Arxiu d'etiquetes: Anita Hartig

– Òpera al cinema – TURANDOT de Puccini (🐌🐌+ 🐚) – en directe des del MET – Cinemes Yelmo Icaria – 30/01/2016

El dissabte de la setmana passada tornem a veure una òpera; la segona en menys de 24 hores i amb un resultat molt millor, malgrat que tampoc per tirar coets. Aquesta vegada es tracta de TURANDOT de Giacomo Puccini, òpera que ja hem vist forces vegades, malgrat que la que em porta millors records va ser la que es va programar al Gran Teatre del Liceu per la temporada 1999/2000, amb una magnífica posada en escena de la nostra Núria Espert.

Aquesta producció que hem pogut veure als cinemes ha estat retransmesa en directe des del Metropolitan Òpera House de New York als cinemes de tot el món. A Barcelona té l’exclusiva els cinemes Icaria Yelmo i cap allà ens hem arribat.

Cartell Turandot MET

Dues dècades després de Madama Butterfly, Puccini tornava a l’Extrem Orient, en aquesta ocasió, a la Xina, per desenvolupar la que va ser la seva obra pòstuma, Turandot. Aquesta òpera però, va quedar inacabada a la mort de Puccini, i va ser completada per Franco Alfano; va ser estrenada a la Scala de Milà l’any 1926, dos anys després de la mort del compositor… i malgrat aquesta circumstància, va gaudir d’una gran acceptació des de llavors, amb fragments que han sobrepassat la línia del públic melòman, per arribar al gran públic: “Nessun dorma“, “In questa reggia” o “Signore, ascolta”.

Continua llegint

– Òpera al cinema – CARMEN (*****) de Bizet (3/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 01/11/2014

L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.

Carmen-Slide

De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.

La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.

carmen_met3

No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.

Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.

Continua llegint