– Teatre – JOC DE MIRALLS (🐌🐌🐌 + 🐚) – Espai Lliure – 15/02/2015

Sorpresa majúscula a l’Espai Lliure amb aquest “JOC DE MIRALLS“, després d’haver llegit algunes opinions no gaire favorables, que es basaven en el tipus d’escenes massa curtes d’aquesta proposta. Us avanço que a nosaltres ens va agradar molt, precisament perquè a partir d’una mena de flaixos o de gairebé fotografies escèniques, a poc a poc passes de no entendre gairebé res, a entrar de ple en la personalitat de cada un dels personatges, potser inclús, mes que en altres ocasions, en obres de text més complex i profund.

El text està escrit per la nord-americana Annie Baker i l’any 2009/10 va estar considerada com una de les millors peces teatrals segons crítics del New York Times, el Time Out i el New Yorker. Aquesta dramaturga va obtenir el premi Pulitzer de Teatre l’any passat, amb tan sols 33 anys.

Encara que en principi la direcció de Juan Carlos Martel, et deixa descol·locat per la borratxera d’escenes curtes i molt seguides, de les que no treus l’entrellat del que passa ni el perquè passa…. (veus entrades i sortides dels actors, talls bruscos, foscos de llum a una velocitat que et deixa perplex )…. el resultat obtingut és molt bo. Es corre el perill de desconnectar en aquest punt, però si aconsegueixes no fer-ho i et deixes seduir pels personatges, veuràs en realitat una classe de com es fa el Teatre….. com es cuina per dins.

I és que en realitat l’argument va d’això, una classe de com interpretar una obra teatral, amb una professora en un centre cívic, que arreplega quatre alumnes de diferents posicions socials i edats, que estan una mica perdudes a la seva vida, i recerquen quelcom que els doni una nova il·lusió per continuar lluitant en el dia a dia. Un altre vegada ens trobem amb una obra Teatral que ens parla de Teatre, aquesta vegada des del punt de vists dels actors, que no son mes que persones com la resta de gent, amb els seus problemes, les seves angoixes i que necessiten, com tothom estimar i ser estimades.

El títol “JOC DE MIRALLS“, fa referència, a què els personatges no es presenten a si mateixos, sinó que són altres companys que interpreten des de la seva pròpia visió, com és la persona que té al davant…. així a poc a poc ens despullen cada personatge però vist com en un mirall, per donar la visió que tenen els altres de tu mateix i no pas la teva.

Està feta en clau de comèdia, per fer més atractiva la representació, però es viuen a escena alguns drames personals, amors no correspostos, complexos guardats en secret i traumes infantils que t’han marcat de per vida. Realment el text és molt profund, però ens ho mostra com un divertimento sense caure en astracanades, una comèdia que utilitza el Teatre com a teràpia de grup i que aconseguirà en tan sols sis setmanes, canviar la seva personalitat i la seva vida per sempre.

Juan Carlos Martel Bayod, amb aquest text extraordinàriament atractiu i amb pocs elements escenogràfics, aconsegueix que les interpretacions dels actors siguin molt creïbles, tant que podrien ser veïns de casa nostre i no pas personatges de NY. La Sala petita de l’Espai Lliure a tres bandes afavoreix la proximitat, encara mes, dels actors al públic; les mirades, la mímica i especialment els silencis són una part importantíssima d’aquesta proposta, on l’espectador de ben d’aprop ho viu una mica com a voyeur en un Reality Show televisiu.

No entraré aquí i ara a fer una classificació de quin actor ho ha fet millor que l’altre, perquè no té gaire sentit, quan es tracta d’un treball d’actors molt coral, encara que cada personatge, te el seu moment clau. Ningú dubta ja de la qualitat d’actors com Eduard Farelo (un fuster), Isabel Rocatti i Jordi Martinez (la profesora i el seu marit), o Aina Clotet  (una aspirant a actriu),  perquè tots ho fan a la perfecció i ja són prou coneguts i apreciats per tots nosaltres;  però haig de remarcar especialment el treball d’una actriu molt jove que creiem que no havíem vist mai treballat en directe al Teatre… Elena Tarrats (una adolescent a punt d’entrar a la universitat)…. una actriu que de ben segur li espera un gran futur al Teatre, com sembla ser que ja ho ha aconseguit al cinema o a la TV.

Us la recomanem, perquè és divertida però al mateix temps toca molts temes amb certa profunditat, que són molt propers a nosaltres. Teatre contemporani del que a mi m’agrada.

JOC DE MIRALLS d’ANNIE BAKER

direcció JUAN CARLOS MARTEL BAYOD