Per MIQUEL GASCÓN …
… O com fer malmès un concert que a priori hauria de ser un dels millors de la temporada musical de Barcelona.
Per ser abonats a Pala100, ens van regalar un vals per assistir al concert que volguéssim i el varem aprofitar per comprar unes entrades a les llotges del segon pis (sense visió), que és el preu que podíem assolir gratuïtament sense tenir que abonar un suplement.
Com indico al inici d’aquesta crònica, el concert a banda d’en Rolando Villazón va ser un autèntic suplici per culpa de l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca, dirigida per Guerassim Voronkov. A la primera peça, ja varem quedar garratibats, ja que la Obertura de Nabucco va sonar gairabe igual com la banda còmica del “Empastre” dels toreros còmics a la Monumental de Barcelona, ara fa mes de 40 anys.
El Pachim… pachim, i el “no compàs” dels musics, molt especialment el del vent i la percussió va ser antològica i del pitjor que he escoltat en molts i molts anys. Desprès suposo que per la força de la costum ens varem anar asserenant i fins i tot semblava una orquestra de veritat.
Per rematar-ho i per desig exprés del tenor, (segons van confirmar pels altaveus), el aire condicionat es va mantenir apagat i la calor a tot el Palau era insuportable, però al segon pis de jutjat de guàrdia. No estava ple fins la bandera però poc li faltava….. suàvem com si estiguéssim ficats a una sauna de vapor…. els vanos o millor dit, els programes de ma que deurien haver servit per llegir, s’utilitzaven per intentar refrescar les cares, amb el consegüent soroll que provocava centenars de persones fent el mateix. Crec que la propera vegada deurien de regalar-li a ROLANDO, bufandes (amb senyera o no), en lloc de flors, per tal de que els espectadors no tinguem que patir els capricis d’un determinat cantant.
A Rolando Villazón, interpretant un programa 100% de VERDI, sincerament el vaig trobar molt millor que a l’elixir d’amore, però no en cap cas recorda aquell Rolando que admiràvem. A la primera part va interpretar relativament be, “La mia letizia infodere”, “Eccomi prigioniero” del Corsaro… Il mistero……. i molt be “Quando la sere al placido” de Luisa Miller.
A la segona part el seu públic seguidor va entrar en èxtasi i va aplaudir totes i cada una de les àries, independentment de que moltes vegades l’orquestra tapava la veu del tenor e independentment de que el cantant ens va fer patir en mes d’un cop. “Ciel, che feci ! Ciel pietoso”, “Ofigli, o figli miei… Ah! La paterna mano” de Macbeth i un parell mes de cançons verdianes van acabar de rematar el concert.
Els aplaudiments van provocar que el tenor cantes 3 cançons mes (que no àries) aprofitant com sempre per fer una mica el pallasso i captivar a la gent amb la seva simpatia que admire tothom, siguin seguidors o no.
Possiblement la meva valoració hauria estat un punt per sobre de la actual, si no fos per l’orquestra que va malmetre la vetllada i per el suplici d’escoltar un concert dins d’una sauna, sense les condicions necesaries.
________________________________________________________________
– Palau de La Musica Catalana – Preus de 123 € a 11 €
( preu pagat 0 € – invitació per ser abonat a Palau100)
________________________________________________________________
