també aquí ens hem de carregar de paciència per l’enorme lentitud en el servei. El que ens queda molt clar és que no serveixen fins que no poden fer-ho a tots els de la taula en el mateix moment.
Anar al primer capítol
Anar al capítol anterior
Anar al capítol següent
_______________________________________________________________
Com sempre, el reportatge fotogràfic sensacional i els somriures dels nens, el millor de tot.
Suposo que a l’illa de Moçambic vau tenir una mica més de calma que durant els atrafegats dies precedents.
Una abraçada
El millor d’aquest tipus de viatge és sense cap dubte el contacte amb la gent; no estan acostumats al turisme i encara et donen el millor d’ells encara que sigui amb un somriure. Aquí explicat al Bloc sembla que sigui un viatge atrafegat, però la sensació que tens mentre ho estan fent és tot el contrari… son molts dies i moltes sensacions que t’agradaria guardar per sempre.
Sempre tens moments que penses….que faig aqui ?… però la majoria de dies son viscuts amb una immensa felicitat.
Per mi sortiria avui mateix un altre cop cap allà.
Una abraçada
Molt maques les fotos sobretot com diu en Josep els nens, que son expontànis amb els seus sonriures i inclós amb les seves cares de mala llet, están fenomenals.
Petonets els dos meus tiets!!!
Els nens amb la seva innocència son mes fàcils de fotografiar, però les persones adultes som mes desconfiats en general. En aquestes terres africanes encara és possible trobar força gent que confia en gent desconeguda que visita la seva terra carregat amb maquines de retratar… i els rep amb un somriure, encara que no entenen el perquè tenen l’obsessió de fotografiar tot el que veuen, amb un intent de portar-se a casa seva tot el que els agrada, per tal de recordar-ho en el futur.
Gracies Rosa Mari, per deixar el teu comentari.
Magnífic post. Les fotos increïbles!! Quants retrats, i quantes emocions…
Una abraçada!
De vegades quan “remirem” les fotos ens sorprenem a nosaltres mateixos i pensem com vam poder capturar cada instant, cada mirada, cada situació, realment son un record únic de la experiència viscuda i et fan reviure situacions que ja han quedat adormides a la memòria. Segur que enteneu el que vull dir. Una abraçada i gràcies per ser-hi.