Dos dies seguits de Teatre Nacional de Catalunya, i així com ahir no ens va acabar de fer el pes la producció “No feu bromes amb l’amor”, avui el que hem vist ens ha satisfet plenament i hem estat a un pèl de classificar-la amb la màxima puntuació “cargolaire”.
Eduardo De Filippo, és un dels meus dramaturgs de capçalera i aquí a casa nostre hem pogut veure i gaudir, moltes de les seves obres, entre les que jo destacaria per sobre de totes, un parell que varen tenir un gran èxit a Barcelona: Natale in casa Cupiello (1931) i Sabato, domenica e lunedi (1959).
En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.
L’ART DE LA COMÈDIA és un veritable “manifest” del teatre polític, una denúncia de Eduardo De Filippo a la censura ideològica, dirigida directament a un tipus d’art teatral, que intenta sensibilitzar les consciències dels ciutadans amb la mostra explícita dels problemes reals de la societat. El “Teatre” i els seus protagonistes (autors, directors i actors) es veuen obligats a patir censures brutals dels governs, i consignes per tal de què la “cultura de masses” sigui menys “política” i molt més de “divertimento”. Torna a plantejar de nou el debat etern, sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.
La direcció i sobretot la posada en escena que ens ofereix aquesta vegada en Lluís Homar, no pot ser millor del que és; juga amb la grandiositat de l’escenari buit de la sala gran i a poc a poc va introduint tots els elements necessaris per poder representar una obra de teatre, començant per l’entrada dels actors pels fons de l’espai escènic, en un impressionant contrallum que ens deixa clavats a la butaca; l’escenografia molt esquemàtica, realitzada per Lluc Castells i Jose Novoa, apareix com per art de màgia i es va construint davant nostre, per tal de què ens adonem que estem parlant de Teatre dins d’una representació teatral.
Per posar algun però, crec que l’espai resultant quan ja comença el diàleg entre el “poder” i el “director de teatre”, és massa gran i desangelat…. tan sols una estora, una taula de despatx i dues cadires, en mig del no-res, fa poc creïble l’escena; segurament s’hauria dissimulat més la grandiositat de l’espai, emmarcant-lo i reduint-lo momentàniament en algunes de les seves escenes. És difícil jugar amb la immensitat de l’espai disponible, que a vegades s’escau i dona molta espectacularitat, amb d’altres escenes més intimistes i que necessiten un espai molt més reduït.
Per altra banda en canvi, té altres aspectes que em van agradar molt, perquè intenta mostrar moltes facetes del Teatre que queden normalment a l’ombra, com els tècnics de llums, l’apuntador, maquilladores, el magatzem del vestuari i la maquinària que mou tota l’escenografia; aquests aspectes em van recordar i molt a l’increïble i meravellosa forma de treballar del director Ivo van Hove amb els actors de “Toneelgroep Amsterdam”.
Lluís Homar no es conforma en dirigir la producció amb mestria, sinó que a mes a més, també interpreta un dels seus principals protagonistes, precisament el del director de la troupe i aconsegueix inclús superar l’excel·lencia de la direcció. L’altre gran protagonista (el prefecte), està en mans d’uns dels millors actors de Catalunya, en Joan Carreras…. i crec que aquí rau el millor d’aquesta producció, la lluita de dues actuacions memorables i que recordarem molt de temps. Al seu costat grans actors, com en Lluís Villanueva (secretari) que ens mostra que el “poder real” moltes vegades s’exerceix des de l’ombra dels dirigents oficials.
Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis.
Espectacle molt i molt recomanable, especialment per a la gent que li agrada i estima el TEATRE.
L’ART DE LA COMÈDIA de Eduardo de Filippo
Direcció: Lluís Homar
Amb: Andreu Benito – Joan Carreras – Roger Casamajor – Lluís Homar – Eduard Muntada – Victòria Pagès – Quimet Pla – Mar Ulldemolins – Oscar Valsecchi – Lluís Villanueva – Pau Viñals
Traducció: Xavier Albertí // Escenografía: Lluc Castells i Jose Novoa // Vestuari: Nina Pawlowsky // Il·luminació: Ignasi Camprodon // So: Jordi Bonet // Caracterització: Toni Santos // Ajudant de direcció i moviment: Oscar Valsecchi // Ajudanta de direcció: Lola Davó // Ajudanta d’escenografia: Carlota Ricart // Ajudanta de vestuari: Nídia Tusal
Producció: Teatre Nacional de Catalunya
