El nostre ultim espectacle dins del recinte del mateix Teatre Grec, el vàrem viure aquest divendres passat 18 de juliol; es tracta d’una obra teatral que el propi festival Grec ha encarregat al dramaturg José Sanchis Sinisterra, i per tant s’estrena en aquest marc incomparable que guarda la nostra estimada muntanya de Montjuïc. La idea és que el Festival Grec, cada any, encarregarà una obra a un dramaturg diferent i aquest deurà escriure una peça teatral sobre un tema contemporani.
En José Sanchis Sinisterra, s’ha basat en l’antic text de “Prometeu encadenat“, que es tracta d’una tragèdia de l’antiga Grècia, tradicionalment atribuïda a Esquil i que data del segle IV aC. L’obra tracta del mite d’un tità… Prometeu, que havia enganyat els déus fent que rebessin la pitjor part de qualsevol animal sacrificat i els éssers humans, la millor; a més a més, havia robat el foc per donar-lo als mortals i per això fou castigat per Zeus, a través del seu missatger Hermes.
En aquest cas el personatge és Bartolomeu, que s’encadena a dalt d’una columna o pilastra inacabada d’un pont, a més de 7 metres d’alçada, amb la intenció de provocar amb aquesta acció i el seu posterior suïcidi davant dels mitjans de comunicació, la denúncia d’un sistema capitalista salvatge que ha abocat als essers humans més febles a la catàstrofe econòmica i a la pròpia desintegració de la dignitat humana; vol d’aquesta manera, retornar als humans allò que els déus polítics i econòmics els neguen.
L’abril de 2012, en plena tempesta financera a Grècia, un jubilat, en Dimitris Christoulas, va decidir suïcidar-se d’un tret al capdavant el Parlament grec. Va deixar una nota esfereïdora on afirmava que es negava a haver de sobreviure buscant menjar entre les escombraries. Aquest fet, tràgicament significatiu de les tensions que suporten les classes mitjanes i populars europees, i en especial la gent gran, ha inspirat al director Antonio Simón i al dramaturg José Sanchis Sinisterra.
Aquí, un grup d’ actors i actrius i un cor format per catorze joves graduats de l’Institut del Teatre comparteixen amb el públic la història de Bartomeu, que intenta retornar a la humanitat el tresor que el Banc Mundial, expressió moderna de l’Olimp dels Déus, li nega: la dignitat. Es tracta d’una tragicomèdia contemporània amb un fort component polític i social.
El resultat ha estat força desigual, però als “voltaires” en conjunt ens ha agradat, tant per la seva especial posada en escena, amb l’actor principal pujat a una columna de més de 7 metres …. com pels mitjans audiovisuals potents que s’utilitzen, com la magnífica projecció sobre l’enorme roca de l’escenari del Teatre Grec, d’un edifici on es veu fent vida normal a la gent que viu al mateix i que se’n va desenvolupant a mesura que l’acció escènica tracta cada un dels passatges de l’obra.
Valorem també el fet d’incloure la comicitat que protagonitzen dos “polis” de barri, prepotents i amb una cultura “fora de mides”; és una manera de fer més amable un tema molt dur que actualment ens afecta greument directament o a familiars i amics al nostre voltant. Creiem que és bo sempre aproximar els clàssics al public actual i pensem que s’ha aconseguit fer-ho amb força qualitat.
També ens ha agradat i molt la intervenció del grup de joves graduats de l’Institut del Teatre, en una mena de cor “rapero”, que ballen, gaudeixen de la vida com poden, encara que és passen la major part del seu temps ajupits mirant les pantalletes dels seus mòbils intel·ligents, connectats a la xarxa.
Trobem encertat el fet d’introduir a escena el poder de la premsa digital, dels bloguers, i especialment de la Televisió…. “tot el que no apareix a la tele no existeix per la humanitat”.
Així i tot, l’obra en algun moment decau força, especialment cap al final amb diàlegs entre Hermes i Bartolomé, en una lluita dialèctica entre el poder econòmic passat i l’actual que no s’escau massa amb el tarannà tragicòmic que se li ha volgut donar a aquesta proposta. El càstig que rebrà Bartolomé per la seva gosadia, és realment impactant i espectacular i causa entre el public més d’un ensurt.
Les actuacions globalment estan força bé, destacant evidentment al gran Lluis Soler i en la seva faceta còmica als actors que fan de policia, Tilda Espluga i Bernat Quintana, que es posen al public a la butxaca des de la primera escena.
AUTORIA: José Sanchis Sinisterra
DIRECCIÓ: Antonio Simón
INTÈRPRETS: Lluís Soler, Manel Barceló, Maria Molins, Tilda Espluga, Montse Vellvehí, Bernat Quintana i Xavier Ruano
COR: Arnau Armengol, Ramon Bonvehí, Carles Calabuig, Laura Calvet, Anna Farriol, Ana Roche, Alberto Ruiz, Ivan Giménez, Alicia Lorente, Anna Massó, Marina Mulet, Ariadna Pastor, Laia Pastor, Andrea Portella
ENTRENAMENT ACTORAL I ASSISTÈNCIA A LA DIRECCIÓ DEL COR: Pei Hwee Tan, Arnau Marín, Francesc Torrent // AJUDANT DE DIRECCIÓ: Glòria Balañà // ESCENOGRAFIA: Ramon Simó i Carles Salas // VESTUARI: Irantzu Ortiz // DISSENY DE SO: Damien Bazin // DISSENY DE VÍDEO: Joan Rodón
_____________________________________________________________________________
– Teatre Grec – Preu 28 € – (preu pagat: 22,40 € – abonament)
_____________________________________________________________________________
Per mi és una obra que té una mica de tot, música,cant, ball, humor, drama, i tot està ben fet, però li manca una mica de ritme. En alguns moments, no sé si perquè anava una mica cansada se’m va fer un pèl lenta. El que em va semblar una mica massa exagerat també pel meu gust van ser els policies,divertits, però per mi massa estereotipats a l’estil Tele5. Però bé, fora d’això, l’obra en general força correcte, i com sempre el meu admirat Lluís Soler fantàstic. També em van agradar força el grup de joves,no me’ls esperava i em van sorprendre.
Perdona Nona per trigar mes d’un mes en escriure la meva resposta al teu comentari, però es que el Blog, com hauràs comprovat ha estat “congelat” durant tot aquest temps, per culpa de les nostres “voltades” per Canadà…. 34 dies sense parar i ni un segon dedicat al Blog. Vàrem arribar tot just ahir 25 d’agost.
El que dius sobre “Bartolomé encadenado”, segurament tens una bona part de raó; a nosaltres ens va agradar perquè havíem escoltat a gent que la va veure als assajos i la deixaven força malament. Segurament per això ens va sorprendre favorablement.
El papers dels policies va ser un recurs per fer empassar una obra que d’un altre manera potser seria un pel massa dura pel tema que tractava i el lloc on es representava. Completament d’acord amb tu, amb la valoració de Lluis Soler i el grup de joves del Institut del Teatre.
Una abraçada