Per MIQUEL GASCÓN …
Ens apropem de nou al Teatre Nacional de Catalunya, una mica indignats amb els seus administradors per la raó que explico al final d’aquesta crònica.
Avui a la premsa hem llegit que per primer cop, el dissabte sant, la funció que es feia a la Sala Gran “Una història catalana”, es va haver de suspendre per falta de public. Trista notícia i un toc d’atenció claríssim a la direcció de l’equipament cultural mes important de tot Catalunya.
La producció que anem a veure aquesta vegada, és NO PARLIS AMB EXTRANYS (fragments de memòria) d’Helena Tornero, que ha escrit i dirigeix ella mateixa. De fet, és tracta d’una de les dos obras del projecte T6, afectades per les retallades, traslladades a la Sala Petita durant un temps mes curt del inicial i sobretot amb molt menys pressupost.
Preguntes del passat, fragments del present – De vegades resulta que quan parlem del nostre passat més recent ens adonem que, en realitat, estem parlant del nostre present. De coses que ens estan passant ara mateix. De ferides que encara estan obertes, d’històries que encara estan per tancar.
A No parlis amb estranys, Helena Tornero ens descobreix que hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva.
No parlis amb estranys són un seguit de relats trencats, aparentment inconnexos. Peces d’un mosaic en el qual també hi som nosaltres. Històries que obren preguntes formulades des d’un passat recent que busquen la resposta en els nostres dies.
Crèiem erròniament, que anàvem a veure teatre d’esquetxos i no és pas un genere que a mi m’apassioni gaire; estava plenament equivocat, ja que es tracta d’escenes que sobretot al principi semblen inconnexes, però que utilitza els mateixos personatges i que a mida que va passant el temps t’adones de què en realitat és la mateixa història escenificada en temps diferents i no pas seqüencialment. Això pot donar la sensació de confusió als espectadors, però desprès veus clarament que ha estat una forma d’expressió que l’autora ha utilitzat expressament d’aquesta forma per tractar diferents temes per construir, com si es tractes d’un trencaclosques una única sola història coherent, dura… molt dura, però magnifica des de tots els punts de vista.
Les diferents escenes, amb titots propis cada un d’ells…. “El bust” on s’ofereix (a un preu molt raonable) a la gent emprenyada poder insultar i cridar en la “intimitat” a un bust, per tal de descarregar les tensions que la vida real no et permet fer-ho. “Generacions” on s’explica les conseqüències d’un robatori infantil en plena gerra civil espanyola efectuat per una família acomodada i franquista i el seu posterior descobriment per part de la víctima ja d’adulta…. i així altres episodis desordenats en el temps, però que corresponen a la època de la guerra civil i la dictadura franquista…. “Sobre el genocidi de les formigues“. “Història grisa“, “Història d’un armari“, “història d’un metge“, “Història d’una fotografia“, “Història d’una cançó, Història d’una dona“.
Tracta de les presons, de la diferencia entre una classe social dretana i un altre rebutjada i perseguida per la seva ideologia, del rebuig de la societat pel fet d’haver estat empresonat durant el franquisme, de la possessió dels domicilis d’altre gent desposseïda de les seves propietats, per ser “comunistes”, de la soledat al final de la vida, provocada per algun dels fets abans esmentat.. per la cobdícia per continuar gaudint de propietats que no son teves… i de molts altres temes que es van viure durant la dictadura franquista.
Insuperable per mi és l’escena de la cuina, on s’escenifica alhora la retransmissió d’una recepta de cuina utilitzant diferents aus, contrastada amb la història d’una dona torturada física i psicologicament per la seva ideologia considerada massa esquerrana.
La posada en escena molt simple… unes cadires on s’asseuen els actors quant no actuen a l’escena que s’esta representant, una cortina vermella al fons que quant s’obre es poden veure imatges i vídeos impactants d’aquella època de repressió.
Els actors canten molt bé en directe i amb diferents tonalitats i alguna de les cançons t’arriben a posar la pell de gallina. La interpretació dels actors coneguts com Òscar Castellví, Oriol Genís, David Vert i Àngels Poch, totes elles extraordinàries; però la gran sorpresa la donen les actrius poc o gens conegudes, Maria Casellas, Olga Cercós, Nuria Legarda i Mireia Gubianas… especialment aquesta ultima a mi em va deixar bocabadat… un gran, gran descobriment.
De totes maneres, el merit realment el té l’autora i directora d’aquesta producció, que recomano, si o si. No us la perdeu !!!
Autoria i Direcció: Helena Tornero
Espai escènic: Enric Planas – Vestuari: Gimena G. Busch – Il·luminació: Elisenda Rodríguez – Espai sonor: Joan Solé – Vídeo: La Rueda Films – Ajudant de direcció:
Llàtzer Garcia – Entrenament vocal: Mònica Samit
Amb: Maria Casellas – Òscar Castellví – Olga Cercós – Oriol Genís – Mireia Gubianas – Nuria Legarda – Àngels Poch – David Vert
Tant l’escenografia com gran part del vestuari d’aquest espectacle s’han realitzat reciclant elements del fons del TNC
______________________________________________________________
– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 15 € – (preu pagat 18,50 € – abonament )
______________________________________________________________
El primer cop a la nostra vida que fem el “pasarell” i paguem mes del preu oficial, pel fet de ser abonats i pagar per avançat, ja que el preu de l’entrada l’han rebaixat i als abonats no els han retornat la diferencia, o no ha hagut cap intenció de compensació, de la forma que sigui; a sobre d’això, hem perdut la nostra reserva de butaca numerada. Per la seva comoditat administrativa han reconvertit les sessions numerades ja venudes, en NO numerades i ens obliguen a fer cues quant les nostres entrades fa molts mesos que han estat religiosament abonades.
Aquestes son les” avantatges” que el TNC ofereix als seus abonats; desprès no entenen perquè han de suspendre funcions per falta de public, i és que s’ho estan guanyat a pols. La direcció del TNC deuria, crec jo, adonar-se que té una política de conservació i de nova captació d’espectadors totalment equivocada i prepotent… deurien de “mimar” al seu public fidel i sembla que fan tot el contrari.
La crisi econòmica és exactament igual per tots els Teatres de Barcelona, però la direcció el TNC no ha sabut reaccionar com altres equipaments culturals… i evidentment ara recullen el que han estat sembrat amb prepotència durant molts anys. La política de preus individuals supera el que els espectadors estan disposats a pagar per anar al Teatre…. però crec que no és la causa principal de la falta d’assistència a les funcions del TNC.
La temporada vinent malauradament crec que tindran un parell d’abonaments menys. Nosaltres des de la inauguració del TNC hem recolzat aquest Teatre Públic; ara potser acabarem com molts altres abonats, deixant de ser abonats per primer cop. Com continuem així s’acabarà per tancar la Sala Gran, com últimament ja es rumoreja a la premsa. Únicament ens queda l’esperança que la nova direcció s’adoni i rectifiqui a temps i no sigui tan incompetent com l’actual.
_______________________________________________________________
Cargol fotografiat per la nostra amiga MARGARIDA PONS