Algun cop m’havia passat, però mai tan exageradament com aquesta vegada. M’explico… la primera mitja hora de UBU ROI, em va semblar absolutament insuportable fins al punt de pensar en fugir de la sala…. però a mesura que s’anava desenvolupant la representació m’anava agradant mes i mes fins al punt d’atrapar-me i arribar a entusiasmar-me; crec que si dura mitja hora mes, hauria acabat valorant-la amb 5 estrelles.

Mai m’ha agradat massa el Teatre de l’absurd i encara menys els acudits de riallada fàcil; segurament per això les primeres escenes del fill de la família burgesa filmant per arreu, fins i tot les restes de «MERDRE» de la catifa del bany i de la tassa del vàter, se’m van fer llargues e insuportables.

Per sort em vaig voler tranquil·litzar i vaig pensar … “Miquel….. tranquil…. és el que hi ha…

No queda més remei que aguantar el riure del public, d’aquest tipus d’humor, que no et fa ni punyetera gràcia”.

De sobte, l’exclamació «MERDRE!» va donar el tret de sortida de la representació real d’aquesta magnífica proposta, i el fill del matrimoni comença a tenir visions alienes al que veiem a l’escenari … i s’imagina que els seus pares (que de fet estan esperant a uns amics per sopar) es transformen en els personatges del tirà UBU i la esposa; tot llavors esdevé una esbojarrada representació entretallada d’una història grotesca i humanament innoble del poder polític d’un govern dictatorial.

El dramaturg Alfred Jarry, l’any 1896, va escriure el text de “UBU REI” que va revolucionar el món del Teatre al tractar un tema sobre la vida d’un tirà cruel i covard amb una ambició sense límits. Però el que va revolucionar, va ser la forma de fer-ho mes que el mateix argument, ja que es va utilitzar la tècnica del Teatre de l’absurd, que es caracteritza per arguments que semblen no tenir gaire seriositat, amb diàlegs repetitius i forts trets existencialistes on es qüestiona la societat i l’home, a través de l’humor, la incoherència i el disbarat.

El capità d’exèrcit polonès Ubú, ex rei d’Aragó, instigat per la seva dona, decideix enderrocar el rei de Polònia Venceslao, amb l’ajuda del capità Bordura i el seu exèrcit, instal·lant una terrible tirania. Pelelao, fill de l’antic rei, aconsegueix escapar de la matança de la seva família, acudint al suport del tsar de Rússia, qui li concedeix el control d’un exèrcit per poder recuperar la seva corona. Mentrestant, Ubú rei puja els impostos a xifres inconcebibles, castigant petits i grans comerciants i fent constant ús corrupte del seu poder. Una vegada que el príncep Pelelao arriba amb el seu exèrcit, Ubú deixa Polònia a les mans de la seva dona i part a la guerra, on és derrotat. Perseguit després del desastre, es troba per atzar amb la seva dona i junts escapen de Polònia amb vaixell, gràcies a l’ajuda d’algun dels seus fidels.

Des d’aquest moment, del primer «MERDRE!», veurem dues històries paralel·les, la del sopar amb uns amics en un menjador de l’època actual, amb tota la serie d’estris com iphones, minipimers, rotllos de paper de cuina, radio, filmacions amb la càmera de vídeo…… i l’altra història en una època passada, en la que el noi, s’imagina la història del tirànic “Ubu Rei”, història en la qual ell mateix assumeix el paper de fill dels reis de Polònia.

Val a dir que encara que la història en si, no és el que mes em va atraure, si en canvi la manera de representar les dues històries amb canvis sobtats entre les dues èpoques, amb bandes sonores diferents, il·luminació contrastada i actuacions fora de serie, que de ben segur deuran deixar als actors literalment esgotats.

De passar del avorriment…. al gaudi i diversió totals, en tan sols uns minuts, és el que aconsegueix aquesta companyia de Teatre, dirigida de forma magistral per Declan Donnellan, actualment considerat ja tot un mite de l’escena internacional. Els actors en una actuació coral fora de mides, aconsegueixen el que sembla impossible… l’espectacle total.

Un encert també en la posada en escena i l’escenografia que es va transformant d’una manera impensable al llarg de la representació.

Considerem aquesta proposta una de les millors opcions oferides, d’aquest Grec2014, que per altra banda considero força irregular.

AUTORIA: Alfred Jarry

DIRECCIÓ I DRAMATÚRGIA: Declan Donnellan // DIRECCIÓ ASSOCIADA: Michelangelo Marchese, Jane Gibson

INTÈRPRETS: Xavier Boiffier, Camille Cayol, Vincent de Boüard, Christophe Grégoire, Cécile Leterme, Sylvain Levitte

ESCENOGRAFIA: Nick Ormerod // MOVIMENT: Jane Gibson // DISSENY D’IL·LUMINACIÓ: Pascal Noel // COMPOSICIÓ MUSICAL: Davy Sladek, amb músiques addicionals de Paddy Cunneen // DISSENY DE VÍDEO: Benoit Simon, Quentin Vigier //SUPERVISIÓ DE VESTUARI: Angie Burns // AJUDANT DE DIRECCIÓ: Bertrand Lesca

Una producció de Cheek by Jowl en coproducció amb el Barbican (Londres), Les Gémeaux / Sceaux / Scène Nationale i la Comédie de Béthune – Centre Dramatique National du Nord-Pas-de-Calais.

_____________________________________________________________________________

– Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver   – Preu 30 € – (preu pagat: 24 € – abonament Grec)

_____________________________________________________________________________

Voldria comentar a banda, el que cada vegada més, em sembla intolerable en aquest submón de la Cultura, quant s’utilitzen diners públics….

Dijous, vàrem viure aquest esdeveniment teatral, força important per la ciutat de Barcelona, amb un ambient al Teatre Lliure, on es respirava una nit d’estrena molt “especial”, i on estaven presents un enorme grup de gent de la faràndula i alguns polítics, en una concentració tan gran, que crec mai havia vist; les invitacions eren tan nombroses, que el públic “pagano”, és a dir, els que pagàvem la nostra entrada, crec sincerament estàvem en minoria, i relegats a fileres endarrerides a les que acostumem a estar els autèntics “teatraires”, que paguem el preu que ens marquen, per tal de gaudir de la cultura.

El tema de les invitacions al “Festival Grec” és ja tan greu, que em poso malalt en cada una de les funcions a les quals acudim, quan comprovo dia a dia l’enorme cua de persones que em recorden un grup de “voltors”, que sobrevolen la taula posada d’esprofés per a tal fi; un altre cas de corrupció a petita escala, on els diners públics s’utilitzen d’una manera tan poc justa i per tan tan sols un determinat públic de polítics i privilegiats. No estic pas en contra de les invitacions en determinats casos, però el que vàrem veure ahir va ser d’autentic escàndol.

Les persones que intentem comprar les entrades amb molta antelació, si pot ser el mateix dia que surten a la venda, (per tal d’escollir entrades amb la millor visió possible), ens trobem que bona part d’elles estan bloquejades per tal de “premiar” a determinat públic amb la gratuïtat dels espectacles. Després, encara és mes trist comprovar que amb les entrades exhaurides (com en el cas d’ahir), forces butaques es queden buides, per què algun “voltor”convidat, no li acaba de venir de gust assistir.

Tot MOLT TRIST !!!

Estic convençuts que la solució més justa seria que TOTHOM, i quant dic TOTHOM, vol dir exactament això, (començant pel mateix director del Grec,Ramon Simó i continuant pel conseller de Cultura Ferran Mascarell), paguéssim el preu just, que de ben segur no serien els 30 euros, que ara paguen ben poques persones.