– Teatre – PÀTRIA – (**) – Teatre Lliure de Gràcia – 28/10/2012

Sempre em sap greu valorar una obra de Teatre tan baix, i mes quant esperes d’ella moltíssim mes…. o poder per això mateix, … com et trobes amb menys del que esperes la valores potser injustament per sota del que es mereix. Aquesta vegada és una d’elles, però em vaig prometre que escriuria el que sento de debò quant veig un espectacle o escolto un concert.

Els que llegiu aquest Bloc amb una certa assiduïtat, sabeu que quasi bé venero a JORDI CASANOVAS com a director teatral i com a persona que promou i ajuda a nous creadors teatrals des de la seva petita Sala Flyhard, a la que acudeixo sempre sense ni tan sols pensar en el que aniré a veure… i quasi mai em falla. És curiós que precisament, Jordi Casanovas és l’autor i director d’aquesta producció… PÀTRIA, i crec que aquesta vegada sota el meu punt de vista l’ha errada. Dic això sabent d’entrada que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuara representant-se a molts teatres de Catalunya.

Però anem a pams. L’historia de PÀTRIA va ser escrita fa molts mesos, alguns diuen que fins i tot anys, molt abans de les circumstancies actuals i llavors no pensàvem pas que estariem a un pas d’una votació que decidira d’alguna manera si el poble de Catalunya comença a caminar per aconseguir tenir un estat propi… o be seguir com fins ara, sotmès a les decisions d’un estat que ens ha menyspreat i perseguit al llarg de tota l’historia.

És, per tant, absoluta casualitat que l’argument de PÀTRIA tingui tantes similituds amb el moment pressent… i molta gent es creu que és una obra oportunista. No ho és, ho tinc clar, ja que estava programada des de l’anunci d’aquesta temporada al Lliure abans de l’estiu.

Fa mesos, potser anys, que vivim un autèntic malson social, econòmic i polític. És per això que no és descabellat pensar que potser sorgirà aviat un individu capaç de moure les masses emprenyades, indignades i cabrejades. La gent, a les cafeteries i als bars, diuen noms mentre prenen el cafè. Terribas. Guardiola. Barberà. Calçada. Qui sap si un d’ells o algú, a qui encara no coneixem, tindrà prou carisma per engrescar tot un poble. Potser tots ens sentirem representats per les seves paraules. Potser creurem que aquesta vegada sí. Potser tindrem la sensació que ens hi podríem jugar la vida, per ell, perquè ell se la jugaria per nosaltres. Potser estarem orgullosos de ser diferents de la resta del món. Potser ens sentirem dir que les coses estan canviant. Potser ens omplirem d’il·lusió. Però no crec que sapiguem mai del cert quins són els pensaments que passen pel cap d’aquest home. En què haurem de creure llavors, en una persona o en una idea? D’ara endavant, nosaltres també serem responsables del rumb que prengui el nostre país.

JORDI CASANOVES

Ell és el primer candidat independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a les pròximes eleccions a la presidència de Catalunya. Però ara l’ambient és més hostil i dur que mai. Els membres del seu propi partit volen recuperar el liderat que li van cedir, el partit que es troba actualment al govern vol eliminar aquest inesperat i inoportú rival i els detractors més ultres de la resta de l’Estat el volen veure, literalment, mort. Tres dies abans de la jornada electoral, ell ha desaparegut. La seva dona no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva assessora de campanya desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.

El problema que li veig bàsicament és que encara que el text podria arribar a ser extraordinari i oportú, està poc treballat per Jordi Casanovas, i l’ha volgut enllestir-ho a ultima hora a pressa i corrents; no esta treballat l’argument des d’un punt de vista TEATRAL i necessita narrar molta part de la història amb narradores a peu dret a l’escenari, utilitzant els propis actors perquè realitzin aquesta tasca. Considero que el TEATRE pot emprar aquesta eina molt acuradament en algú punt de la història, per exemple per avançar en el temps la trama i no haver d’allargar en excés la representació. En aquest cas, no s’utilitza com una eina en un moment puntual, sinó que la narració és la base de tot plegat i obliga als actors a passar-se molta part de la representació, explicant el que en TEATRE es deuria veure “representat” a escena i no explicat

L’únic missatge que vaig poder extreure clar de l’obra teatral, és que un lider polític, (deixant de banda que aposti per la independència de Catalunya, o no), pot utilitzar com a reclam “propagandístic” de cara a unes eleccions, un lema no del tot contrastat com a cert... i que quan descobreix la seva falsedat pocs dies abans de les eleccions, no dubta en continuar fent-lo servir per arribar a guanyar les eleccions. Un lider manipulat per una empresa especialitzada en campanyes electorals. La resta de personatges polítics, encara que no utilitzant els noms de la Catalunya real, l’espectador s’adona molt aviat de qui és es tracta en cada cas.

No ajuda tampoc el canvi continuat de situacions i de temps endavant i enrere que fan que l’espectador hagi de pensar contínuament en quin tempo esta passant el que veu en aquell moment. No em va agradar gens ni mica les llargues parrafades en anglès d’un parell de personatges, per tal d’explicar que l’acció esta passant a New York…… calia? Encara que l’escena esta sobretitolada, es fa força confús per un public no massa acostumat a veure teatre internacional en versió original.

El public aplaudeix a rabiar un parell de parlaments que el protagonista, a mode de míting dispara des de l’escenari…. i encara que molt possiblement estic molt d’acord amb el que expresa, ara no estic valorant les paraules que diu el protagonista, sinó l’obra Teatral i la seva posada en escena.

Per altra banda l’escenografia inexistent, fan que el Teatre, que recordem també és espectacle, perdi molta màgia; el Teatre Lliure no és la Sala Flyhard i no es pot abusar de l’argument de falta de pressupost…. tampoc es just per l’espectador que continua pagant la seva entrada. Tan sols una escena que utilitza un quadre pintat com a protagonista escènic, em va resultar amb prou força teatral.

En quant a la interpretació, tot al contrari del parlat fins ara. Una interpretació coral magnifica de cada un dels actors, en especial del protagonista FRANCESC ORELLA i també de MARCEL BORRÀS que aquí treballa un personatge que és absolutament diferent a tots els papers on l’he vist treballar i ja son molts, que demostra que és un actoràs amb un enorme futur.

Jo li pregaria a JORDI CASANOVES, si és que algun dia em llegeix, que reprengui l’escripura d’aquesta idea magnifica i la desenvolupi en un futur, perquè podria arribar a ser un gran text TEATRAL; avui per avui tan sols arriba a ser un fantàstic guió a desenvolupar en totes les seves facetes.

Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach / Rosa Vila

escenografia Jordi Soler Prim / vestuari Albert Pascual / caracterització Lucho Soriano i Mariona Trias / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / so Damien Bazin Bazin / vídeo Joan Rodón

coproducció Teatre Lliure i EL CANAL – Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

agraïments Xavier Bosch, Kim Rizvi, Domènec Reixach, Ramon Simó, Àlex Rigola, Narcís Puig, Josep-Lluís Carod-Rovira,Toni Aira, Laura Carrillo, Laia Peran i Federació Espectre Autista-Asperger de Catalunya

______________________________________________________________

– Teatre Lliure de Gràcia – Preu 30,25 € – (preu pagat abonament 15 € )

_______________________________________________________________