Arxiu d'etiquetes: FERNANDO BERNUÉS

– Teatre – SI MIREU EL VENT D’ON VE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2018.02.25 (temp. 17/18 – espectacle nº 206)

SI MIREU EL VENT D’ON VE (temp. 17/18 – espectacle nº 206)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam poder gaudir d’aquesta esplèndida proposta, escrita per Nell Leyshon, traduïda de l’anglès per Marc Rosich i dirigida per Fernando Bernués.

Una escenografia de Max Glaenzel, autènticament impactant, supèrbia, de les que et deixa bocabadat al punt d’entrar a la sala. Els actors a escena, esperen. Els ulls no poden abastar la immensitat d’un espai delimitat per les parets que conformen una mena de capsa tancada, on aquest món rural esdevé claustrofòbic, trist i fred.

És tardor, els dies són curts i les fulles i les pomes cauen dels arbres en una finca rural d’Anglaterra. Compartim amb la família un dia de les seves vides, un dia especialment dur marcat per la mort i el funeral del cap de família.

A la primera part l’atenció queda centrada a l’interior de la casa, on comencem a intuir les relacions entre els membres de la família i on se’ns plantegen un munt de preguntes que en caure el telo a la mitja part no han tingut resposta.

A la segona part centrem l’atenció en l’exterior de la casa, els camps i les pomes, i comencem a entendre les relacions de dependència d’aquesta família dominada per una mare possessiva.

Irene (Emma Vilarasau) és la mestressa d’aquesta finca on viu amb el seu fill Roy (Lluís Marquès) i el seu germà Len (Eduard Farelo). La seva filla Brenda (Laura López) va marxar de casa fa tres anys i torna en assabentar-se de la mort del pare. També torna Linda (Claudia Cos) que havia estat companya de jocs dels fills de la Irene.

Continua llegint

– Teatre – EL FLORIDO PENSIL (Nenes) (🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 08/03/2016

Malgrat que sabia que es tractava de teatre d’entreteniment, em feia especial il·lusió tornar a veure aquesta proposta 20 anys després de veure la versió inicial; ara ens la presenten de nou però en versió “nenes”.

El Florido Pensil (nenes) - Teatre Poliorama - 1

Encara avui en dia, m’esgarrifo de l’educació que vaig rebre a les dècades dels anys 50 i 60, … i també estic segur que la que rebien les noies encara era pitjor…. cal recordar que les escoles en aquella època estaven separades per sexes.

Una època que la gent més jove que nosaltres, difícilment es poden arribar a imaginar en tota la seva magnitud el que va arribar a significar; ens va marcar i per sempre en una sèrie de prejudicis religiosos, polítics, masclistes i sexuals, que malgrat que ens pensem que ja els hem superat, estaran per sempre mes en la base de la nostra educació.

El Règim franquista va implantar un patriarcat d’índole medieval, que significava un retrocés brutal després dels anys d’esplendor que va aportar la República, tant en drets socials com en el paper de la dona en la vida, que volien quedes relegat a les tasques de la llar i a l’ombra dels homes (ja fossin aquests pares o marits).

Continua llegint

– Roda de premsa – EL FLORIDO PENSIL (Nenes) – Granja Viader – 10/02/2016

Aquest matí he assistit a una roda de premsa diferent i molt divertida, perquè s’ha fet en un lloc que estimo molt, la Granja Viader; aquesta granja del carrer d’en Xuclà, que va ser fundada l’any 1870 i en on es va crear el “Cacaolat” l’any 1931. Avui en dia és, sens dubte una xocolateria reconeguda internacionalment.

Tot fent una xocolata calenta amb melindros assistim a la presentació de la producció teatral EL FLORIDO PENSIL (Nenes), que a partir de demà mateix, 11 de febrer es podrà veure al Teatre Poliorama.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta producció, nosaltres ja la vàrem poder veure, ara fa ni més ni menys que 20 anys!!!, quan ho penso, m’esgarrifo de la rapidesa del pas del temps; llavors va ser amb la versió masculina i va tenir un gran èxit a Barcelona ciutat amb molts mesos de representacions, a les que es van afegir més de 200 representacions de “bolos” per tot el territori de Catalunya.

Ens la presenta el director d’aquesta nova versió, Fernando Bernués, que ara podrem veure amb la seva versió femenina, amb un repartiment de luxe: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas.

Continua llegint

– Teatre – EL HIJO DEL ACORDEONISTA (Soinujolearen semea) (*****) – Teatre Lliure de Montjuïc – Sala Fabià Puiserver – 13/06/2014

“Un luxe per nosaltres actuar al Teatre Lliure”, deien els components de Tanttaka Teatroa, en acabar la representació de divendres nit i començar el col·loqui. El luxe en realitat ha estat per nosaltres, els espectadors teatraires catalans, poder gaudir de la seva professionalitat a dalt de l’escenari. Llàstima però que els responsables del Teatre Lliure (aquesta vegada “irresponsables” ), van decidir esguerrar-nos una obra pensada i escrita en la llengua del país Basc, el euskera, i traduir-la al castellà, amb la intenció de fer-la més comprensible, amb la que ells anomenen “llengua comuna”…. el castellà, evidentment.

Un atemptat cultural a les llengües de l’estat, que no són la que el mateix estat imposa per la força, utilitzant el mateix argument fatxenda, que la dreta dels nacionalistes espanyols fan servir, amb un intent d’aniquilar qualsevol llengua que no sigui la d’ells. No estic pas en contra de cap llengua i menys amb el castellà, llengua a la fi amb la qual vaig estudiar i parlar fins a la meva adolescència; estic a favor de TOTES les llengües i en aquest cas concret a què no se’ns escatimi la llengua basca.

El hijo del acordeonista - fotografias de m. díaz de rada

El hijo del acordeonista – fotografias de m. díaz de rada

Però passem a parlar de EL HIJO DEL ACORDEONISTA; El poble basc no posseeix unes institucions com les nostres, com són l’institut del Teatre, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya, escola i referents del Teatre català. Per això mateix es digne d’admiració que tres ajuntaments bascos de diferents ideologies és posin d’acord per tal de posar en peu i a escena aquesta producció de l’escriptor Bernardo Atxaga (pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia), i que des de l’any 2006 és membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia).

Aquesta és la novel·la més personal d’aquest autor. Hi recorrem, com si miréssim un mosaic fet amb diferents temps, llocs i estils, la història de dos amics: Joseba i David, el fill de l’acordionista. Des dels anys trenta fins a finals del segle XX, des Obaba fins a Califòrnia, de la infància a l’escola als inferns de la guerra i de la violència, Atxaga aborda de forma valenta el tema de la memòria, la nostàlgia, l’amistat i també de la tristesa del que deixa la seva terra sabent que no tornarà. I al centre de les múltiples ramificacions d’aquesta història, l’única possibilitat de salvació davant les circumstàncies més dramàtiques: l’amor.
“Les violències són de diferent signe i fins i tot, moralment, són de direcció contrària, però es pot dir perfectament que aquells que fugien dels feixistes eren les víctimes d’una època, i amb el pas del temps es van convertir en botxins”, assegura un Atxaga que procura “no ser relativista en aquests temes”.

La companyia Tanttaka Teatroa, va estrenar aquesta obra a l’octubre del 2012 al Teatre Arriaga de Bilbao, no sense una gran polèmica com era d’esperar, però amb enorme èxit. L’adaptació ha estat a càrrec de Patxo Telleria i evidentment per raons de temps teatrals i de pressupost ha hagut de retallar un munt de personatges, per tal de deixar la essència de l’obra, això si, perfectament intacta. Una molt i mol bona direcció de Fernando Bernués.

Continua llegint