… per MIQUEL GASCÓN …
La segona exposició que varem poder veure el dia 5 de gener, (ja fa unes quantes setmanes), és senzillament una meravella d’exposició… i mes encara per la gent que estimem el Teatre. Una època que no vaig viure però que convé conèixer per saber una mica mes de les arrels de la nostra cultura.
El Paral·lel, 1894-1939 – Barcelona i l’espectacle de la modernitat (*****) i que jo ja havia vist fa unes setmanes, però volia tornar-la a veure amb mes tranquil·litat amb l’Imma, perquè considero que es tracta d’una exposició de les imprescindibles i que no us podeu perdre. Estarà al CCCB fins al 24/02/2013.
El Paral·lel, 1894-1939 – Barcelona i l’espectacle de la modernitat
Aquesta mostra explica com i perquè sorgeix una nova àrea d’espectacles a la ciutat de Barcelona i tot allò que s’hi esdevé durant més de 40 anys. L’avinguda del Paral·lel va acollir una oferta cultural genuïna i única a Europa, per la seva magnitud i singularitat. Un conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses fruit d’unes circumstàncies històriques que transformen el paisatge social, econòmic i polític i instal·len la ciutat de Barcelona en la modernitat amb totes les seves contradiccions.
El què succeeix al Paral·lel des de finals del segle XIX fins al 22 de gener de 1939 –data en què tanquen tots els teatres de Barcelona, acabada la guerra- és similar al Montmartre de París o al Broadway de Nova York, però cal remarcar que és un cas únic al món. A diferència d’aquests i altres exemples internacionals, el Paral·lel és un àmbit d’hegemonia popular que des del seu naixement va esdevenir una expressió cultural genuïna del conflicte social i polític que caracteritzava la Barcelona de la primera meitat del segle XX i va generar uns espectacles de continguts i formats perfectament diferenciats, confegits pel públic i pels artistes.
El Paral·lel és una de les avingudes de Barcelona que, com la Diagonal o la Gran Via, sorgeix del projecte d’eixamplament de la ciutat de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Des del seu naixement, un seguit de disposicions urbanístiques contradictòries van facilitar l’aparició d’edificacions efímeres i la conversió d’aquest carrer en una densa àrea d’oci i espectacles.
L’any 1894 s’inaugura oficialment com a via urbana de Barcelona. Des d’aleshores al voltant de l’avinguda hi creix un barri d’oci per a les masses, perfectament equiparable als existents en altres grans aglomeracions urbanes europees d’aquell moment.
Passeig de Gràcia – el dels “senyors”
Paral·lel – el del Poble
Aquesta exposició explica perquè sorgeix una nova àrea d’espectacles a la ciutat, que fa que el pes de l’eix teatral es traslladi des de la zona de Plaça Catalunya – Passeig de Gracia fins a l’eix Nou de la Rambla – Paral·lel.
També explica com es configuren les noves modalitats d’expressió escènica a partir de dos elements fonamentals: la representació de les formes de vida del Districte V i de les transformacions socials i els seus nous codis de valors; i la penetració de gèneres escènics populars forans i la seva “nacionalització” a partir de la demanda del nou públic.
El Paral·lel esdevé la manifestació mes visible d’un canvi profund en la percepció social del sexe. Un canvi que afecta la societat catalana d’una manera molt transversal i que té a veure amb els estàndards de tolerància envers la ruptura de la moral tradicional.
El Paral·lel és també el lloc on es manifesten les ideologies que mouen les organitzacions polítiques i sindicals de les classes populars. Republicanisme, socialisme i anarquisme s’escampen per la ciutat i sovint tenen un punt de trobada en els teatres on de vegades es fan mítings al matí i espectacles al vespre i a la nit.
Les arts plàstiques són part fonamental de l’exposició. Tot aquest món del Districte V queda reflectit en l’obra d’Isidre Nonell i de Ricard Opisso, que són els primers artistes que pinten el Paral·lel i la seva àrea d’influència.
Però la llista d’artistes plàstics que s’inspiren en aquesta zona de la ciutat és àmplia i comprèn tot el període que abasta l’exposició. Entre d’altres, hi trobem Pablo Picasso, Francesc Domingo, Ricard Canals, Ricard Urgell, Rafael Barradas, Emili Bosch, Ismael Smith, Jaume Pasarell, Josep Brangulí i Gabriel Casas.
No us la perdeu; potser és de les exposicions mes interessants que hem vist aquests últims anys. Teniu temps fins el 24 de gener del 2013. L’entrada té un preu de 5 euros, però els diumenges a la tarda l’exposició és gratuïta.
______________________________________________________________
– CCCB – Centre Cultura Contemp. Barcelona – Preu 5 € – (preu pagat 0 € – som AMICS)
_______________________________________________________________
Cargol a Barcelona