– Teatre – LE VOCI DI DENTRO (**) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 12/12/2014

Una producció teatral en la que segurament, tenia posades masses il·lusions i que més aviat la vaig patir, assegut a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure…. i encara mes en veure l’entusiasme pel públic en acabar la representació.

Una de les primeres reserves del nostre abonament d’aquesta temporada al Teatre Lliure, varen ser pels quatre espectacles lligats d’alguna manera a la nostra estimada ciutat de Nàpols: el concert de Lina Sastre (Nilapolina) i tres obres de teatre, Le voci di dentro, Dolore sotto chiave (les dues de Eduardo De Filippo) i Manca solo la Domenica (de Silvana Grasso).

Ens agrada TOT el que fa referència a Nàpols, ciutat de la que estem enamorats, especialment d’ella mateixa, però també de la seva cuina, música, del seu entorn, costums, teatre …fins i tot dels seus famosos pessebres; per altra banda hem gaudit moltíssim amb representacions teatrals de l’autor Eduardo De Filippo; recordem ara mateix una sensacional “Dissabte, Diumenge i Dilluns” al TNC l’any 2002 i també “Natale in Casa Cupiello” a la Biblioteca de Catalunya l’any 2010.

El text de LE VOCI DI DENTRO, en canvi, m’ha semblat força més fluix i a mi quan el text no m’acaba d’agradar…. malament!!!… no se perquè, però desconnecto força i em costa molt valorar altres aspectes que de ben segur són remarcables.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2014/12/img_0258.jpg

Le voci di dentro,  és l’obra amb què l’Eduardo, mantenint una atmosfera suspesa entre la realitat i la il·lusió, desgrana de manera profunda i decidida les consciències culpables dels seus personatges i, per extensió, del públic. L’Alberto Saporito, el personatge principal, somia que han assassinat un amic seu i creu que els seus veïns han comès el crim de veritat. Aquest crim estableix els obscurs mecanismes de la sospita i l’acusació, fins a arribar a l’autèntica “atomització d’una consciència culpable”, de la qual l’Alberto Saporito és alhora testimoni i còmplice tràgic, incapaç de fer res per redimir-se’n. L’Eduardo va escriure aquesta peça a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, dibuixant amb precisió un declivi de valors que havia de retratar la societat mundial de les dècades següents.

Una altra cosa és quan haig de parlar del magnífic director i intèrpret Toni Servillo, un dels artistes més reverenciats d’Itàlia i de tot Europa. Nosaltres el vàrem gaudir recentment a l’abril del 2014, treballant com a actor en la pel·lícula LA GRANDE BELLEZA (*****), que ens va agradar moltíssim.

El treball com a director és molt bo, però especialment es llueix com a actor, tan ell com el seu germà Pepe Servillo, amb unes interpretacions que arriben a la perfecció. La posada en escena senzilla, però impactant i molt ben resolta.

El problema principal que vaig tenir, per què pogués gaudir amb tota la seva plenitud, va ser que l’obra ha estat interpretada en versió original en dialecte “Napolità”, força diferent de l’italià; malgrat que estava sobretitulada en català, aquestes interpretacions s’han de fer de forma endiabladament ràpida, tal com demana l’autor, …. però llavors, si vols llegir per entendre el text, et perds en gran mesura les extraordinàries interpretacions d’aquests dos artistes i de tots els actors que l’acompanyen en aquesta aventura.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2014/12/img_0263.jpg

L’error va ser meu, en voler seguir l’argument fil per randa, cosa que un cop vista., era el menys important…. i em vaig perdre moments impagables de mímica i interpretació utilitzant molt les mirades i la gestualitat tan característica dels napolitans.

El Teatre Lliure, no té resolt encara, el lloc on projectar els sobretituls, i obliga als espectadors a fer un exercici de coll i d’ulls EXCESSIU, en estar aquests massa alts; és una llàstima que es perdi, per aquesta causa fàcilment solucionable, matisos que en Teatre són realment importants.

El públic va esgotar totes les localitats de totes les sessions i en acabar dempeus van aplaudir i bravejar amb insistència el treball de tota la companyia. Malauradament la meva opinió aquesta vegada no coincidia massa amb el de la majoria del públic, especialment amb el text escollit, un “divertimento” per passar una bona estona i poca cosa més.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2014/12/img_0187.jpg

En acabar la representació, va haver una xerrada (en italià) entre el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual i el director i actor principal Toni Servillo. No estava jo massa d’humor i encara que la vaig intentar seguir, reconec que ja estava creuat i tampoc la vaig gaudir.

Un cop mes, queda evident que l’estat d’ànim d’un espectador, pot influir molt en la valoració d’una determinada obra, i aquest és un cas claríssim, en el que estic escrivint una crònica que amb tota seguretat no es justa…. una visió molt meva i clarament minoritària.

LE VOCI DI DENTRO

d’EDUARDO DE FILIPPO direcció TONI  SERVILLO
intèrprets
Chiara Baffi Maria, cambrera / Antonello Cossia un brigadier / Rocco Giordano Capa d’Angelo / Lucia Mandarini Matilde Cimmaruta / Gigio Morra Pasquale Cimmaruta / Vincenzo Nemolato Luigi Cimmaruta / Francesco Paglino Aniello Amitrano / Betti PedrazziRosa Cimmaruta / Maria Angela Robustelli Teresa Amitrano / Marianna Robustelli Elvira Cimmaruta / Marcello Romolo Michele, porter / Daghi Rondanini tiet Nicola / Peppe Servillo Carlo Saporito / Toni Servillo Alberto Saporito
escenografia Lino Fiorito / vestuari Ortensia De Francesco / il·luminació Cesare Accetta / so Daghi Rondanini
coproducció Piccolo Teatro di MilanoTeatro d’Europa, Teatro di Roma i Teatri Uniti di Napoli

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2014/12/img_0262.jpg

 

Anuncis

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a – Teatre – LE VOCI DI DENTRO (**) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 12/12/2014

  1. Carme ha dit:

    En aquest cas saber el text era molt important. Nosaltres el varem buscar exhaustivament i nomes el vam trobar en italià/napolità, per gran sort per nosaltres una companya ens el va traduir i varem anar a veure l’obra saben de que anava, això va facilitar moltíssim la comprensió sense necessitat de estar pendent de la traducció.
    I verdaderament era fantàstic veure’ls i sentir-los… el germans Servillo no cal dir-ho, però també la resta d’actors, en especial la que feia el paper de Maria la cambrera. Molt ben pensada l’escenografia i molt ben trobat l’espai de forma trapezoïdal que t’endinsa en l’acció.
    Una única “pega”, evidentment no atribuïble ni als actors, ni a l’obra, varem anar el dia de l’estrena i hi havia tota la “patum” del teatre, del cinema i de la crítica, cosa que va fer que als assidus ens col•loquessin quasi a les golfes, tot i havent reservat les entrades des de setembre. En fi…
    Sana enveja del vostre viatge a Londres i dels musicals que heu vist.
    Bones festes per a tots!!!
    Carme

    • Miquel Gascon ha dit:

      Veritablement en aquest cas era important saber de què anava i no estar “esclavitzat” a llegit tot el que es deia a l’escenari, ja que no això no permetia que gaudissis del treball dels actors; estic d’acord que tots ells ho van fer molt i molt bé.

      És molt trist, tal com tu dius, que la “patum” del teatre, envaeixi les sales dels Teatres públics i molt segurament de forma gratuïta, els dies de les estrenes. Jo en una ocasió i precisament al Teatre Lliure, la vaig tenir forta perquè no em permetien reservar butaques per assistir el dia de l’estrena a l’última obra com a director del Lliure d’en Àlex Rigola, quan encara no s’havien posat a la venda les entrades al públic general. Em deien que estava tota la Sala reservada per invitacions i faltaven 6 mesos per la representació.

      Vaig escriure directament a Àlex Rigola, i es va solucionar immediatament. Tristíssim!!!

      També L’Imma i jo, et desitgem el millor per aquestes dates del solstici d’hivern, reconvertit en “Nadal”… i molt especialment per tot l’any vinent 2015.

      Una abraçada

  2. Montse ha dit:

    Bon dia!
    Et dono la raó que, depenent de l´estat d´ànim d´un mateix l´espectacle que vas a veure pot agradar-te més o menys. I tant! No sé com s´ho fan els crítics, perqué humans com són, han de ser molt objectius, O només “treballent” quan tenen bon dia.. Per altra banda, també haig de confessar que algun dia que he tingut “creuat” he sortit de la sala “descreuada”, sobretot si era música.o teatre amb on algun bon actor m´ha fet oblidar el moment present..

    La Carme (Gat) ja veig que t´ha explicat la nostra experiència a la sala i també amb l´obra que vam tenir la gran sort de poder llegir abans, gràcies a la generositat d´una persona que es va passar tot el cap de setmana traduïnt-la per nosaltres del “napolità”!!

    Penso, a banda del “creuament”, que seguir una obra de teatre amb subtituls no et deixa gaudir plenament de l´espectacle, també passa amb el cinema i amb l´`opera (aquí és més fàcil, perquè com repeteixen moltes frases, segons la música, doncs mira….! Seguir els subtítols des de les primeres files, pot ser , francament, molt empipador i doloròs per les cervicals!!

    Personalment vaig gaudir de l´obra, evidenment hagués preferit seguir-la en un idioma que dominés (pocs, també és veritat!!), però crec que va ser un privilegi anar-la a veure i sentir aquest “napolità” tant endiablement ràpit i ple d´expressions deconegudes.
    Vaig trobar escenes que ratllaven el teatre de l´absurd (Ionesco), i he llegit articles on se li atribueix una determinada semblança amb Becket i H. Pinter.

    M´encanta el personatge del tio Nicola, penjat a dalt a les golfes, con si fos “la veu” de la consciència, una veu que transmet a base de petards: fantàstic!
    El gènere humà hi queda ben reflectit i “retatat”. Som capaços de dubtar de les persones que, teòricament, estimem i tenim a tocar dia a dia…….
    Hi han algunes frases de l´obra que no tenen preu! Perque traspuen tristesa, ironia, i reenvindicació a l´hora:

    MARIA: – No son suficientes para mi señora………pero cuando ud. me viene a despertar por la mañana, todavia no he terminado (Acte 1r)

    ALBERTO: …-:..Ahora va a resultar que uno no puede nisiquiera soñar? (2n acte)

    LUIGI: – Ustedes de la generación pasada… que entre otras cosas está siempre presente que el propio presente… no saben hablar sin abrir el vocabulario de los lugares comunes y de las convenciones… (2n acte)

    LUIGI – Nada, no podemos ponernos de acuerdo: si usted no muere, no hay salida para nosotros..(2n acte)

    Bé paro, perquè són moltes frases i potser us en casareu. Només vull dir amb tot això, que Eduardo de Filippo, , escrivia sempre, de manera planera i senzilla APARENTMENT, perquè la segona lectura que tenen els seus textos són intel.ligents, incissius i, a voltes, remouen i replantegen tota una societat: la napolitana , tant arrelada a les seves tradicions i a la seva idiosencràcia!!

    BON NADAL I MILLOR CAP D´ANY 2015 a tots els teatraires!!

    • Miquel Gascon ha dit:

      M’acabes de donar una “repassada”. QUIN NIVELL !!!

      Quan sigui gran, m’agradaria ser com tu …..jajajaja

      Això crec que no serà mai possible, ja que la lectura (de llibres) mai ha estat el meu fort; per això tinc la delegada “Voltaire”, l’Imma. Jo, sóc més de encruspir-me tota la premsa possible, però quan agafo un llibre, m’agafa el son.

      Crec que seria incapaç de llegir una obra teatral abans de veure-la, encara que en algun cas m’han vingut ganes de fer-ho a posteriori, però evidentment el Blog és prioritari i no dono l’abast. A hores d’ara tinc pendents encara 4 cròniques de concerts … i aquesta nit ja seran cinc.

      Malgrat tot aquest rotllo, sé que tens raó i que aquesta obra, de ben segur te molta més chicha del que sembla, però a mi em va agafar creuat i prefereixo explicar les coses com són i no fer veure el que no és.

      BON SOLSTICI D’HIVERN i encara millor ANY 2015.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s