Dijous passat dia 11 d’abril, vàrem acudir a la nit d’estrena al Teatre Goya de LA PLAZA DEL DIAMANTE, en castellà, protagonitzada en exclusiva per Lolita Flores; les entrades estaven exhaurides i la sala feia molt de goig. L’amabilitat de la cap de sala i les acomodadores, en accedir amb el nostre “descapotable”, de nou ens sorprenen molt favorablement.
“¿Que la Colometa sigui Lolita Flores? Estàs boig?”, li va etzibar Joan Ollé al llavors director del Teatro Español, Natalio Grueso, davant d’una proposta que d’entrada semblava excèntrica, quasi provocadora. “Jo sóc fan de la dinastia Flores, però ella és un lleó que canta i la Colometa és una figura de cristall fràgil”, pensava Ollé. Lolita Flores també ho va trobar fora de lloc i va tirar pilotes fora durant dos mesos: “Em feia por la responsabilitat”, assegura. Va ser Joan Manuel Serrat, amic de tots dos, qui va desencallar el projecte i els va convèncer perquè es llancessin a la piscina.
Segons ens va explicar la mateixa Lolita en acabar la representació, ara feia ja 6 mesos que representava aquesta producció a Madrid i havia fet recentment bolos per alguns teatres de Catalunya; sincerament, se li notava, perquè el que vàrem veure ens va sorprendre i molt…. la seva seguretat era gairebé absoluta i salvo alguna errada de canvi de noms en algun personatge, que per altra banda qualsevol actor expert pot cometre en un moment donat, la seva interpretació ens va arribar a emocionar. La seva “Colometa” ens la vàrem creure i això és de ben segur, el més important de tot plegat.
Nosaltres estàvem situats a la fila 3 i podíem veure les expressions de la seva cara i per tant podem dir que la representació la vàrem poder veure en condicions òptimes; ara bé, creiem que aquest tipus de Teatre, on actua una única actriu asseguda estàticament durant tota la representació s’hauria de fer en petits teatres, on no haguessin més que 5 o 6 fileres d’espectadors.
L’important d’aquest tipus de teatre és poder veure les expressions d’angoixa, dolor, amor, desig o el que l’actriu en cada moment hagi d’interpretar…i no pas únicament escoltar un text, per molt bona sigui la dicció i entonació d’aquesta actriu….. un text, que a més a més, almenys a Catalunya és prou conegut per tothom; tot el que sigui comprar entrades més enllà de la fila 6 no té cap justificació. El Teatre Goya en te 24 de fileres!!!
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia “La Colometa” una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.
La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s’ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.
“El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món.” La Colometa.
La direcció de Joan Ollé, es magnifica en l’aspecte de ser intransigent per tal de què l’actriu respecti al màxim la forma de ser del personatge, que és tan diametralment oposada al caràcter i la forma de ser de Lolita; per ella, em suposo, ha estat molt difícil interpretar-la sota aquests paràmetres tan exigents, en la manera de parlar i de gesticular de la senyora Natàlia, una dona dels anys 30 del segle passat, tímida i atemorida, sotmesa als capricis del seu marit, en Quimet. Per altra banda l’adaptació del text per crear un monòleg i la seva traducció al castellà, crec que respecta al màxim el text de Mercè Rodoreda i això és d’agrair molt.
Us preguntareu el perquè llavors la qualificació “voltaire” és tan sols de 3 cargols…. i ara us l’aclareixo; crec que una representació que gairebé es podria assimilar a un concert de cambra, no es pot representar en un teatre amb 24 fileres de públic, perquè únicament els que estan molt propers poden realment gaudir d’aquesta. La posada en escena, a mi particularment no em va agradar gens, per massa estàtica….sempre asseguda a un banc de fusta i amb tan sols l’afegitó d’una garlanda de llums que segons el moment anava canviant de colors. Hem vist recentment a casa nostra monòlegs que no ho semblen pas, on s’intenta que visualment sigui molt més atractiva la representació, evidentment sense fer perdre l’atenció del públic en el text i el seu significat, que a la fi és el més important de tot plegat.
Si no fos per aquesta qüestió, per mi força important, l’hauria valorat amb un notable alt, especialment per l’actuació d’una dona que acabo de descobrir com a actriu.
Crec que s’ha de veure. Estara al Goya fins al 3 de maig.
Autora: Mercè Rodoreda
Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé // Traducció: Celina Alegre i Pere Rovira
Direcció: Joan Ollé
Interpretació: Lolita Flores
Espai escènic i vestuari: Ana López Cobos // Il.luminació: Lionel Spycher // Música original: Pascal Comelade // Ajudant de Direcció: Irma Correa
Producció: Teatro Español
