Arxiu d'etiquetes: Jordi Prat i Coll

– 161 – Teatre – VESPRES DE LA BEATA VERGE (🐌🐌🐌) —– Escenari Joan Brossa – (temp. 19/20 – espectacle 109 ) – 2020.02.19

VESPRES DE LA BEATA VERGE (temp. 19/20 – espectacle 109)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d’estrena a l’Escenari Joan Brossa.

Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.

Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s’havia suïcidat, llençant-se per la finestra.

Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, direcció de Jordi Prat i Coll i interpretada per Oriol Genís i Roger Vilà, ha tornat a l’Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.

Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s’ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d’una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar…

Continua llegint

– 021 – Teatre – LA RAMBLA DE LES FLORISTES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 011) – 2019.11.03

LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 19/20 – espectacle nº 011)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l’Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats …. Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d’un clàssic del teatre català, d’un text en vers que algú podria arribar a titllar de “caspós” i “empolsegat”, però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l’Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l’altra ànima de les Rambles, l’Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d’abans, amb els ulls d’ara, tal com ja va fer amb “Liceistes i cruzados” (2014) o els “Jocs Florals de Canprosa” (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d’avui llençant les llums al cel, … i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l’atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Continua llegint

– 071 – Teatre – ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (🐌🐌🐌) – TNC – Sala Gran – 2018.10.05 (temp. 18/19 – espectacle. nº 052)

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.

Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.

Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.

Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.

Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.

La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.

Continua llegint

– Teatre – REQUIEM FOR EVITA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Seca Espai Brossa – 2018.05.09 i 2018.05.27 (temp. 17/18 – espectacle  nº 263 i 281)

REQUIEM FOR EVITA (temp. 17/18 – espec. nº 263 i 281)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Abans de començar la crònica, d’entrada haig de dir que aquest espectacle m’ha arribat a posar “gallina de piel” forces vegades durant la representació i sobretot he rigut com feia temps no ho feia en una sala de teatre i he passat una estona super divertida, que m’ha passat volant.

Aquesta vegada vaig anar tot sol, ja que l’Imma no va poder assistir per estar reclosa a casa, per recuperar-se al més aviat possible d’una intervenció quirúrgica sense importància, però que la impossibilita caminar amb normalitat. Sense cap mena de dubte, quan l’Imma es vegi capaç, tornarem plegats a gaudir per segon cop d’aquesta meravella d’espectacle, que com veieu a mi m’ha fascinat.

En finalitzar l’espectacle el dia de l’estrena en Jordi Prat i Coll, director i autor de la dramatúrgia de l’espectacle, ens va explicar (no sé pas si feia broma o parlava seriosament) que el que desitjava era representar el Musical “Evita”, però que pel tema de la impossibilitat d’obtenir permisos i sobretot per manca de pressupost, va pensar que podia crear una proposta més senzilla i de petit format, sobre el personatge d’Eva Perón, en pla de comèdia i ambientada en un acte de fe similar al de les religions que tots nosaltres coneixem.

REQUIEM FOR EVITA compta amb Jordi Vidal, Andreu Gallén i l’alternança dels actors Ivan Labanda i Anna Moliner, segons els dies, en un calendari determinat i publicat a la web del Teatre.

Aquest espectacle va ser estrenat a Temporada Alta l’any 2016, i llavors estava protagonitzat en el paper d’Evita, per Anna Moliner; ara arriba en programació a La Seca, Espai Brossa i aquest paper s’ho combinen, com ja he dit, Ivan Labanda i Anna Moliner. Dimecres passat, dia de l’estrena, va ser protagonitzat per Ivan Labanda malgrat que en finalitzar la representació i per ser un dia “especial”, ens van obsequiar amb un “bonus track” extra de l’Anna Moliner amb la cancó … Don’t cry for me Argentina. 

Continua llegint

– Teatre (275) – ELS TRES ANIVERSARIS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 06.05.2017

ELS TRES ANIVERSARIS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquest passat divendres vam assistir a una de les preestrenes d’aquesta comèdia de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret, tal com ens van explicar a la roda de premsa.

Estem a La Villarroel, distribuïts a dues bandes, la funció encara no comença i els actors es dirigeixen a persones del públic, entre ells nosaltres, i ens pregunten si hem vingut a la festa d’aniversari de la Irina i quina relació és la que tenim amb ella, si som amics o companys de facultat.

La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa.

Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no ens agraden però que no som capaços de canviar perquè no en sabem o perquè és més còmode no fer-ho i deixar les coses com estan.

El muntatge porta a escena la realitat dels Freudenbach, una família alemanya rica vinguda a menys, i els seus protagonistes són els quatre germans criats en un entorn lliure i intel·lectual, que els ha convertit en uns pensadors brillants i uns cínics empedreïts. Tots ells són potencialment capaços de desenvolupar coses però la seva inacció, la seva dedicació a la beguda i a l’autoreflexió els fa incapaços d’assumir la vida quotidiana, d’acceptar que han de treballar per conservar el que encara els hi queda i per intentar sortir d’una rutina que els ofega.

Continua llegint

– Teatre (223) – LLIBRÀLEGS (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Biblioteca – 28.03.2017

LLIBRÀLEGS – (Diàlegs Teatrals amb els llibres com a rerefons)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Una activitat exclusiva per abonats que hem pogut gaudir a la Biblioteca del Teatre Lliure. Dirigida per Jordi Prat i Coll consisteix en la interpretació de petites peces teatrals encadenades, diàlegs breus entre dos personatges en què els llibres i la paraula hi tenen un paper clau.

La proposta consta de dues sessions diferents de 40 minuts de durada cadascuna, i nosaltres hem assistit a la segona d’elles.

Una idea nascuda de la col·laboració entre la llibreria Nollegiu de Barcelona i el Festival Temporada Alta de Girona, amb la idea de portar els teatres a les biblioteques i accedir a nous públics. Un muntatge minimalista on els llibres, la paraula i les interpretacions són els protagonistes. Unes lectures que, en paraules d’en Lluís Pasqual necessiten forçosament produir-se en una biblioteca, unes paraules que busquen fer-se escoltar en un altre lloc i d’una altra manera.

Han estat 4 textos interpretats per Albert Ausellé i Mireia Piferrer que ens han fet vibrar amb les seves interpretacions dels diàlegs:

Un lloc segur de Victoria Szpunberg

El gra i la palla d’Albert Arribas

Em parlen! De Marc Rosich

Jericó de Llàtzer Garcia

Quatre dramaturgs a qui el director de la proposta va encarregar expressament aquests textos perquè són quatre autors compromesos amb les paraules i saben de la seva capacitat per ferir, fer política, enamorar, commoure, emocionar o fer imaginar nous mons.

Continua llegint

2016.11.30 – Teatre (108) – LA FORTUNA DE SÍLVIA (🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita

LA FORTUNA DE SÍLVIA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Potser esperàvem massa, potser perquè estem mal acostumats a què gairebé tot el que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ha de tenir la màxima qualitat possible… i aquesta representació des del nostre punt de vista no ha estat a l’alçada. El cert és que ahir vàrem sortir de la Sala Petita del TNC, molt decebuts.

Creiem que la causa no ha estat en l’elecció d’aquest text de Josep Maria de Sagarra, perquè creiem que cal donar a conèixer als espectadors de Teatre, els grans escriptors que posseeix la literatura catalana; la nostra decepció, és deguda especialment, al que creiem ha estat una direcció errònia en molts aspectes, que intentarem raonar en aquest espai.

la-fortuna-de-silvia-tnc-2

Sílvia és un personatge que posseeix un caràcter una mica bohemi, un estereotip que per l’època era gairebé un escàndol; volia educar als seus fills com creia que havia de fer-ho i no pas com li volia imposar la societat on vivia; no es tractava d’una activista però posseïa una gran lucidesa perquè tenia molt clar que volia ser lliure; al principi de l’obra depèn econòmicament dels altres i a poc a poc va trencant amb aquests lligams, perquè s’adona que la felicitat no la trobarà en una vida còmoda econòmicament, sinó en aconseguir ser lliure.

El primer quadre escènic ens presenta a Sílvia, la mare (Laura Conejero) i al fill Abel (Albert Baró), al menjador de casa seva, tot remenant unes fotografies, que els fan rememorar aspectes de quan la Sílvia encara no era vídua, fins que troben la fotografia on ella lluïa un preciós vestit de nit, que en bona part va marcar la resta de la seva vida. En aquesta llarga escena les interpretacions no ens les hem cregut en cap moment i ens han recordat una manera de fer de teatre molt impostat, que malauradament s’acostuma a utilitzar massa sovint al teatre madrileny, i que a nosaltres ens treu de polleguera.

Continua llegint

– Teatre – JA DESCANSARÉ QUAN SIGUI MORT (🐌+ 🐚) – Teatre Eòlia – 15/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest diumenge hem tornat al Teatre Eòlia i és que fa menys d’un mes que el vàrem trepitjar per primer cop i vàrem gaudir d’una bona experiència amb el treball dels alumnes amb la producció EL DESPERTAR, que ens va agradar força, tant en la posada en escena com la majoria de les interpretacions.  Aquesta vegada però no hem tingut la mateixa sort i el resultat ens ha decebut força.

Ja descansare quan sigui mort - Teatre Eòlia

JA DESCANSARÉ QUAN SIGUI MORT es tracta d’un treball de fi de carrera de la primera promoció de l’escola superior d’art dramàtic Eòlia.

Una petita història feta a partir de les misèries i soledats de deu personatges que viuen a Munic. Uns són fruit de la generació de guerra. Els altres de la democràcia. Una democràcia potser no volguda però si imposada per l’alliberament aliat. Ja descansaré quan sigui mort, és pur Fassbinder: melodrama, sèrie B, drogues, mesquinesa, homosexualitat, transvestisme, heterosexualitat, vida i mort.

Hem de dir abans d’escriure la nostra valoració, que són assidus espectadors de propostes que els alumnes de l’Institut del Teatre ofereixen de forma gratuïta, com a resultat dels seus estudis d’Arts escèniques i mai ens han decebut… tot al contrari, ja que moltes vegades superen amb escreix propostes que es poden veure al Teatre comercial.

Continua llegint

– Teatre – LICEISTES I CRUZADOS (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 09/10/2014

La temporada passada aquesta proposta, “Liceistes i Cruzados” de Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler), ja es va representar a la Sala Tallers del TNC, però crec que mes que res, va estar com una mena d’assaig a veure la reacció del públic i la seva acollida. No cal dir que l’assaig va resultar absolutament positiu, i és per aquesta causa que ara l’han reposat i no pas per tres dies, sinó per tot un mes i amb tots els honors, a la sala petita del mateix teatre.

liceistes1

Es tracta d’un “divertimento”, una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets. Aquesta obra va ser estrenada al teatre de Varietats de Barcelona, la nit del 7 d’agost de 1865

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que fins aleshores havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i alhora va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte a les noves sales.
La inauguració del Gran Teatre del Liceu, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre “liceistes” i “cruzados”, entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. 

No cal dir que com aficionats a l’òpera i com abonats al Liceu, aquest tema ens ha interessat força, encara que ens temíem que aquest tipus d’humor no acabaria de quadrar massa amb el nostre gust teatral.

Continua llegint