Malgrat que sabia que es tractava de teatre d’entreteniment, em feia especial il·lusió tornar a veure aquesta proposta 20 anys després de veure la versió inicial; ara ens la presenten de nou però en versió “nenes”.
Encara avui en dia, m’esgarrifo de l’educació que vaig rebre a les dècades dels anys 50 i 60, … i també estic segur que la que rebien les noies encara era pitjor…. cal recordar que les escoles en aquella època estaven separades per sexes.
Una època que la gent més jove que nosaltres, difícilment es poden arribar a imaginar en tota la seva magnitud el que va arribar a significar; ens va marcar i per sempre en una sèrie de prejudicis religiosos, polítics, masclistes i sexuals, que malgrat que ens pensem que ja els hem superat, estaran per sempre mes en la base de la nostra educació.
El Règim franquista va implantar un patriarcat d’índole medieval, que significava un retrocés brutal després dels anys d’esplendor que va aportar la República, tant en drets socials com en el paper de la dona en la vida, que volien quedes relegat a les tasques de la llar i a l’ombra dels homes (ja fossin aquests pares o marits).
La producció teatral es basa en una sèrie d’escenes curtes, vistes des d’una òptica potser excessivament còmica, de les relacions dels professors (siguin aquests religiosos o no), amb els alumnes, a base de tabús religiosos, ordres gairebé castrenses i castics severs, per tal de “educar-los” en “los principios del espiritu nacional“.
També, entre riure i riure, ens mostra la crueltat dels nens, que des de ben petits s’enfronten ideològicament, depenent de la classe social en què han nascut i de la ideologia dels seus pares.
Les actrius interpreten moltíssims papers durant tota la representació, tenint com a base el seu paper d’infant (aquest no varia durant tota la representació), però assumint altres papers de personatges d’adults. Curiosament la representació és bilingüe, reflectint exactament aquella època en la qual a classe es parlava obligatòriament en castellà i és que es castigava inclús físicament si t’enxampaven parlant català….. encara que quan els nanos estan sols, a l’hora del pati o en veu baixa a classe, entre ells es parlaven gairebé sempre en català.
Les interpretacions són, com us podeu imaginar, totes elles magnífiques i és que s’han escollit grans noms de l’escena a Catalunya. Seria injust, crec jo, fer comparacions entre elles, perquè en aquest cas es tracta d’una interpretació coral compartida des de l’inici a la fi…. i on elles, de ben segur s’ho passen de conya marinera.
_______________
Fa aproximadament un mes, vaig poder assistir a la roda de premsa on es va presentar aquesta nova producció i aquell mateix dia es va anunciar que hi hauria un únic dia on es realitzaria un debat amb la presència de les protagonistes, i a més a més es va concretar el dia… 8 de març, dia de la dona treballadora; es tractava d’una funció especial que es faria en dimarts, malgrat que aquest dia de la setmana no acostuma a haver-hi funció. Així ho vaig indicar en la meva crònica d’aquella roda de premsa.
Doncs bé, nosaltres i altra gent que ser del cert que es van assabentar per aquella crònica, van voler esperar a veure aquesta producció precisament aquell dia; el debat va existir efectivament, però les cadires de les actrius van quedar totes buides i no van aparèixer en cap moment.
Em sembla absolutament intolerable i fins i tot de mala educació, que cap de les 5 actrius (Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas), apareguessin a l’escenari, encara que fos per acompanyar amb la seva presència física a les persones que ho varen patir i que van intentar explicar el que havia significat l’ensenyament en aquella època negre del franquisme.
Amb aquesta actitud, crec que van fer un flac favor al Teatre, des del punt de vista cultural i va semblar que l’únic que els interessava és la seva explotació comercial …… vaig sentir vergonya aliena.
_____________
Si es prescindeix d’aquest fet, crec que es tracta d’una producció teatral divertida, que farà passar una bona estona a la gent que la vàrem viure en pròpia carn, recordant vells temps… malgrat que aleshores potser no érem tan conscients de la castració de llibertats que significava aquell malaurat sistema educatiu.
No tinc tan clar si l’efecte és positiu o no, quan aquesta producció és vista per les noves generacions, que no ho varen viure, ja que aquest tractament de comèdia, pot treure valor als fets que vàrem patir milions de nens i joves ….i ara tan sols ho visquin com un divertiment d’una representació de teatre comercial.
A partir del llibre d´Andrés Sopeña – Adaptació teatral: Kike Díaz de Rada – Versió catalana: Guillem-Jordi Graells
Direcció: Fernando Bernués – Mireia Gabilondo
Amb: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas
Ajudant de direcció-Regidora: Gretel Stuyck / Escenografia: Edi Naudò / Vestuari: Jordi Bulbena – Maria Araujo / Il·luminació: – Xabier Lozano – Ignasi Morros / Direcció tècnica: Joan Segura / Comunicació: Carmen Vicente (Xtrategium)
Producció: ANEXA / TANTTAKA TEATROA
Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
