La temporada passada aquesta proposta, “Liceistes i Cruzados” de Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler), ja es va representar a la Sala Tallers del TNC, però crec que mes que res, va estar com una mena d’assaig a veure la reacció del públic i la seva acollida. No cal dir que l’assaig va resultar absolutament positiu, i és per aquesta causa que ara l’han reposat i no pas per tres dies, sinó per tot un mes i amb tots els honors, a la sala petita del mateix teatre.
Es tracta d’un “divertimento”, una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets. Aquesta obra va ser estrenada al teatre de Varietats de Barcelona, la nit del 7 d’agost de 1865
El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que fins aleshores havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i alhora va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte a les noves sales.
La inauguració del Gran Teatre del Liceu, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre “liceistes” i “cruzados”, entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu.
No cal dir que com aficionats a l’òpera i com abonats al Liceu, aquest tema ens ha interessat força, encara que ens temíem que aquest tipus d’humor no acabaria de quadrar massa amb el nostre gust teatral.
La sorpresa ha estat majúscula i ens hem trobat amb una petita joia teatral i a sobre de gaudir d’unes molt bones interpretacions, no hem parat de riure durant tota la representació. Ens ha agradat molt la posada en escena, en la que els intèrprets no abandonen mai l’escenari i simplement quan no els hi toca actuar s’asseuen a les butaques del saló on simula que passa tot l’argument.
Una molt bona direcció i adaptació de Jordi Prat i Coll, recolzada per una aconseguidíssima escenografia (Ricard Prat i Coll), i un vestuari d’època excel·lent (Miriam Compte). La Direcció musical e interpretació al piano en directe és a càrrec d’Andreu Gallèn, que acompanya les veus en alguna ocasió dels actors (que no cantants) i que sorprenen per la seva acceptable qualitat de veu i afinació.
Les interpretacions són en general molt bones i és que es tracta d’una actuació coral, encara que personalment crec que va sobresortir la de Jordi Banacolocha i sobretot la d’una Anna Moliner que ens va sorprendre per la seva vitalitat i grandíssima qualitat, que creiem l’ha acabat de col·locar en el rànquing de les millors actrius de l’escena a Catalunya….. un treball magnífic que es mereix el reconeixement de tot l’equip….. senzillament “brutal”.
Us la recomanem amb els ulls tancats, ja que és un espectacle que segur agradarà a tothom, encara que no sigui aficionat a l’òpera. La podreu veure al TNC fins al 9 de Novembre…. si senyors, efectivament, el dia que hauríem de decidir d’una vegada, deixar de pertànyer a un estat que ens menysprea en totes i cada una de les seves accions.
Direcció i adaptació: Jordi Prat i Coll
