– Teatre – MISÁNTROPO (*****) de Molière – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 02/12/2014

No ens esperàvem pas que ens agrades tant aquesta producció del Teatre Español de Madrid / Teatro Calderón de Valladolid, però com ens l’oferia la programació del Lliure ens la vàrem jugar sense haver llegit res al respecte. Aquesta revisió del MISÁNTROPO de Molière sota la direcció de Miguel del Arco, ens ha deixat literalment clavats a les butaques de la Sala Fabià Puigserver.

Un clàssic que continua qüestionant-nos què és l’honestedat del ésser humà…. i que degudament actualitzat al dia d’avui, en la era del mòbils i de les xarxes socials, Miguel del Arco ha aconseguit que nosaltres, els Voltaires,  la considerem com una de les produccions teatrals que ens ha impactat i agradat més de les darreres temporades… senzillament irrepetible.

L’Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al “desert” pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.

L’Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s’acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot, fins i tot l’amor de la seva vida, per defensar allò en què creu.

L’acció de l’obra teatral, ens la situa al dia d’avui, a un carreró d’una ciutat que podria ser molt bé la nostra, un carreró infecte i fosc, on s’apilen les deixalles (també les humanes), que serveix com a urinari improvisat en cas de necessitat, a la sortida d’emergència d’una discoteca. Un local on s’està celebrant una festa, que no acabem de veure, però si la intuïm pel soroll que escoltem cada cop que s’obre la porta d’emergència; una festa que representa la societat sense ètica d’avui en dia, amb les seves aparences, enganys, lluites per aconseguir el poder econòmic o sexual i sobretot la falsedat en gairebé tots els actes socials que acostumem a viure en el nostre dia a dia. Una societat de la qual tothom en teoria vol fugir, però que en realitat no pot prescindir d’ella.

El carreró, en canvi, serveix per què els protagonistes es despullin davant nostre, i ens relatin les seves preocupacions, pensaments i desitjos. Alcetes és l’únic que necessita per sobre de tot, ser honest i reclama per ell que també ho siguin amb ell; ho demana amb tota la cruesa i sense voler quedar bé davant de ningú. El dilema clàssic de si és possible viure sent totalment sincer o si aquesta sinceritat hauria de ser matisada “adequadament” per tal de no fer mal a la gent que ens envolta.

Veiem representats a l’escenari personatges públics que observem cada dia a través dels mitjans de comunicació, que lluiten sense vergonya pels seus propis interessos en una societat on “tot si val” per aconseguir el que es desitja. Segurament cada un de nosaltres veurem representats a personatges diferents, molts d’ells polítics als quals menyspreem per les seves vergonyants actituds.

Les actuacions de TOTS els actors, és realment magnífica, des del primer a l’últim, però voldria destacar als dos actors que protagonitzen els personatges que encarnen més clarament el bé i el mal … per una part, la gran i brutal interpretació de Alcestes, que simbolitza l’honestedat, gairebé impossible d’exercir a la societat d’avui en dia, per l’actor Israel Elejalde; a l’extrem radicalment oposat, representant l’engany i la mAlicia més extrema, una grandíssima interpretació de l’actriu Manuela Paso, del personatge d’Arsinoé, molt proper a la nostra “estimadíssima” i menyspreable “m’Alicia la superpepera”, massa allunyada del país de les meravelles, que sota el fals paraigües de l’honor, la moral i la llei, es carrega i embruta de fang i de merda a tots els éssers humans que l’envolten.

La posada en escena i la versió lliure de Miguel del Arco, sense cap mena de dubte, és el millor d’aquesta producció que ningú s’hauria de perdre.

La misantropia, és una actitud social i psicològica caracteritzada per l’aversió general cap al gènere humà; no implica necessàriament desgrat per persones concretes, sinó animadversió pels trets compartits per tota la humanitat. En aquest cas, animadversió vers les actituds de falsa aparença i falta d’honestedat.

 MISÁNTROPO

de MOLIÈRE versió lliure i direcció MIGUEL DEL ARCO