CARME PORTACELI, directora d’aquest espectacle va sortir a escena i amb el micro a la ma ens va fer saber que ells haurien d’estar en aquell moment a la manifestació, però que com el Teatre ho consideraven un servei public, havien decidit continuar amb l’estrena, encara que “d’anima” estaven recolzant aquesta reacció del mon de la Cultura. També va dir que la CULTURA no era un privilegi d’uns quants, sinó que era un dret irrenunciable de qualsevol poble i en cap cas un LUXE com ara volen fer creure al poble amb la seva manipulació vergonyosa.
Va rebre l’aplaudiment mes important de la nit…. Desprès la cosa canviaria força.
EL VÍDEO NO EL VEU NINGÚ (**), ens va decebre força, i és que el text sobretot no ens va “atrapar” en cap moment i va ser una llàstima perquè la posada en escena prometia molt i les interpretacions en general eren molt bones.
L’obra de Crimp es caracteritza per una visió ombrívola de les relacions humanes: cap dels seus personatges sembla experimentar amor o alegria. En gran mesura les seves peces tracten de la violència contemporània, amb crueltat però també sentit de l’humor.
La seva obra de teatre “No One Sees the Video”, va ser estrenada al Royal Court, Theatre Upstairs a l’any 1990.
Parlem de pizzes. O mantinguem una conversa quotidiana i insulsa de les que sentim al metro cada dia. I, si escoltem amb atenció, al darrere de cada paraula absurda, innocent o tòpica potser descobrirem un relat sòrdid, trist o desesperat. És el que va fer el britànic Martin Crimp mentre transcrivia cintes d’entrevistes per a un estudi de mercat. D’aquell material en va treure una història en la qual les paraules banals amaguen realitats fosques. Una dona abandonada, una adolescent conflictiva o un suposat pederasta parlen de temes aparentment intranscendents en diàlegs ràpids i tensos.
En el muntatge de Carme Portaceli, les paraules de Crimp, es barregen amb elements coreogràfics i musicals i ens mostren una doble realitat: el que diuen i el que mirem d’amagar.
La interpretació dels actors, casi tots desconeguts per mi, va estar encertada a pesar de la dificultat afegida dels personatges tristos i grisos amb els que havien de treballar. Un dels aspectes pels quals la nostra valoració ha pujat a dues estrelles.
Sincerament, no dubto que l’obra tingui el seu interès però a mi em va avorrir sobiranament i el text de l’obra no em va interessar gens. Menys mal que el moviment era coreogràficament espectacular i molt ben portat per Ferran Carvajal, que inclús fa que els interprets tinguessin que treballar en alguna ocasió cap per avall i va fer molt mes passable tot plegat.
L’escenografia a base de 6 cabines telefòniques, un fanal de carrer dels de debò (enorme), pantalles amb audiovisuals, un munt de cadires que sembla que dansin i un llit amb rodes que també es belluga…. Va aconseguir que jo no m’adormis. L’Imma pobre a pesar dels seus esforços va caure en mans del deu Morfeu… i com ella varies persones al meu voltant.
Els aplaudiments de compromís, varen sonar mes aviat com una claca sense gens d’entusiasme en una sala on el public tan sols omplia una tercera part de les butaques. Carme Portacelli segurament no es va atrevir a sortir a saludar. Una nit de teatre força grisa.
Fitxa Artística
Autor: Martin Crimp
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez i Maria Rodriguez, Martí Salvat, Diana Torné
Moviment: Ferran Carvajal – Traducció: Joan Sellent – Escenografia: Paco Azorín Vestuari: Marta Rafa – Espai sonor: Jordi Collet Sila – Il·luminació: Maria Domènech – Audiovisual: Pedro Chamizo
Una coproducció del Grec 2012 Festival de Barcelona, el CDN (Centro Dramático Nacional) i la FEI (Factoria Escènica Internacional).
———————————————————————————————————-
– Mercat de les Flors (Sala MAC) – Preu per persona 24 €
( preu pagat 19,20 € – abonament GREC)
———————————————————————————————————-
