– Teatre – EL JOC DE L’AMOR I DE L’ATZAR (**) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 29/05/2014

Decepció per l’obra escollida pel retorn de Josep Maria Flotats al TNC.

Recordem amb admiració l’època daurada de Flotats davant del vaixell insígnia del Teatre a Catalunya.  Recordem quant actuava al Teatre Poliorama i l’admiràvem de debò…. després,  el seu nomenament per part de Jordi Pujol per arrancar, llavors, el projecte de un Teatre Nacional de Catalunya. Vàrem gaudir de molt bon Teatre aquells primers anys sota la direcció, quant la Sala Gran del TNC era per tots admirada i tots nosaltres la posàvem con bon exemple del que deuria ser un Teatre; llavors  es presentaven escenografies espectaculars mai vistes. Tot canvia i ara resulta que quasi tots el professionals del Teatre tiren “pestes” d’una sala que consideren excessiva en tots aspectes.

Però també recordem amb infinita tristesa i vergonya aliena, quan per motius polítics va ser destituït per el conseller de torn, aquell 23 de setembre de 1997.

Evidentment Flotats, que va formar part de la Comedie  Française en els anys 70/80, ara ha volgut escollir un text de un francès del segle XVIII, a en Pierre Marivaux.    “El joc de l’amor i de l’atzar” es un text d’una època llunyana, amb un argument tan senzill que als 10 minuts de començar la representació,   ja veus tot el seu desenvolupament i desenllaç.   Està molt be recolzar els clàssics, però sota el nostre punt de vista aquest text es excessivament fluix i sense contingut (i no pas per ser clàssic). Dues hores veient un bon treball d’actors, però que no ens va interessar gens i que ens va assumir en un enorme avorriment.

Res comparable amb “Els Feréstecs” de Goldoni, escrita amb tan sols 10 anys de diferencia amb aquesta de Marivaux. Per tant, no crec que la nostra i la de altre molta gent,  falta d’interès , sigui motivada pel l’època en la que va ser escrita. La primera ha estat un èxit absolut durant dues temporades al Teatre Lliure, amb platees exhaurides en totes les representacions… i en canvi aquesta, sempre a mitja entrada, amb ofertes i obsequi d’entrades gratuïtes a estudiants d’instituts, com vàrem poder comprovar el dia de la nostra assistència.

No dubto pas de la bona direcció d’en Flotats i encara menys del treball d’una bona colla de joves actors que han treballat de valent assajant durant dos mesos i mig aquesta producció.

En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps.

En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna. 

Una escenografia de Ezio Frigerio, realista i molt lluminós, que volia aparentar un jardí senyorial, amb arbres de cartró pedra, que demostrava un cop mes que el pressupost del TNC es mes aviat minso, i res a veure amb els de quan Flotats era director del TNC. El vestuari de Franca Squarciapino, en canvi, si que feia goig i representava molt be la burgesia de l’època en la que va ser escrita.

Àlex Casanova li ha tocat fer ja de pare de la parella protagonista… i es que el temps passa per tots; el seu treball ens va agradar força.  La seva filla i el seu pretendent son el protagonistes “rics” de la comèdia, interpretats molt i molt be per Vicky Luengo i Bernat Quintana. L’altre parella, son els criats que es fan passar pels amos, els interpreten en Rubén de Eguia (una mica passat de voltes, però divertit) i una extraordinària, potser la millor de tots, Mar Ulldemolins.

Per cert, Rubén de Eguia, no se si a propòsit o com homenatge al mateix Flotats, tenia una manera de dir, que recordava moltíssim la cantarella de Flotats quant teníem el goig de poder-lo veure actuar.  De fet, si tancaves els ulls, fins i tot la veu que escoltaves d’en Rubén, creies que era del propi Flotats que parlava darrera el decorat del jardí. Curiosíssim.

No puc pas recomanar l’obra, però en canvi si les actuacions….. almenys alguna riallada et provoca que et fa passar una bona estona.