Arxiu d'etiquetes: ILDAR ABDRAZAKOV

– Òpera al cinema – CARMEN (*****) de Bizet (3/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 01/11/2014

L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.

Carmen-Slide

De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.

La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.

carmen_met3

No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.

Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.

Continua llegint

– Òpera al cinema – LES NOCES DE FÍGARO (***) de Wolfgang Amadeus Mozart (2/9) – en directe des del MET de NY – Cinemes Yelmo Icaria – 18/10/2014

S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.

La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.

IMG_8762.JPG

Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.

Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.

Continua llegint

– Òpera al cinema – PRINCE IGOR (****) de Borodin – en directe des de el Metropolitan de NY – Cinemes Yelmo Icaria – 01/03/2014

 

Desprès d’un magnífic dinar al restaurant XEMEI (***) – (cuina Veneciana) per tal de celebrar l’aniversari de l’IMMA de forma anticipada, amb els nostre fills, No és el millor moment per intentar veure per primera vagada una òpera desconeguda per nosaltres i menys si aquesta òpera te una durada total de 4 hores i mitja.

IGOR

Però tot i així i gràcies als cops de colza de l’Imma vaig poder aconseguir amb molts esforços no caure del tot en els braços de Morfeu.   Es tractava de l’òpera PRINCE IGOR de Aleksandr Borodín i retransmesa en directe des del Teatre Metropolitan de New York.

Se que no es normal començar per la posada en escena, però a mi es un dels factors que m’atrau d’una representació d’òpera, segurament degut a que ès tracta de la part mes Teatraire del espectacle…..  En aquest cas el “culpable” de la posada en escena i també de l’escenografia ha estat en Dmitri Tcherniakov, un director rus que sembla acostuma a revolucionar e incomodar als mes tradicionalistes… els que volen tot exactament igual, fil per randa tal i com es va pensar l’òpera el dia de la seva estrena.

Prince Igor, és una òpera en quatre actes i un pròleg amb música d’Aleksandr Borodín i llibret rus del mateix compositor . A causa de la mort de Borodín en 1887 , l’òpera va quedar inacabada i la partitura va ser corregida i acabada pels compositors Nikolai Rimski – Kórsakov i Aleksandr Glazunov . L’estrena pòstum va tenir lloc a Sant Petersburg , al teatre Mariinski , el 4 de novembre de 1890.
El llibret està basat en una epopeia russa del segle XII i es correspon, vagament , amb la història narrada en el Cantar de les hosts d’Ígor, que relata la campanya del príncep rus Ígor Sviatoslávich en contra les tribus dels polovtsy , invasores a 1185.
La partitura inclou les famoses danses corals conegudes com « Danses polovtsianes » ( o Danses dels polovtsy ) , que van divulgar a Europa occidental els ballets de Diàguilev i que s’interpreten independentment en els concerts.

playsartof-Prince-Igor-Metr--e1392937888527

En aquest cas ha estat força mesurat i únicament en el primer acte ha transgredit i de quina manera la posada en escena un cop el Príncep ha estat derrotat a la batalla pels seus enemics.  L’escenografia representa un camp ple de roselles, realment impactant i bellíssim on es representen la tragèdia de la pèrdua del seu exercit i es barregen escenes tràgiques, somnis i es transformen els personatges de les conegudíssimes “danses  polovtsianes” en esperits que reneixen de  les seves cendres en el mateix camp de batalla.   Per mi el millor de la nit.

Continua llegint

– Òpera al cinema – MEPHISTOPHELES (****) Òpera de San Francisco – 03/10/2013

MEFISTOFELELa temporada de l’Òpera de San Francisco s’incia amb una retransmissió en “fals” directe als cinemes de tot el món. La diferencia horària entre Barcelona i San Francisco on son 9 hores menys que aquí; per tant si fos en directe “real”, s’ hauria de veure aquí a les 4: 30 de la matinada del dia 3/10. Per tant és retarda la seva retransmissió a una hora mes raonable de visió per tota Europa.

Es tracta de l’Òpera  MEPHISTOPHELES; composta per un pròleg, quatre actes i epíleg d’ARRIGO BOITO, amb llibret del mateix compositor basat en el Faust de Goethe. Va ser estrenada el 1868 al teatre la Scala de Milà, amb un fracàs estrepitos, el que va obligar l’autor a revisar-la. La versió revisada definitiva es va estrenar a Bolonya el 4 d’octubre de 1875. A Barcelona va ser estrenada al 1880.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Segons el New York Times, es tracta d’una  producció monumental “de gran esplendor coral i riquesa melòdica … una de les produccions més impressionants mai vista al War Memorial Opera House de San Francisco.

 En el Mefistofele de Boito es planteja fins a cert punt el problema de la salvació de l’ésser humà, el tema del mal al món, així com els moments crucials de la segona part incloent la recerca de la bellesa i el pacte amb el diable, oferint-li la seva ànima a canvi de què s’aturi el temps i poder perpetuar la seva bellesa. Però quan això passa, Faust ja no està pensant en la bellesa física sinó en l’espiritual, i és per això que quan diu les paraules fatals «Arresti, sei bello» («Aturat, moment, ets bonic!»), Mefistofele ja ha perdut tot el poder sobre ell.
El personatge més aconseguit i interessant és, indubtablement, la figura del protagonista, Mefistofele, primera gran figura demoníaca de l’òpera italiana de finals del segle: la primera que s’oposa a la divinitat  i la primera que expressa manifestament el seu menyspreu davant l’amor, fins aleshores mite intocable de l’òpera romàntica.

Era el primer cop que veiem i escoltàvem aquesta òpera i per tant estàvem oberts a descobrir-la amb el risc que sempre comporta una primera audició on no te és familiar ni una sola nota. La sorpresa és que tota l’opera ens va semblar familiar i molt fàcil d’assimilar. L’espectacularitat de les grans masses corals, que estan presents en bona part de la representació, la fan mes fàcil de digerir, així com també per l’espectacularitat de la seva posada en escena.

Continua llegint