Arxiu d'etiquetes: Lolita Flores

– 324 – Teatre – FEDRA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 2019.06.16 (temp. 18/19 – espectacle nº 244)

FEDRA (temp. 18/19 – espectacle nº 244)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Al mes de gener estàvem de viatge i ens vam quedar amb ganes de veure, al Teatre Romea, aquesta versió de FEDRA escrita per Paco Becerra i dirigida per Luis Luque, i ara no hem perdut l’ocasió de veure-la al Teatre Goya on farà estada fins al dia 22 de juny.

Aquest espectacle va ser estrenat en la 64a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida i va estar programat també en el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Paco Bezerra (Almería, 1978) ha adaptat el text “Hipòlit” d’Eurípides proposant una mirada més contemporània de la figura de Fedra. Lolita Flores, a qui nosaltres hem vist treballar en “La plaza del diamante” (2015) (veure enllaç) i “Prefiero que seamos amigos” (2017) (veure enllaç), interpreta aquesta Fedra lluitadora i passional, una reina turmentada per una passió que no pot reprimir.

L’ha dirigit Luis Luque (Madrid, 1973), de qui nosaltres hem vist fa pocs dies un altre proposta “Todas las noches de un dia” (veure enllaç), en aquest mateix teatre.

Fedra, la reina de l’Illa del Volcà, està malalta: ni menja ni parla ni dorm. Els metges són incapaços d’esbrinar l’origen del seu patiment i el país sencer camina preocupat pel seu estat de salut. Alguns diuen que s’ha tornat boja. Uns altres, que les llargues absències del seu espòs, el rei de l’illa, han acabat per devastar i assolar el seu cor, però ningú coneix la veritat i tots s’equivoquen. I és que la gran responsable de la dolència de Fedra no és una altra que una passió que la turmenta des de fa temps i que ja no pot reprimir; un erotisme immoral i impúdic, un desig violent i indòmit, un amor presoner i indecent.

En aquesta versió els Déus es deixen de banda, enfocant el text a donar protagonisme a una dona empoderada que és capaç de lluitar pels seus desitjos. Una dona que, quan aconsegueix sortir de la depressió en la que està instal·lada, decideix lluitar pel seu dret a estimar qui vulgui i com vulgui. Un viatge de la depressió a l’acceptaciód’un amor meravellós“, per acabar en la frustració, en ser rebutjada per la persona que estima, constatant que “l’amor és un parany que cal aniquilar“.

Continua llegint

– Teatre – PREFIERO QUE SEAMOS AMIGOS (🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2017.12.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 151)

PREFIERO QUE SEAMOS AMIGOS (temp. 17/18 – espectacle nº 151)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta és la penúltima obra de teatre que hem vist aquest any 2017; teníem interès per veure-la, malgrat que algunes crítiques que hem llegit no l’han deixat gaire bé, i és que tot i saber que es tracta de teatre popular (mal anomenat “comercial”), ens va donar molt bones sensacions, quan vam acudir a la Roda de premsa de presentació fa més d’un mes.

Lolita Flores torna a l’escenari del Teatre Goya, on la vam poder veure a LA PLAZA DEL DIAMANTE  l’abril del 2015, donant vida a Claudia, una florista que amb més de cinquanta anys s’ha enamorat del seu amic, en Valentín, paper interpretat per l’actor d’origen argentí Luis Mottola.

PREFIERO QUE SEAMOS AMIGOS és una comèdia romàntica, blanca, escrita per Laurent Ruquier i dirigida per Tamzin Townsend. Un text que tracta sobre les relacions de parella i d’amistat, que suposa una aposta per les segones oportunitats que regala la vida.

L’obra planteja també la sensació que tenen moltes dones de tornar-se invisibles pels homes en assolir una determinada edat. La lluita d’una dona, amb una vida a l’esquena, segura de si mateixa, que de cop i volta, se sent insegura en el terreny de l’amor. La por a estimar i no ser corresposta.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Prefiero que seamos amigos”. Qui no ha sentit en algun moment de la seva vida aquesta terrible frase? Una sentència que condemna qualsevol expectativa cap a la persona estimada, que et destrueix la il·lusió de ser objecte de desig, de passió, de formar una parella, de ser la mitja taronja del teu amor. El ‘happy ending’ de la teva història s’esvaeix i el teu amant desitjat es converteix en amic…

Però per sort l’argument té diverses capes, més enllà de la comèdia romàntica i entra en camins inconfessables que no s’expliquen ni entre amics, i molt menys en una ressenya d’opinió teatral; girs argumentals interessants, que no es poden explicar, perquè seria fer espòiler i arruïnaríem algunes sorpreses que posseeix la proposta.

Continua llegint

– Teatre – LA PLAZA DEL DIAMANTE (🐌🐌🐌 ) – Teatre Goya – 09/04/2015

Dijous passat dia 11 d’abril, vàrem acudir a la nit d’estrena al Teatre Goya de LA PLAZA DEL DIAMANTE, en castellà, protagonitzada en exclusiva per Lolita Flores; les entrades estaven exhaurides i la sala feia molt de goig. L’amabilitat de la cap de sala i les acomodadores, en accedir amb el nostre “descapotable”, de nou ens sorprenen molt favorablement.

LA PLAZA DEL DIAMANTEAquell mateix mati al diari ARA, llegia un article de Laura Serra, que tractava d’aquesta estrena, i al principi del seu article tot escrivia:

“¿Que la Colometa sigui Lolita Flores? Estàs boig?”, li va etzibar Joan Ollé al llavors director del Teatro Español, Natalio Grueso, davant d’una proposta que d’entrada semblava excèntrica, quasi provocadora. “Jo sóc fan de la dinastia Flores, però ella és un lleó que canta i la Colometa és una figura de cristall fràgil”, pensava Ollé. Lolita Flores també ho va trobar fora de lloc i va tirar pilotes fora durant dos mesos: “Em feia por la responsabilitat”, assegura. Va ser Joan Manuel Serrat, amic de tots dos, qui va desencallar el projecte i els va convèncer perquè es llancessin a la piscina.

Segons ens va explicar la mateixa Lolita en acabar la representació, ara feia ja 6 mesos que representava aquesta producció a Madrid i havia fet recentment bolos per alguns teatres de Catalunya; sincerament, se li notava, perquè el que vàrem veure ens va sorprendre i molt…. la seva seguretat era gairebé absoluta i salvo alguna errada de canvi de noms en algun personatge, que per altra banda qualsevol actor expert pot cometre en un moment donat, la seva interpretació ens va arribar a emocionar. La seva “Colometa” ens la vàrem creure i això és de ben segur, el més important de tot plegat.

Continua llegint