Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (9)
clicka aqui per anar al capitol següent (11)
Divendres 19 d’agost
Ens llevem d’horeta i sortim en direcció a Urgench per visitar las fortaleses de AYAZ KALA i TOPRAK KALA, que ens recorden molt als castells càtars tant per la seva ubicació en altiplans al mig del no res com per la pròpia estructura de la construcció amb visió als quatre punts cardinals.
Al peu del primer que visitem hi ha instal·lades unes yurtes formant un campament que ens fa pensar en com seran les nostres.
La pujada a la fortalesa es dura i arribem dalt esbufegant , però val la pena perquè es realment maco sobre tot les vistes i la sensació d’enormitat.
La pujada a la segona de las fortaleses es molt mes simple, en aquest si s’aprecien les habitacions i vist des de una de les torres fa l’efecte que es tracta d’un laberint. Es també molt curiós amb la muralla, la esplanada del mercat, les torres, ….
Fem camí de tornada i parem perquè el xofer Sanat vol comprar melons per casa seva; aquest país te uns melons enormes i molt saborosos…. ens varem fer un fart de menjar-ne.
Encara que esta absolutament prohibit fer fotografies a ponts i rius del país, me la jugo perquè em fa molta il.lusió treure almenys una foto de riu AMU DARIA… (en Català AMUDARIÀ)
La seva longitud és d’uns 2.494 km. El riu és navegable uns 1.450 km. La seva conca és de 534.739 km² i porta un cabal de 97,4 quilòmetres cúbics d’aigua per any que arriba de les muntanyes del Pamir; les pluges són a l’entorn de 1.000 mm l’any; a causa de l’aprofitament per al reg, part del seu cabal no arriba a la mar d’ARAL, on desemboca.
El fet de que el riu no arribi al mar d’ARAL ha provocat un desastre ecològic en tota la zona, deixant el ARAL quasi be sec… i la poca aigua que te es massa salada per que tingui dins seu vida, per lo que el peixos no existeixen i els pobles que vivien de la pesca no tenen de que viure. La política de la antiga URSS ve decidir des de la llunyania de Moscù convertir la zona d’Uzbequistan en caps de cotó que necessiten tanta aigua que ha convertit el territori en zona desèrtica.
D’aquí ens dirigim a Urgench a dinar a un restaurant ple de reservats amb cortinetes on la gent pren vodka sense mida i sentim converses, riures, crits,… a cada reservat una família “extensa”. En els països del centre asiàtic les famílies no acaben en pares i fills sinó que son famílies extenses, pares, fills, germans, nebots, nets,….. sempre es belluguen un munt de gent per tot tipus de sortida i/o celebració.
La fotografia de la dreta son les sabates que una família “extensa” de musulmans dhan deixat a la entrada d’un reservat.
De tornada al hotel enredem a Sanat (el xofer) i entre broma i broma diu que demà ens portarà a casa seva abans d’anar al aeroport. Quan volem desfer el compromís ens adonem que no podem rebutjar una convidada que ara, per ell, es ferma. Ens refugiem una estona a l’habitació per tal d’evitar tan de sol …………
A l’hora acordada re-emprenem la passejada primer per dins del recinte emmurallat, passant pel cementiri a peu de muralla, i sortim per la porta del oest i fora muralles ens endinsem pels carrers del poble on viu la majoria de la gent (recordem que aquesta ciutat va ser desallotjada durant la època russa, obligant a la gent a viure fora del recinte, i no es fins fa relativament poc que algunes famílies han començat a retornar, però de moment una minoria).
Estàtua de Marco Polo a l’entrada de la ciutat……i la Ruta de la Seda
La gent es molt amable i ens demana fotos i caramels. En una casa ens regalen pa acabat de fer a canvi de la foto que li hem fet a una noia a la finestra, aquest fet ens fa decidir que soparem a l’habitació i en un súper comprem formatge fumat , xocolata i una mica de fruita.
Tornem sobre els nostres passos cap el hotel, tot fen una volta… entrem en un espai amurallat i dins trobem algun Palau antic… també un enorme parc amb un bosc… una família asseguda amb els nanos ballant al ritme de la musica que sona per els altaveus… al veure’ns paren de ballar de vergonya… llavors jo em poso a ballar i les nenes em segueixen i riuen…. de mi ?
Sembla que ens faixi mandra anar al hotel… ara no fa calor, som els únics turistes que encara volten i la gent parla amb nosaltres amb les mirades, amb els gestos, ens conviden a entrar a casa seva… ens fem fotos amb la gent, veiem com xollen una ovella al mig del carrer… les famílies omplen les galledes d’aigua … i la aixeta es trenca i es converteix en un sortidor…. això fa que encara semblin mes feliços … i juguen sota l’aigua i riuen plegats…
——————————————————————————————-
Un apunt preciós amb un final molt poetic, tant les lletres com les fotos. ( Del pas del ballarí d’Hamelín no dic res 🙂 )
Acabem de tornar ara mateix d’Andalusia i m’he assabentat de que ahir no et vas trobar be m’entres estàveu veient la retransmissió de l’opera Siegfried des de el MET. Espero que no sigui res José Luis.
Gracies, va ser un numeret considerable, pero ja estic quasi be del tot.
I aixo que no t’agrada sortir a les fotos !!!! Recupera’t molt aviat. Un petò.
Una vegada més, un reportatge ple d’interès i amb una gran documentació fotogràfica.
Per cert, per què està prohibit fotografiar els rius?, els ponts encara ho puc entendre ja que els deuen considerar obres de gran interès estratègic, però els rius…. i a més, qui ho pot controlar?
Una abraçada i fins la propera etapa
Perdona per el retard en la resposta, però es que hem tingut problemes amb Internet en el viatge a Andalusia. Ja ens hem trobat variïs països que ens diuen que no es poden fotografiar els rius i si t’agafen fen fotos a un pont tens possibilitats d’anar a la presó.
No se si va de debò o es que els guies o conductors es volen treure els problemes del damunt.