Ahir dimarts 20 de juny i dins del nostre abonament, hem pogut veure, al Gran Teatre del Liceu, la producció híbrida d’òpera i dansa DIDO & AENEAS de Henry Purcell.

Henry Purcell (Regne Unit 1659-1695) és considerat com un dels millors compositors de música barroca de tots els temps. La seva òpera Dido and Aeneas va ser composta en una data indeterminada anterior al 1688. Consta de tres actes i el llibret és del dramaturg i poeta Nahum Tate (1652-1715). Està basada en l’obra “Dido, reina de Cartago” de Christopher Marlowe (1564-1593).

Una òpera de cambra que ens parla d’una manera commovedora d’amor i pèrdua, explicant la tràgica història de Virgili sobre Dido, la reina de Cartago i Aeneas, un príncep troià. Va ser estrenada el 1689 al Mr. Josias Priest’s Boarding School for Girls de Chelsea (Londres) i al Gran Teatre del Liceu es va estrenar el 14 de gener del 1956. Des d’aquella data no havia tornat a ser representada en el “nostre” teatre.

Aquesta nova coproducció del Liceu amb Teatros del Canal (on es va estrenar al mes de gener), Théâtre Impérial de Compiègne, Château de Versailles Spectacles i Les Arts Florissants, està dirigida i coreografiada per Blanca Li (Granada 1964) que ens ha ofert la seva particular versió situant la dansa i l’òpera a un mateix pla respectant l’essència lírica de l’obra. Danses i veus s’entrellacen constantment i els ballarins (membres de la Companyia Blanca Li) es fusionen amb naturalitat amb els solistes i el cor.

Blanca Li dirigeix actualment els Teatros del Canal des del 2019. 

Els cossos i els gestos dels ballarins, que es desenvolupen en un pla inferior, damunt d’una fina capa d’aigua, reforcen la representació dels sentiments dels protagonistes, passió, alegria, tristesa …. Els personatges estan situats a un altre nivell, en paraules de la directora, estan situats en un nivell diví per aconseguir que la interpretació i la narració estigui en l’emoció de la veu. Aquesta posada en escena a diferents nivells proporcionen diverses lectures de la mateixa història en el mateix moment.

William Christie (Nova York 1944), especialista de la música del barroc europeu, en aquesta producció ha estat el director musical, dirigint a sobre de l’escenari el Cor i Orquestra de Les Arts Florissants, formació creada per ell el 1979.

Una espectacular posada en escena on l’orquestra està situada en el mateix escenari i que ens permet que tots els participants ens expliquin la història i la complementin amb la veu, el moviment i la música.

La princesa Didó (la mezzosoprano Kate Lindsey), reina de Cartago, confessa a la seva confident i germana Belinda (la soprano Ana Vieira Leite) que estima Aeneas (el baríton Renato Dolcini), el príncep troià que es troba com a hoste a Cartago. Aeneas comparteix l’amor que Didó li manifesta.

Ara bé, les Bruixes (les sopranos Maud Gnidzaz i Virginie Thomas), envejoses, conspiren per destruir aquest idil·li i, sota l’aparença de Mercuri, s’apareixen a Aeneas i l’exhorten a abandonar Cartago —i Didó— per tornar a Hespèria i fundar una nova Troia, Roma. Així ho fa i els seus navilis lleven àncores. Amb el cor destrossat, Didó no tindrà cap més refugi que la seva pròpia mort. Quan, en un gir argumental, Aeneas decideix tornar i quedar-se al seu costat ja és tard perquè la seva estimada s’ha llevat la vida. 

Completen el cast els tenors Jacob Lawrence (mariner), Michael Loughlin Smith (esperit), Bastien Rimondi i Daniel Brant, el baix-baríton Padraic Rowan i el baix Christophe Gautier.

S’ha definit aquesta producció com un híbrid equilibrat entre òpera i dansa que, s’articula mitjançant la connexió dels cors, passatges individuals cantats i números de ball. De fet, a la programació del Liceu està situada dins de l’apartat de dansa. Segurament per aquesta causa alguns habituals del Liceu, als que no li agrada massa la dansa, es perdran aquesta magnífica òpera barroca.

Ha estat una producció magnífica on tot està equilibrat, l’escenografia (Evi Keller) és molt sòbria amb una il·luminació daurada (Pascal Laajili) i els personatges protagonistes se’ns presenten com estàtues damunt d’un pedestal que són moguts a escena per membres del cor o del cos de ball. Aquests decorats neutres i la llum subtil ens fan centrar l’atenció en el cos de ball que ocupa contínuament l’escenari i llisquen damunt d’ell transmeten la sensació de moviment continu.

Potser és una mica tard, ja que a la nostra edat estem descobrint que la música barroca cada dia ens agrada més. 

Unes magnífiques veus i una orquestra d’una sensibilitat exquisida han fet que, amb el cos de ball i les veus del cor, hàgim pogut gaudir d’una magnífica nit d’òpera.