Arxiu d'etiquetes: Rob Howell

– Òpera al cinema – CARMEN (*****) de Bizet (3/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 01/11/2014

L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.

Carmen-Slide

De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.

La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.

carmen_met3

No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.

Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.

Continua llegint

– Òpera al cinema – LES NOCES DE FÍGARO (***) de Wolfgang Amadeus Mozart (2/9) – en directe des del MET de NY – Cinemes Yelmo Icaria – 18/10/2014

S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.

La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.

IMG_8762.JPG

Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.

Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.

Continua llegint