Site icon

– Òpera al cinema – CARMEN (*****) de Bizet (3/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 01/11/2014

L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.

De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.

La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.

No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.

Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.

Us preguntareu dons com justifico la meva valoració màxima de 5 estrelles sobre aquesta producció…. i us contesto ràpidament, pel conjunt de veus dels principals papers d’aquesta òpera, que des de el meu punt de vista han aconseguit una de les més equilibrades i millors versions que mai s’han pogut veure.

La gran protagonista de la vetllada ha estat la mezzo-soprano Anita Rachvelishvili que amb una potent i equilibradissima veu, va interpretar de forma extraordinària el paper de Carmen; però és que a mes, la interpretació en l’àmbit de l’actuació teatral, va estar a una gran alçada i va superar amb nota les teòriques mancances que el seu cos exuberant podria haver fet malmetre la visió que aquest personatge ha de donar a l’escena; es va moure, ballar i mostrar el seu cos, com la Carmen més sensual i sexual que ha conegut mai els escenaris.

La soprano Anita Hartig en el paper de Micaela va estar esplèndida, igual que el baix Ildar Abdrazakov en el paper de Escamillo; la qualitat mostrada per aquests dos cantants era unànime entre totes les persones que vaig parlar a l’entreacte i a la sortida; no va ser així amb el Don José interpretat pel tenor Aleksandrs Antonenko, que a mi em va agradar força però no tothom estava d’acord.

Cal també afegir a la bona valoració, la meva dèria per la música d’aquesta òpera, que ha estat magistralment interpretada per l’orquestra del Metropolitan Operan House, sota la batuta d’un excel·lent director granadí, Pablo Heras-Casado, que ha sabut trobar el punt exacte per treure el millor d’una orquestra de qualitat gairebé insuperable.

Per arrodonir tot plegat, els dos solos de dansa que inicien el primer i tercer acte, m’han arribat a posar la pell de gallina.

Una vetllada operística per recordar.

CARMEN de Georges Bizet
Llibret de Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée
Director musical: Pablo Heras-Casado
Carmen: Anita Rachvelishvili / Don José: Aleksandrs Antonenko / Micaela: Anita Hartig / Escamillo: Ildar Abdrazakov / Frasquita: Kiri Deonarine / Mercédès: Jennifer Johnson Cano / Remendado: Eduardo Valdes / Dancaïre: Malcolm MacKenzie / Zuniga: Keith Miller / Moralès: John Moore / Ballarinsr: Maria KowroskiMartin Harvey
Producció – Posada en escena: Richard Eyre / Escenografia: Rob Howell / Vestuari: Irene Bohan / Dissenyador d’il·luminació: Peter Mumford / Coreògraf: Christopher Wheeldon /Director de Filmació: Matthew Diamant

Cargols a la tardor – col·laboració de la nostra amiga Ma. Lluïsa

 

Exit mobile version