Arxiu d'etiquetes: MIGUEL DEL ARCO

– Teatre – ANTÍGONA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre LLiure – Sala Fabià Puigserver – 06/12/2015

I acabem un cap de setmana amarat de clàssics grecs amb l’Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco.

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre.

A Antígona s’enfronten dues nocions del deure: la familiar, caracteritzada pel respecte a les normes religioses i que representa Antígona, i la civil, caracteritzada pel compliment de les lleis de l’Estat i representada per Creont.

Continua llegint →

– Teatre – MISÁNTROPO (*****) de Molière – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 02/12/2014

10 respostes

No ens esperàvem pas que ens agrades tant aquesta producció del Teatre Español de Madrid / Teatro Calderón de Valladolid, però com ens l’oferia la programació del Lliure ens la vàrem jugar sense haver llegit res al respecte. Aquesta revisió del MISÁNTROPO de Molière sota la direcció de Miguel del Arco, ens ha deixat literalment clavats a les butaques de la Sala Fabià Puigserver.

Un clàssic que continua qüestionant-nos què és l’honestedat del ésser humà…. i que degudament actualitzat al dia d’avui, en la era del mòbils i de les xarxes socials, Miguel del Arco ha aconseguit que nosaltres, els Voltaires, la considerem com una de les produccions teatrals que ens ha impactat i agradat més de les darreres temporades… senzillament irrepetible.

L’Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al “desert” pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.

L’Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s’acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot, fins i tot l’amor de la seva vida, per defensar allò en què creu.

L’acció de l’obra teatral, ens la situa al dia d’avui, a un carreró d’una ciutat que podria ser molt bé la nostra, un carreró infecte i fosc, on s’apilen les deixalles (també les humanes), que serveix com a urinari improvisat en cas de necessitat, a la sortida d’emergència d’una discoteca. Un local on s’està celebrant una festa, que no acabem de veure, però si la intuïm pel soroll que escoltem cada cop que s’obre la porta d’emergència; una festa que representa la societat sense ètica d’avui en dia, amb les seves aparences, enganys, lluites per aconseguir el poder econòmic o sexual i sobretot la falsedat en gairebé tots els actes socials que acostumem a viure en el nostre dia a dia. Una societat de la qual tothom en teoria vol fugir, però que en realitat no pot prescindir d’ella.

Continua llegint →

– Teatre – UN ENEMIC DEL POBLE (*****) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 24 /01/2014 (repetim en 20/06/2015)

9 respostes

Divendres passat, 24 de gener i desprès d’assistir a la primera part del pre assaig general de l’òpera “La Somnàmbula” de Bellini, al Liceu….. amb un cop de metro em vaig apropar al Teatre Lliure, on varem poder veure una petita part de l’exposició dedicada a la nostra estimada Anna Lizaran (properament la tornarem a veure amb la tranquil·litat que es mereix i farem la corresponent crònica).

Però la nostra fita per aquell dia era poder assistir a la representació de UN ENEMIC DEL POBLE de Henrik Ibsen. Abans però estàvem convidats en el mateix foyer del Lliure a un tast de 3 vins de denominació origen Catalunya, acompanyats de 3 lectures dramatitzades (una per cada vi). Una experiència realment insòlita per nosaltres, però summament enriquidora, ja que es tracta d’una iniciativa de portar la cultura del vi a la resta de les cultures de casa nostre.

Però anem al que us vull explicar…

Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és Thomas Stockmann… un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però…. què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides?.

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del “bé comú”, són només alguns dels temes d’aquest clàssic…. un clàssic que esdevé hores d’ara actualíssim, especialment al que respecta a la manipulació que s’està fent des del poder de l’estat espanyol, contra el procés sobiranista que ha empres Catalunya.

Conec be l’obra, com qualsevol Teatraire, perquè l’hem vist un munt de vegades a Barcelona, en diferents muntatges, però aquesta vegada, sense voler em vaig adonar que el President Mas, podria arribar a ser considerat “l’enemic del poble” si les masses es deixen manipular pels poders de l’estat i el presenten com la bestia negra, culpable de totes les desgracies presents i futures… i el mes terrible és que això ja s’està donant a molts territoris arreu de l’estat, gracies a la manipulació del poder (PP-PSOE), amb sentiments mes nacionalistes que cap altre, això si…. l’ùnic nacionalisme “bo”.

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

Continua llegint →

– Teatre – JUICIO A UNA ZORRA – (****) – Teatre Lliure de Gràcia – 05/12/2012

4 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

Ens varem fer el propòsit aquesta temporada de no anar o d’anar el menys possible a veure teatre en castellà, per tal de reivindicar la utilització del català, en una de les poques facetes del mon cultural a casa nostre, on fins ara la llengua catalana ha estat força normalitzada (cosa que no passa pas amb el cinema).

Juicio a una zorra 1 Però hem reflexionat i creiem que els únics perjudicats som nosaltres mateixos, al evitar gaudir de bon teatre pel fet de què sigui en una llengua que ha oprimit i continua oprimint a la nostra. A la fi, tenim la sort de conèixer els dos idiomes… i per tant hem decidit anar exclusivament a las que a priori ens assemblin imprescindibles.

Aquesta producció, “JUICIO A UNA ZORRA“, creiem que era un d’elles, que a priori pagava la pena i vam decidir anar-hi, inclús i a pesar de saber que la protagonista CARMEN MACHI, havia signat fa poques setmanes un manifest posicionant-se en contra de que els catalans tinguem dret a decidir, o el que es el mateix, si volem o no, ser un estat propi. De totes maneres, quasi la totalitat dels anomenats artistes e intel·lectuals “progressistes” espanyols, han fet el mateix; és trist pensar que molts d’ells s’omplen la boca defensant per exemple, que el poble sahaurí pugui arribar a ser independent i aconseguir un estat propi…. i que als catalans se’ns arribi a prohibir.

Continua llegint →