– Teatre – LE VOCI DI DENTRO (**) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 12/12/2014

Una producció teatral en la que segurament, tenia posades masses il·lusions i que més aviat la vaig patir, assegut a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure…. i encara mes en veure l’entusiasme pel públic en acabar la representació.

Una de les primeres reserves del nostre abonament d’aquesta temporada al Teatre Lliure, varen ser pels quatre espectacles lligats d’alguna manera a la nostra estimada ciutat de Nàpols: el concert de Lina Sastre (Nilapolina) i tres obres de teatre, Le voci di dentro, Dolore sotto chiave (les dues de Eduardo De Filippo) i Manca solo la Domenica (de Silvana Grasso).

Ens agrada TOT el que fa referència a Nàpols, ciutat de la que estem enamorats, especialment d’ella mateixa, però també de la seva cuina, música, del seu entorn, costums, teatre …fins i tot dels seus famosos pessebres; per altra banda hem gaudit moltíssim amb representacions teatrals de l’autor Eduardo De Filippo; recordem ara mateix una sensacional “Dissabte, Diumenge i Dilluns” al TNC l’any 2002 i també “Natale in Casa Cupiello” a la Biblioteca de Catalunya l’any 2010.

El text de LE VOCI DI DENTRO, en canvi, m’ha semblat força més fluix i a mi quan el text no m’acaba d’agradar…. malament!!!… no se perquè, però desconnecto força i em costa molt valorar altres aspectes que de ben segur són remarcables.

Le voci di dentro,  és l’obra amb què l’Eduardo, mantenint una atmosfera suspesa entre la realitat i la il·lusió, desgrana de manera profunda i decidida les consciències culpables dels seus personatges i, per extensió, del públic. L’Alberto Saporito, el personatge principal, somia que han assassinat un amic seu i creu que els seus veïns han comès el crim de veritat. Aquest crim estableix els obscurs mecanismes de la sospita i l’acusació, fins a arribar a l’autèntica “atomització d’una consciència culpable”, de la qual l’Alberto Saporito és alhora testimoni i còmplice tràgic, incapaç de fer res per redimir-se’n. L’Eduardo va escriure aquesta peça a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, dibuixant amb precisió un declivi de valors que havia de retratar la societat mundial de les dècades següents.

Una altra cosa és quan haig de parlar del magnífic director i intèrpret Toni Servillo, un dels artistes més reverenciats d’Itàlia i de tot Europa. Nosaltres el vàrem gaudir recentment a l’abril del 2014, treballant com a actor en la pel·lícula LA GRANDE BELLEZA (*****), que ens va agradar moltíssim.

El treball com a director és molt bo, però especialment es llueix com a actor, tan ell com el seu germà Pepe Servillo, amb unes interpretacions que arriben a la perfecció. La posada en escena senzilla, però impactant i molt ben resolta.

El problema principal que vaig tenir, per què pogués gaudir amb tota la seva plenitud, va ser que l’obra ha estat interpretada en versió original en dialecte “Napolità”, força diferent de l’italià; malgrat que estava sobretitulada en català, aquestes interpretacions s’han de fer de forma endiabladament ràpida, tal com demana l’autor, …. però llavors, si vols llegir per entendre el text, et perds en gran mesura les extraordinàries interpretacions d’aquests dos artistes i de tots els actors que l’acompanyen en aquesta aventura.

L’error va ser meu, en voler seguir l’argument fil per randa, cosa que un cop vista., era el menys important…. i em vaig perdre moments impagables de mímica i interpretació utilitzant molt les mirades i la gestualitat tan característica dels napolitans.

El Teatre Lliure, no té resolt encara, el lloc on projectar els sobretituls, i obliga als espectadors a fer un exercici de coll i d’ulls EXCESSIU, en estar aquests massa alts; és una llàstima que es perdi, per aquesta causa fàcilment solucionable, matisos que en Teatre són realment importants.

El públic va esgotar totes les localitats de totes les sessions i en acabar dempeus van aplaudir i bravejar amb insistència el treball de tota la companyia. Malauradament la meva opinió aquesta vegada no coincidia massa amb el de la majoria del públic, especialment amb el text escollit, un “divertimento” per passar una bona estona i poca cosa més.

En acabar la representació, va haver una xerrada (en italià) entre el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual i el director i actor principal Toni Servillo. No estava jo massa d’humor i encara que la vaig intentar seguir, reconec que ja estava creuat i tampoc la vaig gaudir.

Un cop mes, queda evident que l’estat d’ànim d’un espectador, pot influir molt en la valoració d’una determinada obra, i aquest és un cas claríssim, en el que estic escrivint una crònica que amb tota seguretat no es justa…. una visió molt meva i clarament minoritària.

LE VOCI DI DENTRO