– Ópera – ADRIANA LECOVREUR (****) – Gran Teatre del Liceu

De nou tenim la sort de viure un altre gran nit d’Òpera al Gran Teatre del Liceu, el divendres 18 de maig de 2012. Aquesta vegada l’Òpera no la coneixíem pas i ens va agradar molt, ADRIANA LECOUVREUR (****) del compositor Francesco Cilèa (Palmi, prop de Reggio Calabria, 23/07 1866 – Varazze, prop de Savona 20/11/1950).

Adriana Lecouvreur és un clar exemple d’òpera verista. El  llibret d’Arturo Colautti, basat en l’obra teatral de Eugène Scribe i Ernest Legouvé. Va ser estrenada en el Teatre Líric de Milà, el 6/11/1902. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 7 de maig de 1903.

L’òpera es basa en la vida de l’actriu francesa Adriana Lecouvreur, que va néixer en una família humil i va esdevenir l’estrella principal del teatre més prestigiós de França, la Comédie Française. Després de la seva mort, la història d’Adriana va inspirar obres teatrals, òperes i pel·lícules. La peça no li és completament fidel a la història, ja que mostra que la mort prematura de Adriana va ser causada per enverinament.

Arturo Colautti, va resumir el complex drama  en un llibret sensat. Però, per culpa que molts detalls van ser tallats, l’òpera va quedar una mica inintel·ligible. Per sort, la música apassionant de Francesco Cilèa compensa qualsevol confusió.

Adriana Lecouvreur era una dona apassionada dins i fora de l’escena. Es va cremar d’amor per Maurici de Saxònia, per qui ho va sacrificar tot, va empenyorar totes les joies i li va lliurar tot el patrimoni per recuperar el tron perdut. Quan Maurici va tornar, després d’una campanya desastrosa, va abandonar l’actriu per la duquessa de Bouillon. Poc després, Adriana va ser trobada morta en circumstàncies més o menys misterioses i, segons la llegenda, emmetzinada per la seva rival.

 

Primera anècdota, per dir-ho d’alguna manera, que em va fer sentir vergonya aliena… a la conferencia prèvia que sempre es fa 45 minuts abans de la funció al Foyer, quant ja portàvem ben be 10 minuts de conferencia i ja havien explicat l’argument i començaven a ressaltar els moments operístics mes importants de l’obra, un “senyor” d’uns 60 anys acompanyat de la seva esposa, va fer callar al orador per preguntar-li en veu alta “Un momento por favor… ¿todo su parlamento será exclusivamente en Catalán?”,….. al que l’orador amb una cara d’incrèdul, però immutable li va respondre concisament “SI” i va continuar la seva xerrada. El matrimoni de forma ostensiva es va aixecar tot dient “pues entonces nos vamos”.   Sense comentaris….   Esperem que l’Òpera que tampoc era en castellà almenys la gaudissin.

Els protagonistes, que van interpretar els principals papers, el passat divendres van estar els següents:

Adriana Lecouvreur (BARBARA FRITTOLI, soprano)

Maurizio, (ROBERTO ALAGNA, tenor)

Príncep de Bouillon, (GIORGIO GIUSEPPINI, baix)

Princesa de Bouillon (DOLORA ZAJICK, mezzosoprano):

Michonnet (JOAN PONS, baríton)

L’argument es una mica farragós i jo em vaig fer “la pitja un lio”, però tret d’això per nosaltres va estar uns de les nits memorables del Liceu, amb una magnifica soprano italiana  BARBARA FRITTOLI que amb la seva extraordinària veu, ens va enamorar des de el primer moment, amb exquisit gust i delicats pianissimos.  També extraordinari el tenor ROBERTO ALAGNA, amb una veu bella i lluminosa quasi be a la alçada de la seva companya. La mezzosoprano nord-americana DOLORA ZAJICK amb una potencia de veu que ens va deixar clavats a les butaques. En JOAN PONS, ja està en els seus últims anys de la seva carrera dins del mon de l’Òpera i es nota força, encara que en els últims 2 actes va créixer i ens va agradar força.

En papers ja mes secundaris també ens van agradar força el tenor aragonès FRANCISCO VAS i el baix italià GIORGIO GIUSEPPINI.

Un espectacular muntatge signat per el director d’escena britànic David McVicar, transforma l’escenari del Liceu en la Comédie Française, l’espai on va viure, patir i morir Adriana Lecouvreur. Teatre dins del teatre amb una espectacular escenografia i un luxós vestuari del segle XVIII.

La direcció musical va ser un dels grans protagonistes de la nit, Maurizio Benini, que va fer sonar a l’orquestra del Liceu com poques vegades havia escoltat i que a mes a mes va ajudar i molt als cantants amb la seva flexibilitat. Va haver un moment realment al quart acte, que feia molt de temps que no vivia en el Liceu….i es ni mes ni menys que un extraordinari SILENCI del public que es podia tallar l’aire….brutal !!!   Al final del ultim acord de l’Òpera el public a mes a mes va respectar uns segons en absolut silenci, en un altre moment màgic fins que el director va baixar les seves mans….. al.lucino pepinillos !!!