Per MIQUEL GASCÓN …
Primera representació a la que assistim d’aquest FESTIVAL GREC 2013, en el mateix moment que s’esta celebrant la inauguració oficial a l’avinguda Maria Cristina davant de les Fonts de Montjuïc.
Intentem evitar per tots els mitjans possibles, assistir a un espectacle a la SALA MUNTANER, i és que no ens agrada que els seus espectacles no siguin amb butaques numerades, la qual cosa t’obliga, si vols una butaca raonablement aprop del escenari, a estar 3/4 d’hora abans fent cua, de peu davant el Teatre, cosa que no suporto.
En principi no varem comprar entrades per cap espectacle que durant el GREC, es representes durant varies setmanes, ja que estàvem convençuts de què sortirien ofertes, com ha estat el cas. De cara a la temporada vinent ens replantejarem comprar les entrades per avançat, ja que estan sortint ofertes per 8 euros pel TRESC, per tots els espectacles, encara que siguin companyies internacionals amb dues o 3 representacions. Vamos… que hem fet el primo… i ja no el tornarem a fer……. ho havia de dir !!!.
ALMA i ELISABETH sobretot ens va atraure per les dues magnifiques actrius catalanes que interpreten aquesta obra…. MÓNICA LÓPEZ i MARTA MARCO, actuació que de cap de les maneres ens podíem perdre. Evidentment les expectatives s’han complert jo diria que les han superat amb escreix. Les dos, cada una en la seva faceta estan per sucar-hi pa. Marta Marco en el paper de l’infermera, porta el pes absolut de la representació “parlada”… i xerra, xerra sense parar; en canvi Mònica López (l’actriu malalta), no diu ni un mot (o si ?…) … i la seva interpretació sense paraules, tan sols amb mirades, gestos….. és absolutament magistral.
A partir del guió de Persona, un dels grans films del segle XX , i seguint el consell de Bergman mateix que ens incita a “disposar lliurement del material editat”, fem un viatge col·lectiu per les emocions de dues dones que recerquen la seva identitat.
L’amor, la maternitat, les misèries del món contemporani, el buit existencial, el teatre com a ficció i com a mentida… Una capbussada pertorbadora en l’ànima a través d’una actriu, Elisabeth, que renuncia a la parla i que es trasllada amb la seva infermera, Alma, a una casa solitària. Els silencis d’una els omplirà l’altra amb un torrent de paraules que l’actriu absorbirà de manera gairebé vampírica, com si preparés un dels papers que acostumava a interpretar. Les personalitats de totes dues s’acabaran fonent, en una relació de vegades sàdica i fins i tot eròtica en la qual descobrirem la discordança entre els actes dels personatges i els seus autèntics desitjos.
PERSONA de Ingmar Bergman
L’argument mes que explicar una experiència tangible, física i controlable, Bergman com casi sempre, ens planteja una experiència psicològica, on les voluntats de dues persones, la malalta i l’infermera, arriben a fusionar-se en una sola intercanviant les seves experiències. No es tracta d’un teatre fàcil, no es tracta d’un teatre apte per tots els públics, però en canvi és absolutament recomanable per la gent que estimem el Teatre i no necessitem sempre que el text ens expliqui fil per randa, el significat clar del que veiem a sobre de l’escenari. Aquí se li te que donar voltes al “coco” i no pots deixar-te anar com un simple espectador.
La direcció de MAGDA PUYO és absolutament perfecte; m’agrada com transforma un text no fàcil, en una representació teatral i la fa lo mes entenedora possible.
En quant a la posada en escena és tot un encert la substitucióo de decorats físics, utilitzant les noves tecnologies que ens permet avui en dia moltes mes possibilitats. La videocració d’ALFONSO PERRI, aconsegueix a mes de fer aparèixer e interpretar de forma virtual a la gran VICKY PEÑA, interelacionant-se amb les actrius que estan sobre l’escenari….. i a sobre aconsegueix transportar-nos d’un hospital psiquiàtric a una casa a la bora del mar on veiem com trenquen les onades a una platja davant nostre, amb la sensació de calma que arriba clarament als espectadors, o inclús a un espai on ens sentim confortablement instalats veient per derrera de la finestra com plou.
M’agradaria assistir una altra vegada a veure la representació, en el cas de què s’intercanviessin els papers les dos actrius, per poder comparar, però no pas per valorar quina actriu m’agrada mes o quina ho fa millor, sino com una mena d’estudi teatral on veuríem diferents interpretacions del mateix personatge. Queda aquí la idea i el repte.
Absolutament recomanable pels espectadors que valoren molt les interpretacions actorals. No és un teatre fàcil i si un teatre dur… molt dur.
______________________________________________________________
– Sala Muntaner – Preu 20 € – (preu pagat 8 € – TresC )
______________________________________________________________
Us deixo la pel·licula PERSONA de Bergmann, en la que esta basada la representació…
