Per Imma Barba
Vaig tenir oportunitat de llegir aquest llibre quan es va publicar en la seva versió castellana l’any 2002. Recordo que aleshores vaig pensar que Islàndia era un lloc al qual no m’agradaria anar …. però ves per on, al mes de juny ens anem a conèixer aquest país i he aprofitat per rellegir aquest llibre en la seva versió catalana, revisat i ampliat per l’autor l’any 2005.
“Al fons, entre la boira, s’intuïa una serralada de muntanyes ennegrides; a l’altra banda s’estenia un mar hostil, d’un antipàtic color gris metàl·lic, amb onades de consistència marmòria que morien en una desolada platja volcànica. Amb aquella imatge en vaig tenir prou per comprendre que la natura és la gran protagonista d’Islàndia i que, si havia de jutjar pel que veia, no es tractava d’una natura amable, a escala humana, sinó d’una natura disposada a mostrar i a exercir tot el seu poder”
Islàndia compta amb una naturalesa desolada i freda, i l’autor ens explica que a mesura que s’allunya de la capital van desapareixent les cases i van cedint el protagonisme als camps de lava, les cascades espectaculars, els penya-segats i les granges solitàries enmig d’uns camps on pasturen cavalls, ovelles o vaques.
“Lluny de la gran ciutat, el país semblava impregnat d’un halo màgic que portava al món de les sagues, a aquells relats llunyans que els islandesos d’ara segueixen considerant com la base de la seva història i de la seva identitat.”
Segons les estadístiques, un 5% dels islandesos ha vist elfs alguna vegada i un 55% creu en la seva existència sense haver-ne vist mai cap.
“Quan fa uns dies que ets a Islàndia, deixa de sorprendre’t que la gent del país cregui en l’existència d’”éssers ocults”. Tot el contrari, penses que es queden curts. Rere cada roca sembla haver-hi uns quants elfs fent entremaliadures, i amagats entre la boira segur que hi ha un parell de trolls…”
Islàndia sorprèn perquè és un país sense boscos, els que hi havia fa segles van ser convertits en vaixells o cases.
“Ara l’illa està pelada com el crani d’un mort.”
Una obra autobiogràfica que ens dóna informació de manera molt dinàmica i amb un to molt amè. Un llibre ple d’anècdotes que sens dubte m’ajudarà a preparar millor el viatge. Jo personalment penso que les guies de viatges són imprescindibles per preparar la nostra ruta, però també crec que són imprescindibles els llibres que ens apropen al lloc que volem visitar.
I el que m’ha quedat molt clar és que hem d’anar preparats per una climatologia variable.
“Aquí ens hem acostumat a viure ignorant el temps –em va confessar el meu veí Gudmundur-. Abans de sortir de casa, fem una ullada per la finestra. Si plou ens posem la gavardina, i si fa sol la portem penjant del braç. No serveix de res que et diguin quin temps farà demà, perquè tots sabem que pot variar en pocs minuts.”
Un llibre que sens dubte recomano als amants de la literatura de viatges.
Xavier Moret Ros (Barcelona 1952) compagina des de fa anys la seva feina de periodista amb la d’escriptor i viatger. Reporter especialitzat en viatges del diari El Periódico, on publica regularment columnes i reportatges de viatges pels cinc continents, va ser anteriorment redactor de La Vanguardia i d’El País, i ha publicat a les revistes National Geographic, Geo, ”Altaïr” i Siete Leguas. També ha treballat com a reporter per a TV3 i TVE.
En el seu primer llibre de viatges, “Amèrica, Amèrica” (1998) fa un recorregut per la costa Oest dels Estats Units a la recerca dels mites hippies. Amb el llibre “Islàndia, l’illa secreta” (2002) va ser guanyador del premi Grandes Viajeros 2002.
És també escriptor de novel·les com “L’americà que estimava Moby Dick” (1985), “El manuscrit perdut” (1987), “L’impostor sentimental” (1995), “Qui paga, mana” (1997), “Zanzíbar pot esperar” (2002) i “L’home que adorava la Janis Joplin” (2004) entre d’altres.
La major part de l’obra de Moret ha estat traduïda al castellà, i alguns títols també al francès, alemany i grec.
