– Teatre – 28 i MIG (****) – Biblioteca de Catalunya – 18/06/2013

Miquel Gascon

11 anys ago

Per MIQUEL GASCÓN …

Tornem al Teatre i aquesta vegada amb moltes ganes de què ens agradi, ja que confiem molt amb la companyia PERLA 29 i gairebé tot el que representa ens agrada molt i alguna d’elles, ens entusiasma. Aquests dies a mes a mes ens associarem a SOCPERLA per recolzar la feina que fan.

De què tracta “28 i MIG” ? …. intentaré explicar-ho.

En primer lloc, és un joc de paraules, des de el que volen reflectir el que son i el que fan la PERLA29, el seu amor pel Teatre i per la creació d’espectacles de qualitat; però a mes a mes vol ser un homenatge a Federico Fellini, basant-se en un títol de les seves pel·lícules “ FELLINI 8 1/2”

A banda d’això, independentment de Fellini, vol ser un homenatge al Cinema en el seu conjunt…. i al Circ i a la Comèdia i a qualsevol art escènica que faci oblidar als espectadors, per una estona la “crua realitat del mon exterior… del mon real”

Fellini 8 ½, (títol original en italià: 8½ o Otto e mezzo) és una pel·lícula del 1963 dirigida per Federico Fellini que pretén recrear l’atmosfera i els problemes quotidians als quals es troba abocat un director de cinema (interpretat per Marcello Mastroianni) com ara la seva manca de creativitat, els problemes materials, la pressió de la premsa, l’estrès, etc. El film conté elements autobiogràfics i el seu títol Fellini 8 ½ fa referència a la pel·lícula mateixa, la qual va suposar la vuitena producció i mitja que Fellini va dirigir després d’acumular un historial format per sis pel·lícules, dos curtmetratges i una col·laboració amb el director Alberto Lattuada (les tres darreres produccions compten només la meitat cada una).

Fellini 8 ½ va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i en una enquesta del British Film Institute del 2002 feta a directors de cinema va sortir elegida com la tercera millor pel·lícula de la història.

Amb Fellini 8 ½ Fellini va pretendre abordar els seus propis problemes com a tema principal de la pel·lícula. El director italià es trobava aleshores immers també en una crisi de creativitat, la qual va convertir en el tema de la seva pròxima pel·lícula. Guido, el protagonista, es pot considerar com l’alter ego de Fellini i els seus somnis són subconscients representacions metafòriques de la seva vida real.

Argument de la pel.lícula : El protagonista Guido Anselmi, un cèlebre i estressat director de cinema que ja ha deixat enrere el punt àlgid de la seva carrera, ha perdut tant la inspiració com la seguretat necessària per finalitzar la seva darrera obra. Abatut, decideix retirar-se en un reclòs balneari per tal de reposar. No obstant, són totes les persones de les quals el confós director es volia distanciar, qui precisament el persegueixen al seu refugi: el guionista, el productor, la seva dona i la seva amant. Atabalat per l’entorn, Guido només es pot encomanar als seus somnis per tal d’abstreure’s. Així, el seu particular món oníric format de records i fantasies va intercal·lant-se d’una subtil manera amb una realitat que acaba esdevenint fins i tot confús i delirant.

L’espectacle sense cap mena de dubte és “Fellinià” i per tant no apte per qualsevol tipus de públic, ja que sense una explicació prèvia del que vol representar l’espectacle, pot arribar a ser confús i fins i tot indigerible per molta gent.

Sota el meu punt de vista l’espectacle és pur TEATRE, amb molta fantasia, i molt… molt, però molt treball…. i és que els actors sembla que es multipliquen interpretant un munt de personatges, canviant-se ràpidament un cop darrera un altre…. una cursa de fons, on tenen que donar tot de si, físicament e interpretatívament.

Segons ha comentat el director de la producció ORIOL BROGGI…. “Un 30% és Fellini –escenes de la pel·lícula, diàlegs, projeccions–, un 30% és el món de La Perla –fragments d’altres obres, música, imatges i coses que no havíem pogut fer i volíem fer– i un 30% són coses que cadascú de la companyia pensava”.

És la primera vegada, que la companyia ha elaborat un espectacle de creació fet a partir d’escenes, diàlegs i improvisacions pròpies, i no parteix d’un text clàssic.

Un espectacle que NO es pot perdre sota cap concepte, encara saben d’entrada que parla moltes vegades de coses absurdes, de somnis dels protagonistes, però també d’humanitat i de sensibilitat…. de bellesa fins al límit màxim de la bellesa… ple de sorpreses que no desvetllaré….(per això ja estan els “crítics oficials” que els hi encanta xafar la guitarra)…. un espectacle on es canta, es veu cinema, circ, amb musica en directe, però sobretot s’interpreta TEATRE amb passió.

Els interpretes es buiden tots i en tot moment, però evidentment, vist des de les graderies cada espectador té les seves preferències….. i les meves son per CLARA SEGURA, PABLO DERQUI (cada dia millor), POL LÓPEZ i ERNEST VILLEGAS…. tots ells perfectes en les seves interpretacions. El que m’ha agradat moltissim és descobrir a un fantàstic TOMEU AMER que té unes escenes molt i molt divertides.