Arxiu d'etiquetes: MET

– Òpera al cinema – IOLANTA de Txaikovski (🐌🐌🐌🐌) – EL CASTELL DE BARBABLAVA de Bartok (🐌🐌🐌🐌) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 14/02/2015

Aquest passat dissabte vàrem assistir a la que ha estat segurament la millor sessió d’òpera oferida en directe, d’aquesta temporada pel Metropolitan Opera de NY… i precisament ho diem quan nosaltres estem valorant molt seriosament no abonar-nos la temporada vinent, ja que no ens acaben de satisfer les produccions, amb unes posades en escena carrinclones … i sobretot per la deficient imatge (molt fosca) i un so pèssim, culpa de la tècnica emprada per propi MET i no pas dels cinemes que les projecten. No hi ha comparació amb la qualitat que s’ofereix en altres teatres com el ROH de Londres o també si ho comparem amb la magnífica retransmissió que s’ha fet recentment de NORMA des del nostre Gran Teatre del Liceu.

De moment el MET ja ha anunciat les 10 retransmissions de la temporada vinent 2015/2016:

Il Trovatore de Verdi – 3/10/2015
Otello de Verdi – 17/10/2015
Tannhäuser de Wagner – 31/10/2015
Lulu de Berg – 21/11/2015
Les Pecheurs de Perles de Bizet – 16/01/2016
Turandot de Puccini – 30/01/2016
Manon Lescaut de Puccini – 5/03/2016
Madama Butterfly de Puccini – 2/04/2016
Roberto Devrereux de Donizetti – 16/04/2016
Elektra de Strauss – 30/04/2016

Ja veurem el que fem, però ara mateix crec que potser farem una tria molt reduïda.

Però, com ja he dit, aquest dissabte vàrem gaudir de valent, per la doble retransmissió de dues òperes:

IOLANTA de Piotr Ilitx Txaikovski, òpera en un acte amb llibret del seu germà Modest Txaikovski ; va ser estrenada l’any 1890 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg en un programa doble, òpera i ballet, junt amb el ballet El trencanous, que es va estrenar en la mateixa sessió.

IMG_0555

L’acció ens porta a una cort de l’edat mitjana francesa amb un interessant personatge, Iolanta, una princesa cega de naixement que adquireix la vista per una barreja de medicina oriental, fe cristiana i amor humà d’un cavaller, evidentment també noble, que arriba casualment fins al seu castell. L’obra exigeix ​​un repartiment extens de primeres figures: soprano, tenor, dos barítons i baix.

Continua llegint

– Òpera al cinema – LA VÍDUA ALEGRE (🐌🐌🐌) The merry Widow de Franz Lehár (5/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 17/01/2015

Anàvem aquest passat dissabte als cinemes Icària Yelmo amb molta il·lusió, perquè per primer cop veuríem l’opereta LA VÍDUA ALEGRE, “Die lustige Witwe” de Franz Lehár, encara que en la versió anglesa “The merry Widow”, retransmesa en directe des del Metropolitan de New York. Ja us avanço que ens va decebre força i encara que veieu en capçalera la valoració de tres 🐌 , la qual cosa significaria que ens hauria agradat, no va ser així i únicament mantenim aquesta valoració per què la música d’aquesta òpera, te fragments molt coneguts, que ens agraden molt.

La vídua alegre, és en realitat una opereta, però això tant me fa, ja que a vegades moltes operetes poden superar en qualitat a òperes reconegudes. El seu llibret està escrit per Viktor Léon i Leo Stein, que es van basar en la comèdia “L’attaché d’ambassade” d’Henri Meilhac. La seva estrena va ser l’any 1905 a Viena.

2015/01/img_0115.jpg

El compositor austre-hongarès, Franz Lehár (1870 – 1948) va ser conegut principalment per les seves operetes i “La vídua alegre” sense cap mena de dubte, és la més cèlebre; però també va compondre sonates, poemes simfònics, marxes, i un gran nombre de valsos, alguns dels quals formen part de les partitures de les operetes, com en el cas que ens ocupa.

Entre els passatges musicals més coneguts de “La vídua alegre”, es troben la cançó Vilia i també el Vals de la vídua alegre.

La historia, està ambientada en un país imaginari on una “bellíssima jove” ha quedat vídua del seu marit milionari i ha de casar-se novament per raons d’Estat. Una comèdia amb un argument força senzill que des del seu inici ja es veu avenir com acabarà.

El MET ha escollit per protagonitzar aquesta “femme fatale” a la coneguda soprano RENÉE FLEMING, segurament no tant jove com s’escau al paper que ha d’interpretar; així i tot és la que va aportar més de tota la producció, independentment és clar, de la meravellosa música de la mateixa opereta.

Continua llegint

– Òpera al cinema – CARMEN (*****) de Bizet (3/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 01/11/2014

L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.

Carmen-Slide

De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.

La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.

carmen_met3

No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.

Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.

Continua llegint

– Òpera al cinema – RUSALKA (**) de Dvorak – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 08/02/2014

Fa una mica mes d’un any, precisament quan l’Anna Lizaràn ens estava deixant, nosaltres estàvem en aquell precís moment al Gran Teatre del Liceu, veient l’òpera RUSALKA de Dvorak. L’òpera ens va agradar molt i la varem valorar amb 4 estrelles i la extraordinària posada en escena en 5 estrelles, ja que sense trair ni una sola paraula del text ni per suposat, sense trair la musica, ens la va apropar molt al nostre present. Varem sortir del Liceu aquella nit realment eufòrics per el gran espectacle que havíem pogut veure.

Rusalka Met 2014 cartell 2

Aquest dissabte, tornem a veure la mateixa RUSALKA en directe des de el Metroplitan de Nova York, a traves de les pantalles dels Cinemes Icaria Yelmo de Barcelona. Malauradament en aquesta ocasió han volgut ser fidels al 100% i s’ha representat amb una escenografia que vol ser “hiper realista” simulant el llac dins del bosc i el Palau del príncep.  Tot reconeixen la perfecció de la escenografia, a mi l’òpera, encara que sembli mentida, se m’ha fet feixuga i força avorrida. Mes que un llac, semblava un pantà tenebrós o les portes de l’infern….. mes que un compte de fades, semblava que es tractava d’uns història de terror.

Estem d’acord que l’important d’una òpera es la música i les veus…. i el que menys, l’argument i en aquest cas, claríssimament m’he importava ben poc l’historia de les nimfes, el Gnom del aigua i els esperits, la bruixa lletxa i el príncep blau. Es , mes si aquesta producció l’hagués escoltat tan sols per àudio, l’hauria valorat de ben segur amb 4 estrelles.

Rusalka Met 2014 6

Però insisteixo, la representació d’una òpera te molt d’espectacle, ja que es la barreja de Teatre, veu i musica. La posada en escena, la escenografia i sobretot el vestuari m’ha semblat penosa i tristíssima.  Tota la representació en penombra, perquè no es veies amb claredat el cartró pedra, obligava al tècnic de llum il·luminar amb un focus (tipus espelma), a cada cantant per tal que no s’entrebanqués i per que es pogués distingir una mica entre tanta fullaraca.

Continua llegint

– Òpera al cinema – EUGENE ONEGUIN (****) de Txaikovski – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 05/10/2013

Fa molt poc temps que conec aquesta òpera de Piotr Ilitx Txaikovski, a pesar de ser un dels compositors que em va fer descobrir la música que anomenen “Clàssica”. En tan sols uns pocs mesos he pogut gaudir de dos produccions diferents de EUGENE ONEGUIN i en aquest poc temps (tan sols 8 mesos), ha passat del desconeixement total a una de les meves òperes preferides.

El 20 de febrer d’aquest mateix 2013, vaig assistir a la representació d’aquesta mateixa òpera, en directe des del Royal Opera House de Londres en una producció de Kasper Holten. En aquella ocasió els protagonistes principals van estar  Krassimira Stoyanova en el paper de Tatyana,  Simon Keenlyside en el d’Eugene Onegin i Pavol Breslik en el de Lensky.

Eugene Onegin és una òpera en tres actes, amb música de Piotr Ilitx Txaikovski i llibret de K. Shilovski i Modest Txaikovski, germà del compositor, basat en la novel·la homònima en vers d’Aleksandr Puixkin, publicada l’any 1831. Txaikovski es va negar a què l’obra fóra estrenada al Teatre Bolxoi perquè desconfiava que els seus madurs i acomodats cantants pogueren transmetre la frescor i la vitalitat que ell desitjava, de manera que va decidir estrenar-la en una funció del Conservatori de Moscou, a càrrec d’un grup d’estudiants, el 29 de març de 1879. Posteriorment s’estrenaria en el Teatre Bolxoi de Moscou.

Continua llegint