Avui ha estat un dia històric per Catalunya, en el que hem demostrat que el poble català no s’arronsa; ha aconseguit amb escreix una cadena humana de mes de 400 kilòmetres, de punta a punta del pais per tal de reivindicar que ens deixin expressar la nostra voluntat de votar democràticament per aconseguir la nostra INDEPÈNDENCIA d’un estat que ens menysprea i que ens obliga a pertànyer a un estat del que no ens sentim particeps.
Nosaltres ens vam inscriure els primers dies a un tram de la ciutat de Barcelona, concretament al tram 738 que passa del barri del BORN. La nostra filla Ruth ha respost a la crida de la Assemblea de Catalunya i s’ha desplaçat a terres de l’Ebre amb quasi tots els companys de feina….. ens ha explicat que ha estat increïble la resposta de la gent.
Ha estat una experiència que ens ha enriquit com a persones que pertanyem a una NACIÒ que no es deixa trepitjar. No hem pogut veure mes que el nostre tram, però hem viscut un ambient que ens fa sentir orgullosos de pertànyer al poble de CATALUNYA.
Al arribar a casa per televisió hem vist unes imatges que ens han impactat moltíssim…. diuen que hem estat mes de 1.600.000 persones.
Aquí us deixem la nostra petita aportació.
Estem segurs que ben aviat podrem tenir un estat propi…. qualsevol nació té dret.
__________________________________________________________________
Diari EL PUNT AVUI – 12/09/2013
Hi ha dies en la vida que no s’obliden. En la vida de les persones, i en la dels pobles. Dies que primer s’esperen amb il·lusió, després es viuen amb alegria i emoció, i al final es recorden per sempre més amb un nus a la gola. El dia d’ahir ja es pot dir que n’és un, i que formarà part de l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Com la manifestació de l’any passat, però encara més massiva i brutalment espectacular, la Via Catalana del 2013 tindrà capítol propi als llibres d’història. Catalunya, desencadenada.
Almenys 1,6 milions de persones, segons les xifres oficials d’Interior, mig milió de les quals a Barcelona, van sortir al carrer, a la carretera, per donar-se les mans al llarg de 400 inacabables quilòmetres i més enllà, cap al País Valencià i la Catalunya del Nord. 400.000 metres tenyits de groc, mudats amb estelades, decorats amb festa, amanits amb civisme, amarats de reivindicació. Molts llocs amb doble i triple cadena. Estretors fins i tot als trams interurbans. Marea a les ciutats, on va esdevenir una manifestació en molts punts. Va ser una demostració mastodòntica, gairebé sobrehumana, per refermar que Catalunya és un poble i vol ser tan independent com tots els altres pobles del món. Vol ser un estat.
Si algú en tenia cap dubte, ahir va tornar a demostrar la seva convicció i capacitat d’organització per aconseguir-ho. Ja ho va dir el conseller Homs: segurament ningú més al món té ara la capacitat de mobilització que té el poble català en la seva aspiració de llibertat. Fins i tot la Comissió Europea va declarar el seu “gran respecte” per la demostració. També el govern espanyol, tot i que va insistir que qualsevol negociació s’ha de cenyir a la legalitat. Caldrà veure ara la resposta de Rajoy a Mas.
La cadena va aconseguir l’altra gran fita que es proposava: “obrir els ulls al món”, en paraules del president. Ell mateix va rebre al matí una delegació de corresponsals de tots els grans mitjans al Palau, que després van poder viure de prop la bestialitat que van muntar els catalans. Tots els grans mitjans internacionals ja situaven a la tarda la Via Catalana entre les principals notícies de la jornada al món. Caldrà seguir la ressaca informativa a partir d’avui…
Ara la pilota torna a ser a la teulada dels polítics. Sobrepassada al principi per l’emoció, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ja va parlar d’“èxit sense precedents” i va deixar clar en el discurs central a Barcelona que no pot passar del 2014 que no es pugui votar en una consulta. I si no, que s’espavilin a buscar els “processos legals” que calguin per poder proclamar la independència. Però res d’esperar el 2016. Mas, que la setmana passada es va marcar aquesta data per a unes eleccions plebiscitàries i després va matisar que parlava del “termini màxim”, n’haurà de prendre nota. Ell i tots els partits, que han de consensuar el procés al Parlament i abans de final d’any han d’acordar la data i la pregunta de la consulta. Encara un altre avís a tots: “La pregunta ha de ser clara, per a una resposta clara: independència sí o no.” Res d’altres subterfugis. Una delegació de l’ANC ho va transmetre en persona a Mas abans de la cadena, i després als diputats de la mesa del Parlament.
El dia es va llevar plujós a part del recorregut de la Via, fins al punt que va fer endarrerir l’acte institucional del parc de la Ciutadella. També va afectar els actes alternatius convocats pels partits contraris al procés, el PP i C’s, que van reunir unes poques desenes de persones. El que no va aturar la pluja va ser la mobilització ciutadana. Centenars de milers de catalans es van moure amunt i sobretot avall del país des de primera hora, en uns 1.500 autocars, trens i milers de cotxes particulars, per fer possible la continuïtat de la cadena. L’ANC havia demanat que hi anessin amb temps, i al migdia, una hora abans que aixequés les barreres, l’AP-7 cap al sud ja presentava tràfic dens i aturades als peatges. La marea groga es desplegava. Era una manifestació sense precedents, i això causava certa incertesa entre l’organització i els responsables de la seguretat. Més enllà, però, de retencions que es van reproduir a la tornada, amb cues de fins a 50 quilòmetres, no es va saber de cap altre incident remarcable.
Amb tothom dinat i el sol ja regnant al cel, des de molta estona abans tothom ja era lloc. Ni un sol buit, ni tan sols a les Terres de l’Ebre, on més es patia. Ans al contrari, molta més gent de la que feia falta a tot arreu. Una performance davant del Museu Dalí de Figueres va marcar el compte enrere. A les 17.14 h en punt, el campanar de la Seu Vella de Lleida, el primer que va caure davant les tropes borbòniques el 1707, va donar el tret de sortida, i llavors tot Catalunya es va donar les mans. Cap de les imatges que tothom es podia imaginar en dies precedents va apaivagar l’enorme impressió que causaven les de veritat. Esborronaven. Esborronen. Gent movent la cadena en onades. Castells a l’arc de Berà. Gegants a Avinyonet del Penedès. Canoes sota el pont penjant d’Amposta. Imatges de postal sota la Sagrada Família. A la Rambla. Al Camp Nou. Una senyera gegant a la Selva. Compromisos gegantins al Maresme. Una imatge de Pau Casals al Vendrell. L’emotiu discurs del vell músic a l’ONU el 1971, en què es proclamava català i recordava que Catalunya havia estat “la nació més gran del món”, amb el primer parlament, va obrir de fet els actes paral·lels. A la plaça de Catalunya van sonar El cant dels ocells i El cant de la senyera. També la Novena simfonia de Beethoven, l’himne a l’alegria, l’himne d’Europa, mentre diversos personatges proclamaven el missatge en diversos idiomes. També hi va haver discursos a Amposta i al Pertús. A tres quarts i mig de sis, Els segadors van ressonar de punta a punta de país i van posar el punt final a l’acció.
No es van produir les temudes topades a la Sagrada Família, on moviments unionistes havien convocat un minoritari acte alternatiu. Ni tan sols la provocació d’una avioneta contractada per una televisió privada estatal passejant un lema per la unitat d’Espanya va esverar els ànims. Més enllà del riu Sénia, i malgrat que el TSJ valencià havia permès al migdia l’allargament de la Via cap al País Valencià, la Guàrdia Civil va retenir l’exdiputat Alfons López Tena. L’incident més greu, però, va ser el de la delegació del govern a Madrid, on en una imatge lamentable va irrompre un grup d’ultradreta a rebentar l’acte institucional de la Diada.
Ahir no era el seu dia, però torna a ser reveladora la presència i absència de polítics. A més de nou consellers i l’expresident Jordi Pujol, al final també van comparèixer Pasqual Maragall i excompanys socialistes com ara Joaquim Nadal i Marina Geli. Fins i tot hi van ser la dona i els fills de Mas. En canvi, Duran va marxar a primera hora del matí rumb a Panamà.
Els governants, els partits, tornaran avui al primer pla. És el seu torn. Tots faran les seves interpretacions, però el poble sobirà ha parlat clar, i els ecos trigaran a apaivagar-se. Això és imparable.
Ultradretans assalten la delegació del govern a Madrid
Més enllà de les retencions de trànsit, no hi va haver incidents
_________________________________________________________________
Editorial diari ARA – 12/09/2013
El món ho ha vist. Una impressionant Via Catalana, de tarannà absolutament pacífic, festiu, integrador i democràtic, va unir ahir de nord a sud tot el territori català en un clam popular per l’estat propi. Malgrat la pluja, centenars de milers de catalans –més d’1.600.000 persones– van sumar-se a la cadena humana organitzada amb gran professionalitat i entusiasme pels 30.000 voluntaris mobilitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en una jornada de nou històrica, com ja ho va ser la Diada de l’any passat que va catapultar el procés de la transició nacional.
La impactant cadena humana demostra que al país la mobilització no només es manté, sinó que creix en força, maduresa i intel·ligència, consolidant un esperit escrupolosament positiu, no en contra d’Espanya, sinó a favor d’una Catalunya plenament convençuda del seu dret a tenir veu pròpia al món.
I si la mobilització mostra la seva força, també ho fa el suport demoscòpic a la independència. La Cadena SER donava ahir un 52,3% de vots a favor del sí i rebaixava el no al 24,1%, cosa que confirma que els indecisos, que viuen amb reserves el procés i també la falta d’alternativa, es van decantant pel sí. El missatge que la Via ha llançat al món i a la classe política és que des del carrer, tocant de peus a terra, enllaçats, il·lusionats, una gran majoria de catalans, de procedències ideològiques i socials ben diverses, ja han pres una decisió: la de construir un país nou, un estat propi. Fer possible la cadena humana ha sigut molt difícil. I ha sigut un èxit. Amb aquest impuls magnífic, ara cal tirar endavant, eixamplant la base social.
La Via ha recorregut el país de dalt a baix, però encara hi ha territoris mentals a conquerir, pors a desterrar i sensibilitats a sumar a un projecte que ha de ser com més ampli millor. I això s’ha de fer tant des de la força i l’empatia del moviment cívic i la seva capacitat de penetració, com amb l’acció política i institucional, que de manera prioritària ha de treballar per la celebració d’una consulta que tingui l’aval internacional. El camí està traçat. La construcció del nou país ja té una imatge per a la història: The Catalan Way.
Tres milions de mans enllaçades. El món ho ha vist.
