– GREC 2012 – (15) – Teatre – EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES (****) – Sala Beckett

Portem ja tres setmanes de GREC 2012 i amb aquesta serà  l’espectacle número 15 (del GREC), al que assistim.  Podria semblar des de fora que podríem a estar saturats de tanta proposta dins de les Arts Escèniques, però de debò us dic que de cap de les maneres és així perquè estem veient aquest any veritables joies.

El que si ens sap greu és que ens estem perdent 3/4 parts de les obres que es podran veure a la nostra ciutat durant aquest GREC, ja que son mes de 60 espectacles que ens posen a l’abast al costat de casa.    Reconeixem que som uns “malalts de Cultura”, però és una malaltia que ens agrada cada vegada mes.

El diumenge 22/07 a la tarda, xino Xano i tot  fent una passejada, caminant des de casa ens apropem a la Sala Beckett per tal de veure una obra escrita per JOSEP MARIA MIRÓ i COROMINES .  Es tracta d’un text de nova creació, fet a casa nostre i d’una gran actualitat, amb el títol d’ EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES, que com ja veieu la valorem en 4 estrelles (i encara no entenc perquè no 5).

Principi d’Arquimedes: Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja.

La Sala Beckett aquest cop l’espai escènic es troba al  mig de la sala, i a banda i banda unes graderies de tan sols 5 fileres; a nosaltres ens agrada veure el Teatre de ben a prop i  avui també tenim sort i hem comprat localitats per la fila 1…. quin luxe poder gaudir de bon Teatre de tan aprop!!!.

Preferiu un món on càpiga un gest de tendresa cap a un nen, encara que quedin escletxes per als abusos, o una societat de control per evitar qualsevol risc? Por, sospites i infants innocents.

Qui més, qui menys té alguna mena de tracte amb infants i massa sovint coneixem casos que ens alerten contra aquells que s’aprofiten dels més petits. En aquesta peça, trobareu material de reflexió sobre si amb els menors tota prevenció és necessària o si hem acabat perdent la capacitat de relacionar-nos obertament els uns amb els altres. Tot, a propòsit de la història d’un entrenador de piscina, que fa un petó a un dels nens del grup infantil de natació per tal de tranquil·litzar-lo, ja que té por de l’aigua. És només un gest afectuós i espontani o hi ha una intenció impròpia? Podem estar segurs de les persones a qui confiem els nostres fills? On són els límits entre la prevenció i la por?

L’argument d’aquesta obra  transcorre en els vestuaris d’un club de natació. Està escrita amb absoluta precisió, sabent el que en realitat es vol explicar, que va molt mes enllà d’un assumpte de pederàstia  i s’endinsa en els sentiments humans, les traïcions, les sospites d’homosexualitat cap el protagonista i la seva prematura culpabilitat i com a partir d’una sospita segurament infundada, tot es gira de cul i en contra seu i sobretot com li fallen en un moment així d’important, les persones amb les que mes es relaciona i que son els primers que sospiten d’ell. De sobte tot es converteix en una paranoia colectiva i en una manipulació que no es pot frenar… que s’estén com un gran incendi descontrolat com el d’aquests dies a l’Ampurdà.

L’autor, Josep Maria Miró i Coromina, d’una manera intel·ligent posa al public dins del cos del protagonista, que de sobte es veu acusat d’una cosa que afirma que ha fet sense mala intenció… i és llavors el mateix public que s’adona que això o quelcom similar li pot passar a ell en qualsevol moment… i que si passa es sentirà desprotegit. El public fa al mateix temps de protagonista i de jutge i s’anirà a casa amb la feina de decidir la culpabilitat o la innocència del protagonista.

Però el mes important de tot a banda de fer-nos reflexionar i de portar-nos feina cap a casa, és sobretot la manera de com s’explica aquesta història, que a mi em va deixar bocabadat.

L’argument passa en temps real, però està construït amb una estructura molt original: el temps corre lineal en les escenes imparells i retrocedeix alguns minuts en les escenes parells per mostrar el que va succeir abans i repetint alguna escena ja vista.  Aquesta tècnica narrativa no és tan sols un mecanisme per incrementar l’interès, sinó que te també una intenció moral, com si en les escenes parells l’autor ens estigués dient: a aguait…”Espereu un moment: heu jutjat prematurament, heu entrat a meitat d’una conversa…. us heu format una opinió per unes quantes frases, per unes formes  determinades, per unes al·lusions. Ara ho mireu tot sencer, com si poguéssiu rebobinar l’acció en el temps”.

La interpretació sublim i ho lamento, perquè sembla que em repeteixo com l’allioli, però és el que sento.  En el paper del pare del nen teòricament assetjat en Santi Ricart (David), en el paper menys important, però que ho fa creïble absolutament a pesar de què te tot el public en la seva contra.

En el paper de company de feina i també monitor de piscina n’Albert Ausellé (Hèctor), que li toca el paper de “patito feo” de la pel.licula, ja que no és el mes guapo, és massa complidor i perfecte en tot, no se salta cap norma, li toca treballar amb els adolescents i no amb els nanos mes petits, amb els que li agradaria fer-ho.  El seu paper a base de silencis, mirades, sospites… em va agradar molt. És un actor que hem vist aquests ultims anys treballar força en els escenaris i que ens agrada (Girafes, Conte d’hivern, El Mercader de Venècia, Nit de Reis… i moltes altres).

En el paper de directora de la piscina la gran Roser Batalla (Anna), que fins i tot em va emocionar veient el seu treball de tan a prop. És una de les actrius que per moments et fa creure que no esta interpretant un paper… i que no estàs al Teatre… increïble la interpretació de la seva duresa, de les seves sospites, de com pregunta al Jordi per la seva vida privada, per les seves expressions… i també de la seva tendresa amagada.  Una de les grans actrius de Catalunya sense cap mena de dubte…. no cal fer cap relació d’obres en les que ha treballat, ja que és prou coneguda tant en Teatre com a la Televisió.

I per fi el protagonista de tot plegat i que ha estat tot un descobriment per mi, en tota regla; es tracta de Rubén de Eguia (Jordi), amb una interpretació que de ben segur li obrirà a partir d’ara totes les portes, per la manera d’interpretar i també pel seu físic perfecte. Té una carrera coneguda força mes curta, ja que ha treballat a “El bordell” al Lliure l’any 2008, a “La vida por delante” amb la Concha velasco (on jo el vaig descobrir l’any 2010 interpretant el paper de “Momo”…. genial !!!)… i desprès a Madrid a “Luces de Bohemia”.

Aquí fa un treball d’interpretació certament boníssim…. passa de la innocència, a la diversió, al poder que li dóna la seva joventut i bellesa, a la frustració i enfonsament absolut.   Posa als espectadors amb el cor en un puny i t’agradaria ajudar-lo com fos. Un real de paper que ha sabut aprofitar a tope.

“Estic espantat”, diu Jordi quan arriba el terrible final. “Tots. Tots ho estem”, murmura Anna en constatar que no ha estat capaç d’aturar la roda de la manipulació i la paranoia colectiva.

L’escenografia és molt senzilla però alhora molt realista fins al ultim petit detall. L’escenògraf Enric Planas ha realitzat una magnifica manera de plasmar un constant canvi d’enfocament, que està a la mateixa alçada de com s’explica la història en un continuo Flashback.  Després d’algun canvi d’escena  i de forma quasi màgica per l’espectador, el decorat sembla haver girat sobre si mateix: el que abans vèiem a la dreta (les dutxes) passa a estar a l’esquerra, on hi havia les taquilles, i a l’inrevés. Això es repeteix varios cops i permet que l’espectador tingui la visió de l’escena ja vista des d’un altre angle diametralment diferent;  tot el public es queda per uns moments noquejat intentant esbrinar com cony s’ho han fet (entre ells, jo el primer).  No és fins al final quan t’aixeques de la cadira i estudies el terreny,  que creus entendre el com.  Magnific!!!

 

Fitxa Artística

Autor i Direcció : Josep Maria Miró i Coromina

Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart

Escenografia: Enric Planas – Disseny d’i·luminació: David Bofarull – Disseny de so: Damien Bazin – Vestuari: Albert Pascual – Ajudant de direcció: Xavier Pujolràs

Una coproducció del Grec 2012 Festival de Barcelona, la Sala Beckett i l’Associació Verins Escènics. L’elaboració d’aquesta obra ha comptat amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes.

XXXVI Premi Born de Teatre 2011.

———————————————————————————————————-

– Sala Beckett – Preu per persona 18 €

( preu pagat 14,40 € – abonament GREC)

———————————————————————————————————-

Cargols de Ferro Forjat

Fotografies realitzades per el meu amic JOSEP COLET al Passeig de Lluis Companys de BCN.