Des de que varem veure al TNC l’obra de Teatre Vimbodí vs. Praga ens varem quedar amb moltes ganes de conèixer altres obres creades per CRISTINA CLEMENTE, la seva autora;   Vimbodí vs. Praga ens va impactar per ser un teatre absolutament contemporani i molt proper a nosaltres… a mes a mes amb un argument, molt treballat que ens va captivar des de l’inici de la representació; per això la varem valorar en 5 estrelles que es el màxim que tenim per costum en les nostres valoracions.  (si voleu veure la crònica de Vimbodí vs. Praga, clickeu AQUI ).

Cristina Clemente

Per casualitat fa uns dies en varem assabentar de que en una petita sala de Sants que desconeixíem per complert, es reposava un altre obra de la mateixa autora… un obra que havia estrenat en el cercle de petits teatres alternatius, abans del èxit obtingut en el TNC. L’obra es titula VOLEM ANAR AL TIBIDABO i evidentment no ens ho varem pensar dues vegades i a traves de la pagina web de la Sala FlyHard, varem reservar 2 entrades (si voleu accedir clickeu   AQUI).

Abans de començar a parlar de l’obra, m’agradaria parlar d’aquesta petita sala de Teatre que ens va semblar un “bombonet” per lo petita que es, però sobretot per que es pot veure Teatre elaborat quasi be per Tu amb exclusivitat, ja que la sala no crec ni que arribi a tenir 50 butaques  i els actors treballen a un parell de pams dels teus nassos; a mes a mes te una política de preus que no l’havíem vist a la vida i que es un bon exemple de voler apropar el Teatre a tothom, independentment del seu nivell econòmic… els preus son….  ATENCIÓ !!! : 10 euros ó 5 euros….. Tu esculls el preu en funció del valor que li puguis o li vulguis donar.  Aquesta Sala esta dirigida per JORDI CASANOVAS que dins de 5 dies, concretament el 8 de Juny 2011,  estrena la seva obra “Una història catalana”  també al TNC.

De fet avui dia 3, precisament teníem entrades comprades per veure aquesta obra, però las hem tingut que bescanviar degut a que la estrena s’ha tingut que ajornar uns dies.

El que ens explica sobre l’argument la mateixa pagina web :

VOLEM ANAR AL TIBIDABO és la història de dues germanes de vint pocs anys que reben la notícia que la seva mare pateix Alzheimer. Des del primer moment tenen clar el seu objectiu: que la seva mare i el seu pare siguin feliços malgrat les circumstàncies. I això passa per amagar la malaltia de la mare a ella mateixa però també al pare. Poc a poc, però, els obstacles aniran apareixent i elles aniran solucionant-los com puguin, potser amb immaduresa però sempre mogudes per l’amor cap als seus progenitors.

A l’escena únicament, tres actrius Roser Blanch, Clara Cols i Alícia Puertas, que interpreten els papers de les dues germanes i “l’amiga” que les intenta “ajudar” en atendre a la mare.   Els pares no apareixen a escena a pesar de que, sobretot la Mare, te un paper importantissim en l’argument,….. l’autora aconsegueix que se simuli a escena la seva presencia.

L’obra comença explicant el present on les dues germanes ja totalment DONES,  volen no ser-ho al assabentar-se de la infermetat de la seva mare i el problema i la responsabilitat que els hi be a sobre.  Recorden quant eren petites de debò i demanaven als pares amb una frase, i cada una d’elles deien tan sols una paraula de forma alternativa, amb l’il.lusió de poder aconseguir així el seu desig mes important :  VOLEM ANAR AL TIBIDABO !!!

La segona part esta explicada en passat, quant la mare ja es morta, i elles recorden els fets, explicant als espectadors el que ha passat i com es troben elles; la apropiació de la mare per part de l’amiga que les volia ajudar i la buidor interior que tenen ara quant ja ha passat tot. Sobretot en aquesta part les actrius “parlen” directament al públic i es dirigeixen a ells directament com demanant la seva aprovació… una bona estona s’utilitza aquest recurs que en mes petita escala ja es va utilitzar a “Vimbodí vs. Praga” i que ens va agradar tant.

Un altre cop l’autora ens ha atrapat amb la seva proximitat, amb un argument dur però alhora real i proper, que veiem sovint molt prop nostre i que per sort encara no ens ha tocat de ple. A pesar de la seva duresa, es permet tenir moments en que provoca la rialla del l’espectador i trenca així les tensions que prèviament ella mateixa ha provocat.  De nou la tenim que felicitar per aquest treball magnífic, que ens hauria agradat que hagués durat potser una mica mes, ja que la producció no arriba a durar un hora.

La escenografia es inexistent, ja que únicament s’utilitza un sofà i una taula amb l’ordinador per simular una llar del nostre entorn…. però l’argument i les interpretacions tenen tanta força que en realitat no t’anedons de la inexistència de decorats.

Les interpretacions… de les tres… magnifiques !!!.  Veure Teatre així… a tocar es un privilegi perquè sembla que estàs al mig del menjador on passa l’acció; pots veure les expressions i les mirades amb tota la seva força. Les actrius et miren directament als teus propis ulls i quasi et fan participar de les decisions que prenen.   Un treball extraordinari que fa que els aficionats al Teatre cada dia l’estimem mes.   Per aquestes causes, a pesar de ser una producció sense recursos econòmics, valorem encara mes la feina ben feta i li atorguem ni mes ni menys que 4 estrelles sobre 5, ja que creiem es pur TEATRE.

Si voleu veure-la, tindreu que córrer ja que em sembla que aquest cap de setmana es l’últim que es representarà en aquesta petita sala.

Aquesta producció es va poder veure al Versus Teatre al novembre de l’any 2008 i ha fet “bolos” per tot Catalunya; ha estat reconeguda amb els premis de la crítica a la revelació 2009 i premi Projecte Alcover 2010.