– Teatre – NO PARLIS AMB EXTRANYS (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 10/04/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Ens apropem de nou al Teatre Nacional de Catalunya, una mica indignats amb els seus administradors per la raó que explico al final d’aquesta crònica.

No parlis amb extranys - cartell

Avui a la premsa hem llegit que per primer cop, el dissabte sant, la funció que es feia a la Sala Gran “Una història catalana”, es va haver de suspendre per falta de public.   Trista notícia i un toc d’atenció claríssim a la direcció de l’equipament cultural mes important de tot Catalunya.

La producció que anem a veure aquesta vegada, és  NO PARLIS AMB EXTRANYS (fragments de memòria) d’Helena Tornero, que ha escrit i dirigeix ella mateixa.  De fet, és tracta d’una de les dos obras del projecte T6, afectades per les retallades, traslladades a la Sala Petita durant un temps mes curt del inicial i sobretot amb molt menys pressupost.

Preguntes del passat, fragments del present – De vegades resulta que quan parlem del nostre passat més recent ens adonem que, en realitat, estem parlant del nostre present. De coses que ens estan passant ara mateix. De ferides que encara estan obertes, d’històries que encara estan per tancar.

A No parlis amb estranys, Helena Tornero ens descobreix que hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva.

No parlis amb estranys són un seguit de relats trencats, aparentment inconnexos. Peces d’un mosaic en el qual també hi som nosaltres. Històries que obren preguntes formulades des d’un passat recent que busquen la resposta en els nostres dies.

No parlis amb extranys  5

Crèiem erròniament, que anàvem a veure teatre d’esquetxos i no és pas un genere que a mi m’apassioni gaire; estava plenament equivocat, ja que es tracta d’escenes que sobretot al principi semblen inconnexes, però que utilitza els mateixos personatges i que a mida que va passant el temps t’adones de què en realitat és la mateixa història escenificada en temps diferents i no pas seqüencialment. Això pot donar la sensació de confusió als espectadors, però desprès veus clarament que ha estat una forma d’expressió que l’autora ha utilitzat expressament d’aquesta forma per tractar diferents temes per construir, com si es tractes d’un trencaclosques una única sola història coherent, dura… molt dura, però magnifica des de tots els punts de vista.
No parlis amb extranys  4

Les diferents escenes, amb titots propis cada un d’ells…. “El bust” on s’ofereix (a un preu molt raonable) a la gent emprenyada poder insultar i cridar en la “intimitat” a un bust, per tal de descarregar les tensions que la vida real no et permet fer-ho.  “Generacions” on s’explica les conseqüències d’un robatori infantil en plena gerra civil espanyola efectuat per una família acomodada i franquista i el seu posterior descobriment per part de la víctima ja d’adulta…. i així altres episodis desordenats en el temps, però que corresponen a la època de la guerra civil i la dictadura franquista…. “Sobre el genocidi de les formigues“. “Història grisa“, “Història d’un armari“, “història d’un metge“, “Història d’una fotografia“, “Història d’una cançó, Història d’una dona“.

No parlis amb extranys  6

Tracta de les presons, de la diferencia entre una classe social dretana i un altre rebutjada i perseguida per la seva ideologia, del rebuig de la societat pel fet d’haver estat empresonat durant el franquisme, de la possessió dels domicilis d’altre gent desposseïda de les seves propietats, per ser “comunistes”, de la soledat al final de la vida, provocada per algun dels fets abans esmentat.. per la cobdícia per continuar gaudint de propietats que no son teves… i de molts altres temes que es van viure durant la dictadura franquista.

Insuperable per mi és l’escena de la cuina, on s’escenifica alhora la retransmissió d’una recepta de cuina utilitzant diferents aus, contrastada amb la història d’una dona torturada física i psicologicament per la seva ideologia considerada massa esquerrana.

La posada en escena molt simple… unes cadires on s’asseuen els actors quant no actuen a l’escena que s’esta representant, una cortina vermella al fons que quant s’obre es poden veure imatges i vídeos  impactants d’aquella època de repressió.

No parlis amb extranys (1)

Els actors canten molt bé en directe i amb diferents tonalitats i alguna de les cançons t’arriben a posar la pell de gallina. La interpretació dels actors coneguts com Òscar Castellví, Oriol Genís, David Vert i Àngels Poch, totes elles extraordinàries; però la gran sorpresa la donen les actrius poc o gens conegudes, Maria Casellas, Olga Cercós, Nuria Legarda i Mireia Gubianas… especialment aquesta ultima a mi em va deixar bocabadat… un gran, gran descobriment.

De totes maneres, el merit realment el té l’autora i directora d’aquesta producció, que recomano, si o si.  No us la perdeu !!!

No parlis amb extranys

Autoria i Direcció: Helena Tornero

Espai escènic: Enric Planas – Vestuari: Gimena G. Busch – Il·luminació: Elisenda Rodríguez – Espai sonor: Joan Solé – Vídeo: La Rueda Films – Ajudant de direcció:
Llàtzer Garcia – Entrenament vocal: Mònica Samit

Amb: Maria Casellas – Òscar Castellví – Olga Cercós – Oriol Genís – Mireia Gubianas – Nuria Legarda – Àngels Poch – David Vert

Tant l’escenografia com gran part del vestuari d’aquest espectacle s’han realitzat reciclant elements del fons del TNC

______________________________________________________________

– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 15 € – (preu pagat 18,50 € – abonament )

______________________________________________________________

El primer cop a la nostra vida que fem el “pasarell” i paguem mes del preu oficial, pel fet de ser abonats i pagar per avançat, ja que el preu de l’entrada l’han rebaixat i als abonats no els han retornat la diferencia, o no ha hagut cap intenció de compensació, de la forma que sigui; a sobre d’això, hem perdut la nostra reserva de butaca numerada. Per la seva comoditat administrativa han reconvertit les sessions numerades ja venudes, en NO numerades i ens obliguen a fer cues quant les nostres entrades fa molts mesos que han estat religiosament abonades.

Aquestes son les” avantatges” que el TNC ofereix als seus abonats; desprès no entenen perquè han de suspendre funcions per falta de public, i és que s’ho estan guanyat a pols.  La direcció del TNC deuria, crec jo, adonar-se que té una política de conservació i de nova captació d’espectadors totalment equivocada i prepotent… deurien de “mimar” al seu public fidel i sembla que fan tot el contrari.

La crisi econòmica és exactament igual per tots els Teatres de Barcelona, però la direcció el TNC no ha sabut reaccionar com altres equipaments culturals… i evidentment ara recullen el que han estat sembrat amb prepotència durant molts anys. La política de preus individuals supera el que els espectadors estan disposats a pagar per anar al Teatre…. però crec que no és la causa principal de la falta d’assistència a les funcions del TNC.

La temporada vinent malauradament crec que tindran un parell d’abonaments menys. Nosaltres des de la inauguració del TNC hem recolzat aquest Teatre Públic; ara potser acabarem com molts altres abonats, deixant de ser abonats per primer cop. Com continuem així s’acabarà per tancar la Sala Gran, com últimament ja es rumoreja a la premsa.   Únicament ens queda l’esperança que la nova direcció s’adoni i rectifiqui a temps i no sigui tan incompetent com l’actual.

_______________________________________________________________

Cargol - Margarida Pons

Cargol fotografiat per la nostra amiga MARGARIDA PONS

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a – Teatre – NO PARLIS AMB EXTRANYS (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 10/04/2013

  1. monlora ha dit:

    No sabia que una Història Catalana, dissabte sant la van suspendre per falta de gent, una pena mes sent una obra que ha tingut bones critiques, twitts i comentaris en bloggs. Però a vegades això a la gent no li arriba , ara amb la crisi i pujada 21%, prefereixen altres activitats. Sobre l’obra no Parlis amb extranys a mi em va sembla una proposta valenta i original. De les històries la que mes em va entusiasmar va ser la del Armari , tot que la que comenteu de la cuina també va estar be.

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      Crec que varem llegir la notícia al diari ARA (el que llegim normalment); explicava que l’havien anul·lat per falta de public. A mes a mes feien una reflexió, potser seria millor tancar la Sala Gran que ara mai s’omple i reobri la Sala Tallers.

      Aquesta temporada a la Sala Gran, mai he vist mes d’un 50% de la sala plena i això que acostumem a anar el cap de setmana i si podem el dia de la xerrada. S’han donat de baixa molts abonaments al TNC aquesta temporada; en canvi a l’altre Teatre public (El Lliure) han incrementat els abonaments un percentatge important. Per això mateix a la meva crònica expressava que la buidor del TNC no és degut a la crisi, sinò a una mala política de captació d’espectadors.

      NO PARLIS AMB EXTRANYS, com tu molt bé dius, es tracta d’una aposta valenta, perquè desconstrueix la història com feia Ferran Adria i la torna a construir davant dels espectadors, en una sola història….. mentres tant ha explicat el que volia i ha encetat molts temes. L’escena de l’Armari es magnifica; la de la cuina l’he mencionat tan sols perquè es tracta d’un contrast brutal entre las dos protagonistes que actuen.

      Gràcies per deixar aquí la teva visió.

      Afegeixo l’article a l’ARA de Santi Fondevila, del dimecres passat 10/04/2013

      Pepe Rubianes, la infanta i el TNC sense funció

      La princesa i el còmic. La imputació de la infanta Cristina en el cas Nóos m’ha fet recordar Pepe Rubianes, desaparegut l’1 de març de fa tres anys. Quina falta ens fa un llenguallarg com ell per parlar sense embuts i amb gràcia del que ens passa! Fins i tot penso com seria l’enèsima versió de Rubianes solamente en l’actualitat. L’associació entre la infanta i el bufó no és casual. Recordo que en una de les versions d’aquell espectacle, que renovant-se es mantenia any rere any, Pepe Rubianes explicava el que podia haver passat si la infanta Cristina hagués anat a veure el seu xou: si després es coneguessin personalment, les coses anirien rodades i el convertien en gendre del rei. I es partia!, com tot el públic.

      Queda clar, ara, que a la infanta li hauria anat molt més bé amb l’actor que no pas amb el pocavergonya encorbatat. Potser seria viuda, perquè hi ha coses que no podem canviar, però conservaria la seva dignitat oficial i l’estima del poble. Una versió més divertida d’ El príncep i la corista . Com ho veus, Pepe?

      Al TNC cal reflexionar El Teatre Nacional de Catalunya va suspendre la funció de l’obra Una història catalana del Dissabte Sant a la Sala Gran per falta de públic, ja que la concepció de l’espectacle necessita un mínim d’espectadors, i no hi eren. Ni de bon tros. El director del TNC, Sergi Belbel, i el de l’obra, Jordi Casanovas, en van acordar la suspensió. Una història catalana pertany a l’arriscada i, crec, necessària aposta de Belbel per obrir les portes de la Sala Gran a la nova dramatúrgia catalana. La suspensió pot passar com una anècdota. Però no ho és. Al contrari: hauria de moure a la reflexió a qui correspongui.

      I no parlem sobre l’aspecte artístic -perquè l’obra té elements molt bons i em consta que els espectadors joves surten d’allò més contents de la funció-, sinó del fet que aquest canvi de marxa hauria d’anar acompanyat d’unes accions de gestió de públics i unes ofertes que fessin assequibles les entrades al públic en general i al públic natural d’aquests autors. Perquè els 38,9 o 32,9 (amb descompte) euros que costa una entrada és, avui en dia, inassequible per a molta gent. El TNC, immobilitzat per les retallades i la falta de pressupost, no ha posat prou imaginació a la recerca del públic, que és el d’ara i que ha de ser el del futur.

      M'agrada

  2. Imma C. ha dit:

    NO PARLIS AMB ESTRANYS em va arribar el cor: quines ganes de fer memòria i arriscar en la part formal. Després de com s´ha documentat l´autora arribar a l´expressió tetral, em sembla valent i una mostra de passió pel teatre
    Excel.lent obra per acomiadar-se del T-6, de moment. Tot torna, tenim uns autors-es joves molt bons i esperem que d´ alguna manera el TNC els pugui recolzar.
    El text, la direcció, les actuacions dels actors, motius per anar a la SALA PETITA del TNC. Crec que aquesta obra es reposarà, s´ho mereix.
    Gràcies per tot l´apunt, això també és passió pel teatre.

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      A nosaltres també ens va arribar al cor sobretot per la forma que està escrita i també pels temes que toca, ja que molts d’ells els hem viscut en pròpia pell; ens ha refrescat la memòria d’aquelles dates de NO llibertat.

      Aquesta obra no tanca la T6, ja que encara falta presentar l’ultima “atraco, paliza y muerte Agbänaspach” de Nao Albert i Marcel Borrás.

      Estic segur que amb la qualitat d’aquesta producció l’Helena Tornero veurà properament la seva tornada a escena en un altre Teatre.

      Les nostres cròniques sabem que no son professionals ni ho pretenem però el que si t’asseguro és que estan fetes amb tota la passió dels que estimem el Teatre.

      Gràcies Imma C. pel teu nou comentari

      M'agrada

  3. Neus ha dit:

    “No parlis amb extranys”,ens va agradar molt,molt,molt.
    No podem oblidar quí sóm i d’on venim;i més en aquest temps que estem vivint,on uns pel fet de tenir el poder absolut ens poden tatxar fins hi tot de nazis,increïble!!!!!!!!!!.Hem d’estar junts i lluitar contre el faixisme,perqué no es tornin a repetir mai més aquestes històries tan doloroses.

    A part de les dues històries que heu comentat,a mi la que em va arribar a emocionar era la de la dona que beu (Àngels Poc),per oblidar que un dia va poder conèixer al seu pare i no ho va fer.Em va fer molta pena.
    Al final quan tots comencen a parlar amb claredat,em vaig fer un far de plorar,!!!!!!!!!!,que dur que és recordar…….(aquell dolor tan amagat dins,durant tan de temps……,va ser colpidor )

    I el final amb el discurs del President Francesc Macià,va ser d’allò més emotiu…….la seves paraules des del Palau de la Generalitat de Catalunya i tots aquells els folletons volant pels aires (vermells)del teatre on es poden llegir alguns fragments de la Constitució de la Segona República,van fer que el públic crides Visca Catalunya!!!!!!!!!,inclòs un senyor del públic d’edat avançada,es va posar en peus i ens va fer tornar a cridar a tots Visca Catalunya!!!!!!,Visca La República!!!!!!!!Tots ens vam posar de peu.
    Casualment ahir feia 82 anys de la proclamació de la República.
    14/abril/1931

    Espero que l’hagi pogut veure molte gent,dons ahir era l’últim dia.
    Felicitats per l’Helena Tornero.

    Per cert algú ens pot dir quina cançó era la que cantaven en francès???

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      Estàvem segurs de què us agradaria, molt, molt i molt.

      L’escena que comentes amb l’Àngels Poc, realment et posa “Gallina de piel”.

      No crec que aquesta obra l’hagin vist massa gent, ja que degut a les retallades s’ha interpretat menys dies dels previstos. Una llàstima.

      Espero que sigui una de les obres que es reposi aviat en un altre Teatre.

      La cançó que anomenes, ens va agradar molt, però tampoc sabem ni tan sols el títol… potser seria la mateixa Helena Tornero la que podria desvetllar-nos aquest dubte.

      M'agrada

    • Xavi ha dit:

      Hola a tots ! No he vist l’obra i no he pogut parlar amb l’Helena Tornero (que és de Figueres com jo), però potser us podré ajudar.
      Un altre teatraire bloguero ha fet esment d’una cançó de l’obra…. però em feu dubtar i és que la lletra té algun fragment en francès, però no tota (de fet, només repeteix la mateixa frase “Pardonnez-moi, je vous en prix)”. Segons ell, es tracta d’un madrigal barroc que l’autor anglès Thomas Ravenscroft va composar a principis del XVII i es diu “We be soldiers Three”.
      Per sortir de dubtes us deixo un enllaç d’un noi que la canta al Youtube i ja direu si és o no és : https://www.youtube.com/watch?v=mola4Rp975c

      … i si no fos aquesta, miraria de contactar amb l’Helena, que regularment escriu una columna a un setmanari comarcal i que ens ho aclareixi.

      Fins aviat

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.