Ha estat una autèntica astracanada, per part de la direcció del Gran Teatre del Liceu, voler fer veure que la temporada comença amb aquesta TRAVIATA, quan fa menys d’un mes, realment es va inaugurar amb IL BARBIERE DE SIVIGLIA de Gioachino Rossini; pel que sembla LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi és molt més popular i segurament donarà mes calaix…. però aquesta és un altra qüestió que no té res a veure.
Ens vam emportar un gran ensurt en el primer acte d’aquesta producció, al comprovar que les veus protagonistes, la del tenor Charles Castronovo molt especialment, però també la de la soprano Patrizia Ciofi, no arribaven amb la potència suficient al 4art pis, per tal de gaudir la com cal. El famós brindis, “Libiamo ne’ lieti calici” ,que tothom coneix i que espera amb il·lusió, va estar un autèntic nyap, que presagiava el pitjor; ens refreguem els ulls per incredulitat …. no podia ser que fossin els solistes anunciats.
Per sort va ser tan sols un miratge i al segon acte, afortunadament es va resoldre; comentàvem amb l’Imma, que al tenor, durant el descans, semblava que li havien injectat una injecció en vena de pa amb tomàquet, perquè no semblava el mateix…. un autèntic miracle, que crec mai havia vist en aquestes proporcions; el ària d’Alfredo “De miei bollenti spiriti”, va marcar aquest canvi brutal.
L’obra de Verdi és atípica dins de la seva producció. A diferència d’Aida i Nabucco, destaca per l’enfoc realista: la història de la Violetta, al llit de mort, evocant com a flashback la seva vida de cortesana. Un atac directe a la hipocresia d’una societat que va qüestionar la relació del compositor italià amb Giuseppina Strepponi. Una exaltació de la vida i de les virtuts humanes, com la generositat, la compassió i el sacrifici pels altres, que es veuen frustrades pel judici implacable d’una societat classista. En aquesta adaptació de la novel·la d’Alexandre Dumas (fill) La dama de les camèlies, Verdi va emprar elements subversius per a l’època (referències a la sífilis i la tuberculosi) que, units al seu enfoc moral, van fer que l’obra es rebés molt malament durant l’estrena.
La posada en escena de David McVicar, ens va captivar des de l’inici; una barreja de classicisme i d’una visió totalment actualitzada al Teatre d’avui en dia; vestuaris i mobiliari d’època, entrellaçats amb elements trencadors i realment impactants, a base de grans cortinatges que envolten l’escena i que la delimiten a vegades a una petita part de l’escenari i sempre amb la mateixa base d’una escenografia comuna, presidida per una enorme làpida amb el nom de la protagonista: Violetta, a sobre de la qual es representa la totalitat de l’òpera. Una relectura contemporània que ens va agradar molt, moltíssim, ajudada per una extraordinària il·luminació de Jennifer Tipton.
Crec que no paga la pena, afirmar que aquesta òpera posseeix unes de les àries més reeixides i extraordinàries del món operístic, i que des del seu inici a la seva fi amb l’ària de la mort de Violetta “Prendi quest´e L’Immagine”, és una autèntica meravella.
A partir del click del començament del segon acte, vàrem gaudir de valent, de gairebé totes les veus del repartiment que ens va tocar en sort, però val a dir que el gaudi més important va ser conseqüència de la meravellosa veu de la soprano Patrizia Ciofi, que ens va deixar en molts moments gairebé sense alè.
Grans aplaudiments a la direcció Musical de Evelino Pidò, i evidentment i sobretot a Patrizia Ciofi, que estava exultant de la bona resposta del públic, provocant unes corredisses endavant i enredera de l’escenari de tots els protagonistes a les salutacions.
Una nit extraordinària en la que vàrem sortir del Liceu, gairebé flotant. Totalment recomanable, encara que l’hàgeu vista i escoltada una i mil vegades….. i és que LA TRAVIATA es LA TRAVIATA !!!
Direcció Musical: Evelino Pidò
Direcció d’escena: David McVicar
Escenografia i vestuari: Tanya MacCallin / Il.luminació: Jennifer Tipton / Coreografia: Andrew George
Violetta Valery: Patrizia Ciofi / Alfredo Germont: Charles Castronovo / Giorgio Germont: Vladimir Stoyanov / Flora Bervoix: Gemma Coma-Alabert /Gastone: Jorge Rodríguez-Norton / Barone Duphol: Toni Marsol / Marchese D’Obigny: Marc Canturri / Annina Miren: Urbieta Vega / Dottor Grenvil: Iosu Yeregui / Giuseppe, servent de Violetta: Josep Lluis Moreno / Criat de Flora: Miquel Rosales / Comissionat: Gabriel Diap.
Coproducció: Gran Teatre del Liceu, Scottish Opera (Glasgow) i Welsh National Opera (Cardiff) i Teatro Real
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
